LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia, mentre feia neteja de la meva habitació, em vaig començar a trobar malament. Em picava el nas, no parava d’estornudar i se’m va inflar la cara. No sabia què em passava, mai m’havia succeït una cosa semblant. Vaig anar al metge amb els meus pares i em va dir que m’havia de fer unes proves per acabar de diagnosticar el que em passava.

Un cop fetes totes les proves em van dir que tenia al·lèrgia, però no sabien ben bé a què. Per aquest motiu, em vaig fer una prova més, que consistia en fer petits forats a la part interna del braç i injectar-hi petites quantitats de líquid amb diverses substàncies, les quals eren cèl·lules de partícules, aliments, pèl d’animal…i així, podríem saber a què era al·lèrgica, ja que la substància que em produís una inflamació a la zona on estava col·locada, seria la causa del meu problema.

Finalment, després d’aquesta prova i diversos anàlisis de sang, em van dir que sóc al·lèrgica als àcars, uns animalons minúsculs que estan per tot arreu, al pèl de gos i al de gat.

Per poder fer vida “normal” m’he hagut de vacunar setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any i prendre tot tipus de pastilles. Ja fa quatre anys que em van detectar l’al·lèrgia, i cada mes m’he de vacunar i vigilar de no acostar-me a llocs on aquesta es pugui desenvolupar amb més facilitat. A més a més, cada dos anys m’he fer les proves de nou, ja que l’al·lèrgia evoluciona al llarg dels temps.

Mireia

Fa dues setmanes em van agafar tremolors a les mans, jo no li vaig donar importància ja que pensava que en un moment es passaria, però no, passaven els dies i jo seguia amb el tremolor. Cada vegada era més fort fins al punt de no poder escriure bé. La meva mare es va espantar i em va portar al metge, allà va començar tot.

Jo li tinc por a moltes coses: als gats, al foc, al silenci, a la foscor, però sobretot li tinc por a les agulles, no puc veure cap sense que m’agafin esgarrifances. Pot sonar absurd, ho sé, però no hi puc fer res.
A l’hora de anar al metge em van fer moltes proves i em van demanar que em fes una anàlisi, la cara que vaig posar ho va dir tot. Li vaig preguntar a molta gent si feia mal, o si et marejaves, tothom em deia que no era res, que era com una picada de mosquit, per molt que m’ho diguessin mil persones seguiria pensant el mateix. A la sala d’espera estava pàl·lida i quan em van cridar em vaig posar a plorar, era la primera vegada que em treien sang i no em podia imaginar aquella sensació sense que m’agafés por. Quan va acabar em vaig posar a riure, no havia fet gens de mal, no entenia com m’havia pogut posar tan nerviosa per allò que no era res.

Ara només falta els resultats espero que només sigui ansietat, perquè no aguantaria tremolar per tota la vida.

Adriana

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura