LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cuando tenía dos años, una tarde de invierno estábamos en casa, mis padres y yo. Yo estaba un poco tapado de pecho, y mi madre puso a hervir agua con eucalipto, era una costumbre que tenían en casa de mi madre, porque siempre han tenido problemas respiratorios, cosa que he heredado. Así que dejó la olla con el agua hirviendo en el suelo y yo estaba en el sofá, viendo dibujos ( una pelicula de caperucita roja que jamás he podido olvidar), mi madre se fue al balcón a tender la ropa y mi padre se puso al lado mío, mi madre siempre me decía que no tocara la olla que quemaba y yo le decía que sí, tenía claro que no tenía que acercarme, pero estando en el sofá, me dio sed y me quise bajar a coger mi vaso de agua, pero como mi padre estaba en el otro lado del sofá, sin pensarlo bajé sin acordarme que tenía la olla enfrente mío para que me llegaran los vahos, con lo que puse el pie dentro de la olla, sentí un dolor muy fuerte, mi padre enseguida me cogió y me quitó el calcetín que llevaba puesto y me llevó a la bañera, al momento estaba mi madre, se me cayó la piel del pie.

Yo no paraba de llorar, mis padres cogieron el coche y fuimos al ambulatorio del pueblo, pero era demasiado para ellos y nos mandaron a Mataró, allí enseguida me atendieron, me hicieron unas curas, y llamaron a la ambulancia, para enviarme a un hospital de Barcelona, el “Vall Hebrón”, mi madre se vino conmigo en la ambulancia, mientras íbamos hacia el hospital, yo ya no lloraba, no recuerdo si me dieron algo para calmar el dolor o me hice a notar algo en el pie.
Cuando llegamos, era de noche, me llevaron a una habitación donde había más niños. Se acercó una madre con su hija, a saludarnos, me impactó ver a la niña, porque no tenía nada de pelo, y tenía la cara quemada, y fue la madre la que dijo que era una niña, era pequeña como yo. Cuando me metieron en la cama, mi madre se fue, y nos quedamos solos los niños, venían las enfermeras de vez en cuando, pero no había padres.

Ese tema lo llevé mal, y me enfadé con mis padres, porque encima que tenía daño en el pie, se iban y me dejaban solo. Ahora sé que es que era una zona de “quemados” y era una zona “esterilizada”, con lo que no podían entrar de la calle, cuando entraba mi madre o mi padre un rato, se tenían que poner unas batas verdes, gorros y zapatos. Me tuvieron que hacer un injerto de piel. Recuerdo que salí justo el día de Nochebuena, estaba todo adornado de luces, ah!, y vinieron los Reyes Magos, trajeron juguetes para todos los niños que estábamos ahí, yo alucinaba, de cómo me habían encontrado, si no estaba en mi casa, pero aun así me habían encontrado.

Ahora que soy mayor recuerdo muchas cosas de esos meses, agradezco mucho a “los reyes magos” que hicieron un poco mejor mi estancia, pero jamas se me borrará la imagen de un pasillo largo y blanco y yo de la mano de una enfermera que solo me gritaba y me decía que pese a tener dos años era mayor para saber ir a la pata coja. Lo peor de todo fue que al recuperarme de la quemadura me rompí la tibia y al recuperarme de la ruptura de la tibia me hice daño en en un ojo.

Gorka

Ja fa 5 anys que em vaig trencar la cama, concretament Tíbia i Peroné. Jo feia 5è de Primària.

Estava a Vilassar de Mar, ja que la meva germana Júlia, estava fent un examen de nivell d’anglès. Mentrestant vaig anar amb la meva mare a un parc que hi havia just al costat, allà és on me la vaig trencar.

No recordo el moment de relliscar del gronxador i caure a terra, perquè vaig quedar en xoc durant una estona. Recordo notar una estranya sensació per tot el cos, era aigua. Una noia em va deixar caure una ampolla d’aigua per tot el cos per revifar-me. Vaig obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser un munt de gent que m’estava rodejant, inclosa la meva mare.
Notava una pressió molt fort una mica més amunt del turmell, en aquest instant vaig baixar la mirada i vaig veure la meva cama molt inflada, amb una ferida i el peu dislocat.

No van passar ni dos minuts que ja era dins una ambulància. Sempre havia desitjat entrar-hi en una, però no en aquelles condicions. En arribar a l’hospital, sentia gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància, senyors comentant la quantitat de pastilles que els havien dit que s’havien de prendre, acompanyants amb un adhesiu “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient, etc. i metges dient pel megàfon “Laura Martínez passa pel box tretze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

Em van entrar a un box, en el mateix instant ja tenia a 4 metges a la meva disposició. Una infermera que em va anestesiar, recordo que em va punxar tres cops, dos just a la ferida i l’altre al braç. Un altre que li explicava als meus pares tot el que em ferien. I finalment el meu metge i l’infermera que l’ajudava. El metge era un noi molt simpàtic, primer de tot em va prometre que cada vegada que em fes mal m’avisaria.

Va arribar el moment més dur, em va dir: -Agafa fort la mà del papa, i bufa el més fort possible fins a despentinar-lo- I així ho vaig fer. CRAAC!, em va col·locar el peu, no havia notat un dolor tan fort en tota la meva vida.

Tot va passar molt lent, vaig estar dos mesos enguixada fins l’ Ingla. Després dos mesos més fins al genoll, i un cop tret el guix, vaig haver de fer quatre mesos de rehabilitació.

Anna

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia