LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sona el despertador, em costa creure que ja siguin les set del matí i m’hagi d’aixecar per anar cap a l‘ institut. Mig adormida i amb els ulls tancats paro el despertador i em quedo mirant el sostre pensant que m’he de llevar perquè si no faré tard, però la mandra em pot. Decideixo quedar-me al llit cinc minuts més, només són cinc minuts de res, però tot i això sóc conscient de què si ho faig, em quedaré adormida i faré tard a l’institut, però tinc tanta son que ignoro aquest pensament i em poso a dormir.

Al cap d’una estona, em desperto jo sola i espantada desitjant que el rellotge no hagi avançat més de cinc minuts, però sí que ho ha fet perquè no podem controlar el temps. Són dos quarts de set. M’aixeco ràpidament del llit i em vesteixo, i mentre esmorzo començo a reflexionar.

Penso que no puc seguir amb aquesta actitud i que si no canvio aviat, acabaré fent tard, i bé doncs això ho faig perquè no m’agrada anar a l’escola ni matinar, però és una de les meves obligacions així que agafo la motxilla amb els llibres i surto de casa a les vuit de camí cap a l’escola.

S’ha acabat l’institut. Torno a casa i menjo amb afany el dinar que la meva mare m’ha preparat amb tota la seva estima i esforç. En acabar, rento els plats i me’n vaig a la meva habitació, on em passo la major part del temps que estic a casa. Allí m’organitzo per fer els deures i estudiar. Convençuda els començo a fer però els meus plans mai resulten tal com els havia previst. En aquell instant, la meva faceta gandula pren l’absolut control de la meva ment, del meu sentit del deure i de la meva culpabilitat. Res m’afecta, el no complir amb la responsabilitat de fer els deures, el ser incapaç de posar-me a fer feina. Res… Al final, amb esforç i deixant de banda les obsessions, trobo una sortida d’aquest bucle i aconsegueixo complir amb les meves obligacions. Aquest és el meu dia a dia.

Un moment, un instant, un petó, un bon dia, un hivern, un adéu, un perdó, una cançó, un viatge, un cap d’any… penso que la vida està formada d’això, de moments, moments que oblidem, als quals no donem importància, moments que no tornen, moments que no valorem.

Cada moment es únic, no es tornarà a repetir, no succeirà mai de la mateixa manera. Cap moment torna, cap, tot és únic i tenim moments especials cada segon de la nostra vida, poden ser moments tristos, moments desagradables, moments bonics, moments màgics. Jo penso que cada un, ens fa reflexionar, ens fa créixer i ens fa trobar la nostra essència.

No hem de deixar-los passar, sinó que hem de gaudir-los i valorar-los, perquè és el nostre moment, amb un d’ells que sigui bo ja ens pot canviar el dia per complet, pot fer d’allò més divertit, allò més trist o d’allò més trist, allò més divertit. Buscant que hi hagin moments bons, els dies són més equilibrats. Penso que la gent no els valora, que no hi pensa, que passa un dia rere l’altre, amb la rutina, i no es para a pensar en el valor d’un somriure, d’una mirada o d’una abraçada i li passen desapercebuts els bons moments que tenen cadascuna de les nostres vides.

Penso que sense els moments, la vida seria una rutina fosca, no hi hauria somriures ni plors, simplement, cada dia seria igual.

S’han de viure els moment de tot tipus i gaudir-los, perquè res és permanent, tot canvia, evoluciona, i s’han de saber valorar sempre en positiu.

Maria

El passat dia 15 va ser l’inici de curs, fou un día molt llarg i esgotador, estava molt nerviosa perquè no sabia amb què em trobaria. Aquest curs de quart d’eso és l’últim que em queda en aquest institut i penso aprofitar-lo al máxim.

