LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy le quiero dedicar este texto a Cristina la mujer que lucho contra el cáncer y que hoy ya no está.

Cristina me dirijo a ti, para decirte que a pesar de todo lo que has luchado y lo que has sufrido no ha sido posible vencer esta enfermedad, pero quiero que sepas que siempre estarás en nuestros corazones porque una persona como tú no se le puede olvidar por mucho que uno quiera.

Quiero darte las gracias por demostrarnos que porque las cosas vayan mal nunca debemos rendirnos, debemos sacar fuerzas de donde podamos, que a pesar de que estemos sufriendo hay que seguir para delante y que no podemos mirar hacia atrás. Me da mucho coraje que se vaya la gente que realmente está luchando como tú, que has estado años y años y que la gente que no quiere estar en este mundo se quede.

Mientras escribo este texto me doy cuenta que los días pasan y pasan y tu ya no estás. Mientras recuerdo todos los veranos, en aquella mesa donde jugábamos y hablábamos me doy cuenta, que al final de la vida solo quedan los recuerdos, por eso hay que vivir cada minuto como si fuese el último.

judit

Càncer, una paraula que per a mi és horrorosa. El càncer, segons el diccionari és: ”un tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat, invasiu i a vegades amb metàstasi que s’estenen a altres punts del cos”. Tinc un familiar amb càncer, és greu, però això no vol dir que no acabi recuperant-se. Personalment crec que aquesta malaltia ja s’ha endut a moltes persones i sé que no és fàcil de  combatre, però jo faré el possible per a què no se l’endugui a ella.

Quan veus algú amb càncer però no és ningú a qui li tens apreci o no és important per a tu, pot fer-te pena, però quan es tracta d’una de les persones que més estimes,no saps com reaccionar. Al principi et cau el món a sobre, després, quan van passant les setmanes, t’adones que per a ella, només per a ella s’ha de ser fort.

Ella és la persona més lluitadora que conec, tot un exemple a seguir, la persona més forta del món, amb ganes de seguir endavant. Sempre ens repeteix:”-ei! no us preocupeu, jo donaré guerra molts anys més!-”. Sé que aquestes situacions són difícils però de veritat que el millor que podeu fer és lluitar, perquè hi ha miracles i val la pena intentar-ho.

Blanca

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

S’emportà a la persona més riallera i extravertida que mai havia conegut, després d’haver lluitat durant eterns mesos de patiment entre la vida i la mort.

El vaig arribar a veure l’estiu passat, estava força recuperat, els metges li van dir que se n’havia sortit, encara en el seu rostre podies veure tot el que havia patit i en els seus ulls una esperança plena de vida. Mai oblidaré quan ell i la seva dona, dins el cotxe, ens deien adéu, marxaven somrients cap a casa seva, Madrid, feliços per haver guanyat la primera batalla. Després d’aquell dia jo estava molt contenta, ja que l’havia vist somrient com sempre, com era ell, potser una mica dèbil físicament però amb l’ànima plena de força. Jo era conscient que no el tornaria a veure fins a l’hivern, amb sort.

Un dels dies més durs de la meva vida va ser quan una cosina de la meva mare, que viu a Madrid, va trucar a casa. Alguna cosa no anava bé, la meva mare de seguida es va posar en contacte amb els familiars de Madrid. Tot va ser molt ràpid, i em va costar assimilar-ho, de fet, no volia fer-ho.

Havia empitjorat, molt. Era hivern, només feia tres mesos quan vaig tenir el plaer de veure’l, d’abraçar-lo. Però ara el pronòstic dels metges era que amb sort arribaria a l’any nou i poc més… com pot ser? Com pot ser la vida tan cruel? Va ser molt dur, no sabia a qui demanar les explicacions, eren massa preguntes sense resposta.

No em van deixar anar a veure’l a l’hospital, em van dir que estava molt malament i que quedaria afectada, que no em tocava. Els meus tiets i la meva mare hi van anar, el més aviat possible, ja que era qüestió de dies que el seu cos aguantés.

Em van dir que seguia fent les bromes típiques d’ell, que del cap seguia sent el de sempre, això em va agradar, fins i tot, es sorprenia amb les visites que estava tenint últimament, no era realment conscient de que s’estava morint, ningú li va dir que el càncer estava podent amb ell.

Va aguantar més del que els metges tenien previst, va ser fort, valent, es pot dir que no es va rendir fins al final.

I ara, cada cop que el recordo, em cauen llàgrimes, sí, però sempre van acompanyades d’un somriure com els que ell em regalava.

Laura

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

‘’Suda de mi, m’és igual si em moro d’un puto càncer! No em vull operar, es més, no em faré l’ecografia. No té sentit!’’ Quan vaig ser conscient del que havia dit, va ser massa tard. La meva mare es va quedar callada, i va marxar en silenci cap als lavabos. Jo, orgullosa, vaig seure a la sala d’espera, tot i que no sabia ben bé el que esperava. La meva mare va tornar just a temps, vam entrar a la consulta i al marxar cap a casa aquell capítol va quedar arxivat al nostre historial mèdic personal.

Fa aproximadament un any, que convisc amb un quist a l’ovari dret. Per primer cop vaig experimentar un bloqueig emocional al meu cos. La postura que vaig agafar davant la família va ser de rebuig. Durant mesos vaig fer-me la dura, donant a entendre que a mi allò no m’afectava. Pensava que d’aquesta manera potser ajudaria. Si a mi em veien forta, ells s’oblidarien i viurien feliços. El meu pla, va fracassar i vaig adoptar una postura neutra davant de tot i tothom.

Aquell quist era bastant considerable i els metges deien que corria el risc de tenir càncer. Durant uns mesos, els ginecòlegs van decidir no tocar res, i seguir el procés natural del cos. Segons la reacció, el quist podria créixer o dissoldre’s. Em van fer una última ecografia i la bona noticia va ser que el quist s’estava fent cada cop més i més petit. Probablement no caldria operar-me, ni patiria cap càncer. Al informar-me bé, vaig assabentar-me de que molts cops els quists són hereditaris i de que si ja n’havia tingut un, probablement en tindria més. De totes maneres, aquesta bona noticia va ajudar a equilibrar el malentès que hi va haver amb ma mare abans d’entrar a la consulta.

El fet de patir un càncer, d’operar-me, de fer-me més ecografies m’aterroritzava. Vaig viure amb por durant un any i no estava disposada a conviure amb aquesta por durant un any més.

No sé si la meva reacció va ser la correcta, si vaig fer mal a la meva mare o si la gent del meu volant es va assabentar de la meva història. El que si que sé, és que la por s’apodera del teu cos com vol i quan vol, i que davant de situacions com aquestes només ens queda la nostra ànima, i la fe. Fe en nosaltres mateixos, en créixer i seguir lluitant. La vida es curta, i estem aquí per ser feliços.

Aprofitant l’escrit vull donar les gràcies a tots aquells que van saber des d’un principi el meu problema. A la meva mare, que ho va passar malament. A la meva tieta, que encara que ella ja no hi sigui, quan miro per la finestra la segueixo veient. Als meus avis, a la Júlia, el Mario i la Berta. I per últim i no menys important a vosaltres. Els meus amics i companys, que des del dia que ho vau saber, vaig rebre tot el vostre suport i força per sortir endavant.

Carolina C.