LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Helicobacter pylori és un eubacteri gramnegatiu microaeròfil que produeix una inflamació en parts de l’estómac i el duodè. Aquesta és la definició d’un eubacteri que viu dins meu des de fa gairebé un any.

El Setembre de l’any passat, en una de les revisions anuals amb el meu pediatre, vaig comentar-li que tenia dolors a l’estómac cada vegada que menjava qualsevol tipus d’aliment. Ell des d’un bon principi no sabia què podia ser, aleshores va dir als metges especialitzats en l’aparell digestiu que em fessin proves per esbrinar el perquè del meu dolor.

Van començar a fer-me-les el Novembre del 2013, i van acabar el Gener d’aquest any i seguidament al Febrer em van donar els resultats, va sortir que tenia aquest eubacteri “l’Helicobacter Pylori”. El primer que van dir-me els metges és que el bacteri no desapareix ràpidament, que poques persones el tenen i que em donarien un seguit de pastilles per eliminar-lo. Finalment tot i que vaig estar prenent medicacions durant vuit mesos i realitzant-me proves diferents de les anteriors, aquell bacteri no marxava.

Els metges van decidir fer-me una endoscòpia digestiva que consisteix a realitzar un estudi per a visualitzar el tub digestiu amb ajuda d’un endoscopi. Creien que era el millor per saber si  realment hi havia alguna cosa més a part de l’eubacteri que ja feia vuit mesos que tenia. Els metges no tenien descartada l’opció de què pogués ser celíaca, ja que els meus dolors eren símptomes d’aquesta malaltia.

El mes passat em van donar els resultats de l’endoscòpia, i va sortir negativa la celiaquia, però positiu l’augment d’aquest eubacteri, el cas és que fa un any quasi era nul·la la convivència de l’Helycobacter Pylori en el meu estómac, i avui tinc un cultiu d’aquest bacteri dins meu. Estic tractant-me amb diferents pastilles diferents de les que em van receptar als inicis, els metges em diuen que es estrany que duri tant però que no em preocupi perquè no és greu.

Carla

L’Ebola és un virus on va ser identificat per primera vegada a Africa durant una epidèmia. Es pot transmetre a travès del contacte amb un animal infectat viu o mort o pel contacte amb la sang, teixits, secrecions i fluïts corporals de l’infectat. Fa 14 anys que existeix  aquest virus i ningú li havia donat importància, ara que el virus s’expandeix fora d’Africa tothom està preocupat per si l’agafa, en canvi les pobres persones de l’Africa porten 14 anys convivint amb aquest virus i ningú feia res.

Ara que han investigat i han fet una vacuna per aquest virus i diuen que està controlat, no passa res. Teresa Romero, una infectada a Madrid, s’ha salvat i està aïllada en una habitació, i encara li han de fer moltes proves, espero que no hi hagin més infectats ni a Espanya ni a qualsevol lloc. I igual que han investigat en aquest virus, per poder salvar a moltes persones ( encara que hagi sigut una mica tard, perquè han mort moltíssimes persones) investiguin en molts altres casos i que s’adonin de què no ha d’arribar a Espanya o a Anglaterra per poder treure una vacuna.

Andrea

Actualment, la paraula que tots em sentit anomenar a les notícies és la que sembra el pànic a la ciutat de Madrid, L’Ebola ha penetrat a Espanya, significa això que morirem tots?

El virus es propaga mitjançant la transmissió de persona a persona, per contacte directe: amb òrgans, sang, secrecions, o altres líquids corporals de persones infectades, o per contacte indirecte: amb materials contaminats per aquests líquids.

El primer brot d’aquesta estranya malaltia es va produir el 26 d’agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire, ara conegut com a República del Congo. El primer cas enregistrat va ser a un professor d’escola d’uns 40 anys, que tornava de viatge de Zaire, se li va detectar una alta febre i pensaren que estava infectat de malària, en conseqüència se li va administrar el tractament contra aquesta malaltia, el professor va haver de tornar a l’hospital just 1 setmana després dels fets, va morir el 8 de setembre de 1976 quan ja havia passat 14 dies lluitant per la seva vida

Els primers símptomes d’aquesta malaltia són: vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries, seguits de sagnar pel nas, boca i anus, i finalment, morint.

La primera contagiada d’Ebola a Espanya ha sigut una auxiliar d’infermeria, actualment ingressada a l’hospital d’Alcorcón, a Madrid. Encara es desconeix com la treballadora va desenvolupar el virus, tot i que estan treballant per saber com es va poder produir aquest fet. La malalta formava part de l’equip que va tractar a Miguel Pajares i a Manuel García Viejo, morts en l’hospital de Carles III els dies 12 i 25 de setembre.

D’ençà que es coneix la malaltia hi ha hagut 2748 casos detectats i 1776 morts. L’últim brot és, amb diferència, el més catastròfic, doncs ha provocat 1711 casos i 932 morts, aquestes xifres ens fan pensar: som víctimes d’una apocalipsi?

Mariona Vilà

M’agradaria parlar d’un tema que em preocupa i em diferència de la majoria de les persones.

Des de ben petita he patit no poder menjar qualsevol aliment si no passa pel filtre d’un llista d’ingredients no aptes. Es dir, he sigut al·lèrgica a diferents aliments, els uns ja estan superats, però d’altres els han pres relleu.