És molt dur tornar a la rutina després d’estar tres mesos de vacances, això de llevar-me tan aviat no és gaire agradable, el dia se’m fa etern, però és el que hi ha: els estudis són el passaport per tenir un bon futur. Encara a hores d’ara em costa dormir pel costum de desvetllar-me. En realitat no sabia si tenia ganes d’acabar aquesta etapa i posar-hi fi per siempre o seguir de vacances…

Però bé ja hem começat i amb moltes ganes, espero seguir tenint-les al llarg del curs, i que s’acabi aviat. Ja l’any que vé aniré a fer mòduls d’admistració d’empreses, ja que és una bona sortida. Cada dia falta menys per aconseguir-ho…

Dúnia

Són les 23:06 d’un repetitiu i avorrit diumenge dia 27 d’octubre. Em trobo situat en una posició gairebé paral·lela al terra, davant de l’ordinador, escrivint un text que fa 8 dies que havia d’haver penjat. Segueixo encara amb l’estrafolari pentinat que el coixí m’ha perfilat aquesta nit. I si no recordo malament, demà tinc un examen que gairebé no he estudiat. Sí nois, aquest sóc jo. La veritat, no sé si molts de vosaltres m’heu vist actuar en el meu hàbitat natural, però els que ho han vist i ho saben, us ho poden explicar.

Cada dia em llevo quan gairebé ja són les vuit, m’aixeco ràpid, esquivant els crits i les amenaces de tota la meva família, esmorzo quatre coses que enxampo per allà i pujo ràpid a vestir-me. Quan ja ho tinc tot llest, baixo altre cop camí de la porta, i llavors recordo que m’he deixat alguna cosa, però penso i em dic “bah tampoc no et farà falta”. Faig tot el camí fins a l’institut amb el meu germà al costat dient-me burro i altres “paraules tendres”. Segons ma mare ell expressa així el seu “amor”. Bé, en arribar manicomi, perdó institut, corro fins a la meva classe, i si tinc sort, el profe encara no ha arribat. Entro a classe i en Ricard m’etziba un copet de res, mentre el professor entra a classe i comença  un altre dia a l’institut. Obro la motxilla i descobreixo que m’he deixat un boli, la maquineta, la bossa de gimnàstica i a més el jersei em sobra perquè fa calor. A l’hora del pati, desconnecto i ric una mica amb els meus amics i faig les xorrades que em descriuen tal com sóc. Sona el timbre i cap amunt, i com era d’esperar, a la meva cadira hi falta un cosa. La motxilla. I torna avall.

I després… bé, saps que et dic? Com que no crec que a ningú li interessi la rutina d’un adolescent despistat, millor ho acabem aquí, i si algú vol saber més de mi, que m’ho pregunti, que dona menys feina.

Narcís

De dilluns a divendres sempre em toca fer el mateix. Els dilluns per obligació m’aixeco a las 7:45 per anar al institut com tots els altres dies. Les classes comencen a les 8:15 fins les 2:45, per sort tenim 30 minuts de descans i cada dia fem diferents assignatures. En acabar les classes torno a casa caminant amb els meus amics. En arribar a casa m’espera la meva mare amb el dinar preparat. Quan acabo de dinar em poso a mirar la televisió que fan un programa d’esports que m’agrada, que acaba a les 3:45. Ara sí, en acabar el programa d’esports em toca posar-me a estudiar o fer deures fins les 6 de la tarda. A les 6 surto de casa per anar al camp de futbol que he d’entrenar a nens petits i comencen a les 6:45, l’entrenament dura 1:15, i just després vaig a entrenar amb el meu equip. Això ho faig els dimarts i els dijous; en canvi els divendres els nens petits comencen l’entrenament a les 5:30. En acabar el seu entrenament tinc 30 minuts per poder berenar i després em toca entrenar amb el meu equip. Els dilluns i dimecres normalment estudio, miro la televisió però normalment no faig res d’esport.

Marc Gasulla

Me gustan los Lunes. Muchos pensaréis que tendrían que estar prohibidos, que son como un castigo por todo lo hecho el fin de semana y otras frases ingeniosas. Estoy de acuerdo, el lunes es el día internacional del mal humor, claro está. Pero a pesar de todo, me gustan estos días. Y es que cada lunes por la tarde me junto con dos amigas para ver, por Internet, nuestra serie favorita. Es como un trato que, sin darnos cuenta, hemos pactado. Y, sin saber por qué, cuando este trato o rutina (como te apetezca llamarlo) se rompe, te das cuenta de que lo necesitas. Te das cuenta de que una vez te acostumbras a una cosa, por tontería que sea, ésta resulta esencial en tu vida.

