LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa aproximadament dos anys va estrenar-se, a la famosa cadena americana “MTV”, l’il·lustre reality show, Jersey Shore. El programa segueix la vida de vuit participants que conviuen a la costa de Jersey a l’estat dels Estats Units, Nova Jersey. Al cap d’un any va fer-se l’adaptació britànica, anomenada Geordie Shore, vuit joves que passen l’estiu vivint junts a la costa de Newcastle upon Tyne. Ja fa gairebé un mes va estrenar-se la primera temporada de Gandía Shore, el reality espanyol, segueix el mateix instint que la versió nord-americana i britànica.

La família de Gandía Shore està formada per quatre joves: Jose “labrador”, es defineix a si mateix com el “macho alfa” i té el propòsit de no enamorar-se; Cristina “core”, la catalana de Vic a la qual li encanta ballar Hard Core; Abraham “cachorrín”, educat, simpàtic, una mica maniàtic i amant de la bona vida; Cristina “gata”, es considera la diva de la casa; Alberto “clavelito”, tranquil, bondadós i honest, és el noi bo de la casa, el millor amic de tots; Ylenia, l’objectiu de totes les mirades, ella trenca les normes quan surt de marxa, enamorada de la seva ciutat, Benidorm; Esteban, el que sempre diu: “ -Las feas ‘pa’ los feos, y las guapas ‘pa’ mi”; I per últim, Arantxa, impulsiva, esbojarrada, espontània, amant de la festa i la veritable reina de les tarimes.

Tot i el peculiar caràcter dels participants, el reality va tenir la millor estrena de la història del canal i el millor debut de la TDT. L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ja ha demanat el boicot a les marques que s’anuncien en un programa que va tenir més de nou-cents mil espectadors. L’esmentada associació per al boicot són, entre d’altres que el format, tot i emetre en horari protegit, “va dirigit al públic adolescent, que veu un estereotip irreal i profundament negatiu d’ells mateixos”, segons els esmentats incita a tenir “hàbits poc saludables, el culte, al cos i al sexe sense una finalitat educativa”.

És cert que aquest reality dona una mala imatge a Espanya, però penso que la mitjana de la població és així, gent com ells.

Obstant això, cada diumenge a les 22 hores estic dins el llit, preparada per veure un nou capítol. Acostumo a comentar-lo amb un bon amic a través del whats app. El més habitual és no parar de riure sobre les coses que fan, però, sempre, abans d’anar a dormir, parlem de fer alguna cosa semblant aquest estiu, fer les maletes amb l’essencial, instal·lar-nos al seu apartament a la Costa Brava, repartir-nos durant una setmana les tasques de casa, com cuinar, netejar… i així doncs, arribar gaudir del millor estiu amb la millor companyia.

Lidia

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura

Aquel día en Vilassar fue muy divertido. Quedamos todas delante de la Atlántida, pero tuvimos que esperar a Lucia media hora porque llegó tarde, como de costumbre. Si quieres quedar con ella a una hora en concreto siempre le tienes que decir que venga media hora o una hora antes, porque nunca llega a tiempo.

Cuando llegó le echamos un discursito y nos fuimos al campo de fútbol a ver el partido, pero primero nos paramos a comprar chuches y pipas.
Una vez llegamos, nos sentamos en las butacas y esperamos a que empezara. En la mitad del partido, más o menos, un chico chutó la pelota en dirección para las gradas y Lucia tuvo la mala suerte de que le aterrizó en la cara. Pobrecita, pero en aquel momento me hizo mucha gracia.

Al finalizar el partido, el chico que le había chutado sin querer la pelota, se disculpó y estuvimos un rato hablando con él y sus amigos. Cuando ya se tenían que marchar nos preguntaron el nombre para agregarnos al facebook y en el momento en que Lucia dijo que se llamaba Verde de apellido, se rieron mucho y le dijeron que si también se llamaba amarrillo y se fueron riendo.

Pobrecita aquel día había tenido muy mala suerte, pero después se acabó riendo con nosotras de las cosas que le habían pasado.

Andrea Fernández

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

A menudo, no se que me pasa. Me vienen ataques de risa sin motivo. Cualquier chorrada que suceda mientras tengo este síndrome me parece inútilmente gracioso.

Lo mejor son las expresiones de la gente… pagan por su cara. Creo que me toman por loca, pero yo sigo riendo, “me meto en mi mundo de que todo me aparenta chisposo”. Cuando estás en clase y te viene, los compañeros más cercanos te ven roja como un tomate y con alguna que otra lágrima derramando por los mofletes. ¡Nada!, dices. Y como nadie sabe de qué te ríes, ríes más. Poco a poco tus otros compañeros se dan cuenta de tu repentino ataque. El profesor al ver que todo el mundo mira a una dirección, busca a la persona a la que están mirando y se queda perplejo.

– ¿Qué te parece gracioso?

– Nada, nada… (un poco más seria, todo el mundo te está mirando)

– ¿Como que nada? ¡Si te parece gracioso explícanoslo, así nos reímos todos juntos!

De golpe el profesor, como no lo dices, vuelve a la explicación. Tú sigues en tu mundo recordando aquella situación tan graciosa y poco a poco, tus compañeros apartan la mirada de ti hasta que vuelves a estar atento.

Al fin y al cabo… dicen que reír alarga la vida, ¡Pues debo ser inmortal!

Aina