LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Començaré explicant-vos la meva situació: Són les sis i mitja de la tarda, hora ideal per berenar. És diumenge i per tant estic d’un vago impressionant. Fa molt de fred, exactament estem a 6ºC. Sento olor a xocolata que ve des de la cuina; i per acabar, aquesta dolçor és una de les meves debilitats.

Ma mare m’acaba de preguntar si vull una tassa de la deliciosa xocolata que ha preparat, i tot i sabent en les condicions en que em trobo, he dit que no. Alguns no us ho creureu, de fet, no m’ho crec ni jo. Però, envejo els cossos de les models i sense anar a cap extrem, també els de noies que no tenen cap professió on s’exigeixi físic i com diuen el nois: “estan boníssimes”; jo vull estar com elles. El meu desig es podria complir o no , és cert que no totes som iguals i cap tindrem un cos perfecte mai, hem de saber que la constitució influeix i sobretot acceptar-nos i que els demés ho facin també.

És veritat el que he dit anteriorment, però a mi no m’acaba de convèncer. Vull sentir-me bé amb mi mateixa, mirar-me al mirall i dir: “és que estic boníssima”, lluir el bikini que més m’agrada i que ningú digui res del meu físic si no és per elogiar-me. Aquest repte no és bufar i fer ampolles, porta temps, esforç i sacrifici. Si m’ho proposo puc, i si aconsegueixo posar-m’hi puc arribar a sortir-me’n.

Amb aquest escrit no vull dir que totes les que vulguin un cos espectacular es posin a dieta i es deixin la pell fent esport. Sinó que si tens un objectiu i el desitges, lluitis per aconseguir-lo. Per molt que diguin que tot està bé o que estàs bé, si tu no ho veus així o t’agradaria millorar-ho, ànims, ja tens un objectiu per al que lluitar i una vegada complert, et sentiràs orgullós de tu mateix.

Laura

Hace 6 años practicaba un deporte cualquiera. Normalmente los padres deciden futbol para los niños, ballet para las niñas y una vez empiezas a crecer y te haces como persona empiezas a saber el que realmente quieres aunque a veces decides cosas porque sí. Este es mi caso; a los 9 años después de estar 6 años haciendo ballet, natación y música decidí dejarlo todo por un deporte llamado waterpolo. Mi padre llevaba toda la vida jugando pero a mi, sinceramente, nunca me había llamado la atención.

Todo empezó un día mientras estaba nadando cuando se me acercó una de las monitoras a decirme que si me interesaría probarlo. En aquel momento respondí que sí como podía haber dicho que no. Al probarlo me gustó, era diferente a todo lo que había hecho anteriormente, era un deporte en equipo y donde toda la elegancia de la danza y la música se dejaba fuera del agua. Desde mi punto de vista lo veía así, pero tuve que escoger, no podía hacerlo todo; empezar con el waterpolo significaba entrenar cada día y sacrificar todo lo otro.

Los primeros años eran aburridos, jugaba pocos minutos porque era la más pequeña del equipo y porque jugaba una categoría superior que no me correspondía. Dos veranos después llegaron más niñas de mi edad y los entrenadores decidieron que hiciésemos equipos mixtos. Allí aprendimos muchísimo, seguramente más de lo que había aprendido durante 2 años anteriores, el porqué no lo sé. Aquel año a dos niñas de mi equipo y a mi nos seleccionaron para jugar con la preselección catalana de waterpolo y así estuvimos 4 años hasta el día de hoy.

Al principio era una alegría para todas estar en la selección catalana muy a pesar del enorme esfuerzo y dedicación, pero a medida que iba pasando el tiempo te cuestionabas si valía la pena lo que una estaba viviendo. Cada miércoles teníamos que ir a Sant Cugat a entrenar, todos los puentes, cada dos fines de semana y en las vacaciones de navidad. Esto suponía muchas veces no poder estar con tus amigos por lo que me llegaba a plantear si me estaba perdiendo momentos y más de una vez lo habría dejado todo pero siempre tenía a mis padres que me ayudaban a reflexionar lo que realmente quería.

Y ahora me doy cuenta que no he perdido el tiempo aunque no he podido muchas veces estar con amigos pero, por otro lado, he ganado dos amigas de verdad con las que hemos vivido muchísimos momentos juntas. He vivido experiencias que no mucha gente puede vivir, y finalmente ahora he pasado de jugar unos pocos minutos a ser la portera titular del cadete y del juvenil. He aprendido algo muy importante en la vida, que si te sacrificas por una cosa al final consigues eso y más.

Andrea Jiménez García.

Ser conscient de cada cosa que fas, apuntar-se cada cosa a la agenda… Tu mateix estàs en joc… Per cada cosa que no fas per tu, significa que no la faràs per ningú…. I si has de sacrificar, sacrifica coses per tu mateix, perquè significarà que una altra persona també es sacrificarà, i que el sacrifici no és res dolent. Tot i poder passar-ho malament, tot el ying té el seu yang, tota cara té la seva creu, i cada sacrifici serà recompensat amb el que hagi de ser, tot i ser una petita recompensa, la satisfacció personal, el saber que un mateix ha fet, i per tant pot tornar a fer, no té cap preu. Potser no és una llarga sensació, però és un petit moment en el que hi ha una gran sensació de benestar. Tot i acabar esgotat i havent hagut de pencar i pencar, aquest petit moment que podria haver estat de malestar en un mateix i que hagués seguit amb un continuat de, no sacrifici, “ganduleria”, s’ha convertit en un petit moment de benestar i de “jo puc”, la qual es converteix en una nova experiència satisfactòria i de la qual et podràs sentir orgullós. I per un mateix l’orgull davant d’una cosa ben feta, és un bon orgull. I no tinguis por de perdre a la gent que et rodeja, per sacrificar-te, perquè moments, en tindràs, i no aniràs amb les mans buides, sense cap experiència, sinó que podràs explicar a la gent, com una persona ha demostrat a través del sacrifici, ser una millor persona. I les persones a les que estimes i que t’estimen, es sentiran orgulloses de ser amics i estaran contents al teu costar, per que hauràs demostrat que et sacrificaries per ells/es.

El sacrifici ha de ser constant, la bona energia circularà per el teu voltant, si et sents orgullós i satisfet amb tu mateix.

Eduard