Yo podría mirar la serie todos los días por mi cuenta, no me falta ni tiempo ni ganas. Seguro que acabaría antes, podría contarles el final de la trama a mis amigas, “chafarles” la historia y quedarme tan ancha. No niego que tendría gracia, pero ese no es el objetivo, ya que la idea surgió porque queríamos hacer cosas juntas. Además, cuando asociamos una determinada cosa a un determinado día, a una determinada hora, con unas determinadas personas, ya no hay vuelta atrás (o sí, pero el caso es que no quieres que haya vuelta atrás).

Volviendo a los Lunes, posiblemente ahora entendáis por qué me gustan, o posiblemente no. La cuestión es que una tradición insignificante que puede durar como mucho dos horas (en los casos, últimamente frecuentes, en los que miramos tres capítulos seguidos) me sirve para estar animada durante todo el día y eso me sienta bien.

Laia

Hace tiempo que me planteo escribir un libro de aventuras, pero no de caballeros y princesas, ni de hadas y seres mitológicos, mi libro representaría la forma de ver el mundo, desde los ojos de un niño, que está oprimido en una sociedad clasista, donde unos lo tienen todo y la gran mayoría no llegan a fin de mes.

Sería un libro realista, cuyo objetivo sería, cambiar la forma de pensar de las masas, estaría escrito en primera persona, y se acoplaría en las primeras páginas, un horario, para que se viera claramente la monotonía de las personas de la sociedad actual. La historia empezaría con un despertador sonando, y el protagonista se despierta, es lunes, y tiene que madrugar, porque tiene que coger un bus en la parada para llegar a su instituto, donde le esperan las mismas personas de siempre, las asignaturas de siempre, los profesores de siempre, siempre los mismos sentimientos se ponen en marcha, aburrimiento, interés, e incluso le entra sueño en las horas iniciales del día, donde la pereza mata y los sentidos se encuentran escondidos, en un telón el cual se cierra por el peso de sus cortinas, pero tu subconsciente consigue hacer que la función no pare.

El chico solo se centra y se siente a gusto con sus compañeros de fútbol, en el único sitio donde se siente seguro es en el campo, donde en cada partido se recrea una batalla campal donde solo un ejército se convierte en el ganador, y consigue marcar las fronteras con sus contrincantes, mediante la clasificación.

Espero que algún lector se haya identificado con éste personaje, hay una voz en mi interior, que me dice constantemente, que escapar de la monotonía, es ir en contra del destino, cada persona tiene su función dentro de esta sociedad, y por mucho que lo quieras cambiar, el karma te acaba devolviendo a la vida que te pertenece, y mi destino, ha sido contaros un breve resumen de mi futuro libro.

Gerard

Hi penso molt sovint i ho he somiat moltíssim, marxar d’aquí, agafar amb els amics una Volswagen California hippie decorar-la al nostre gust, emportar-nos les coses que més estimem, la guitarra que no hi falti i fugir d’aquí.

Fugir d’aquest poble, d’aquesta rutina que ens mata dia a dia, anar on sigui i començar pràcticament de nou, viatjar per allà on vulguem, aparcar de nit a la platja fer una foguera, cantar i riure com bojos. Ser nosaltres mateixos i conviure junts en una aventura inoblidable.

La veritat és que ho necessito, deixar tot enrere i ser feliç al costat d’aquells que més estimo.

I ho faré, per satisfer les meves necessitats. Sempre tenint en compte de que mai és tard per a res, ni per enamorar-se, ni per tornar a començar ni per somiar.

Paula

Ja han passat les dues setmanes que dura el nadal, i tornem a la rutina: aixecar-se ben d’hora, esmorzar, agafar el bus, i passar set o cinc hores tancat a l’institut, treballant, fent exàmens…

Però el que em fa més ràbia és saber que, fins d’aquí tres mesos, quan arribi la setmana santa, no podré sortir per la nit, allitar-me molt tard, poder aixecar-me a les dotze…

Però el que de veritat m’importa és anar bé a l’institut, ja que, si no és així, m’hauré de preocupar de recuperar la que hagi suspès, tornar a estudiar el que ja havia fet… i ja porta molts maldecaps estudiar-se el que s’ha d’estudiar cada trimestre, així que, espero seguir, o millor encara, pujar la meva mitja, i seguir esperant les festes.

Uriel