A l’any vaig començar amb l’al·lèrgia a la clara d’ou. Malgrat em va impedir prendre truites i ous ferrats no va representar un problema greu, doncs en qüestió de pocs anys es va resoldre. Paral·lelament vaig començar la meva “història” amb els fruits secs, tot i que successivament va anar degradant-se… i finalment només m’ha restat el cacauet i el pinyó.

El que realment m’ha canviat la vida de manera significativa ha estat l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet. No es tracta només d’evitar-la, alhora he de prendre força precaucions en qualsevol aliment, que pot contenir-ho dins dels seus components (embotits, olives, galetes, pa, etc…). Això em fa difícil poder gaudir en qualsevol restaurant o dinar a casa d’amics o familiars, és per això que sempre tinc amb mi medicaments que m’ajudarien a suportar una crisis al·lèrgica greu, tot arribant a un centre hospitalari.

Si hagués de demanar un desig, tinc per segur que seria menjar-m’he qualsevol plat entre els meus preferits amb força formatge… i de postres un gelat ben cremós!

Alejandra

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada de panxa enlaire, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor es comencen a accelerar, per més que ho intento els senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. Intento calmar-me, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquil·litzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de brollar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i m’espabilo tant com puc.

Marta

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla

Fa poc temps vaig llegir la novel·la ’’Contagio’’ de Robin Cook.

El llibre tracta sobre la vida d’un oftalmòleg d’Estats Units que perd la feina per culpa de les grans empreses de la sanitat. També perd la seva dona i filles en un accident d’aviació, i això el sumeix en una profunda depressió. Al cap d’uns anys creu que se n’ha sortit però es veu obligat a acceptar una feina de doctor forense a Nova York. Ell no acaba de superar el trauma, però troba una oportunitat per desprestigiar l’empresa que va tancar la seva clínica: un suposat cas de Pesta Negra. No resumiré tot el llibre, però el que volia explicar sobre aquest llibre és la denuncia amagada que hi té darrera.

L’autor del llibre realment és metge i utilitza els noms llatins de les malalties (cosa que pot confondre una mica al principi) i la seva experiència com a metge per relatar la historia amb dades més concretes i interessants. A part d’això, també fa crítica del sistema sanitari als EUA, on resulta que s’ha de pagar per qualsevol tipus de tractament, medecina o ajuda sense els diners per pagar-los. La seguretat social es inexistent i la gent pobra no es pot posar malalta perquè això requereix diners dels que no disposen. Per aquesta raó, molta gent dels Estats Units es veu pagant hipoteques de salut, un tipus de pagament per avançat que els permet operar-se o aconseguir medecines a canvi d’un pagament mensual que no tots es poden permetre.

Si aquí la sanitat està malament, no us podeu ni imaginar la de gent que ni en té, de sanitat.

Ferran

Una de les coses que tinc des de que vaig néixer i que encara em dura és la pell atòpica. El meu pare de petit també en tenia i ara en tinc jo, encara que quan era petita no es notava gens i la gent no s’hi fixava però al passar els anys m’ha anat empitjorant . Quan tens pell atòpica et surten unes taques vermelles a la pell que piquen molt i que és millor no rascar-les ja que cada cop van a pitjor. Hi ha moltes pomades per a que se’t passin  i desapareguin però  en uns dies et tornen a aparèixer al mateix lloc i sembla que no s’acabi mai.

La pitjor època de totes es l’estiu ja que el sol és molt fort i em toca a les parts on tinc les ronxes vermelles, i aquestes es van expandint i a mi em van picant, llavors em poso el Adventan, que és la crema general que utilitzo, però com té cortisona si me la poso en una part en que li toqui el sol les clapes vermelles es tornen blanques i em duren tot l’estiu, cosa que és molt desagradable. Si prenc el sol sense crema, les parts atòpiques s’expandeixen i si em poso crema, m’apareixen taques  blanques.

La veritat és que no em puc queixar perquè hi ha molta gent en el món que ho té molt pitjor i que és gairebé impossible de curar però crec que tot seria més fàcil si no hagués de estar tot el dia pendent de les cremes que m’he de posar.

Cristina

Tinc un nom per a la meva enfermetat: ”tercergraudecremadesaamblaplanxadelcabell” (un nom molt original).
Soc d’aquelles noies que tenen un macrobolso i el porten a tots llocs, però el que em diferencia de les altres, és que en ell hi tinc una de les vuit planxes de cabell que m’he anat comprant els darrers tres anys.

Normalment, aquestes preciositats m’estimen tant que solen deixar-me marques (cremades) pel cos, l’última va ser a la barbeta. Estava a l’habitació, al llit, aquest diumenge, preparant-me per anar al carnaval de Premià de Dalt amb el meu amic Joel, quan de sobte (amb la meva mania d’apropar-me les coses a la cara), mentre mirava l’ordinador amb atenció …”plaff”!, ”cremádote” (com diria el professor de biologia) en tota la barbeta. Per culpa d’aquesta cremada, ara no puc ni riure del mal que em fa.

Avui quan he arribat a l’institut tothom m’ha començat a preguntar per què tinc una marca marró enorme a la cara, fins i tot han confós la meva ferida amb una taca de xocolata…Quina vergonya!

Blanca