LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa 5 anys que em vaig trencar la cama, concretament Tíbia i Peroné. Jo feia 5è de Primària.

Estava a Vilassar de Mar, ja que la meva germana Júlia, estava fent un examen de nivell d’anglès. Mentrestant vaig anar amb la meva mare a un parc que hi havia just al costat, allà és on me la vaig trencar.

No recordo el moment de relliscar del gronxador i caure a terra, perquè vaig quedar en xoc durant una estona. Recordo notar una estranya sensació per tot el cos, era aigua. Una noia em va deixar caure una ampolla d’aigua per tot el cos per revifar-me. Vaig obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser un munt de gent que m’estava rodejant, inclosa la meva mare.
Notava una pressió molt fort una mica més amunt del turmell, en aquest instant vaig baixar la mirada i vaig veure la meva cama molt inflada, amb una ferida i el peu dislocat.

No van passar ni dos minuts que ja era dins una ambulància. Sempre havia desitjat entrar-hi en una, però no en aquelles condicions. En arribar a l’hospital, sentia gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància, senyors comentant la quantitat de pastilles que els havien dit que s’havien de prendre, acompanyants amb un adhesiu “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient, etc. i metges dient pel megàfon “Laura Martínez passa pel box tretze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

Em van entrar a un box, en el mateix instant ja tenia a 4 metges a la meva disposició. Una infermera que em va anestesiar, recordo que em va punxar tres cops, dos just a la ferida i l’altre al braç. Un altre que li explicava als meus pares tot el que em ferien. I finalment el meu metge i l’infermera que l’ajudava. El metge era un noi molt simpàtic, primer de tot em va prometre que cada vegada que em fes mal m’avisaria.

Va arribar el moment més dur, em va dir: -Agafa fort la mà del papa, i bufa el més fort possible fins a despentinar-lo- I així ho vaig fer. CRAAC!, em va col·locar el peu, no havia notat un dolor tan fort en tota la meva vida.

Tot va passar molt lent, vaig estar dos mesos enguixada fins l’ Ingla. Després dos mesos més fins al genoll, i un cop tret el guix, vaig haver de fer quatre mesos de rehabilitació.

Anna

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura