LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, dia 24 de febrer del 2014 tenia hora al metge, concretament a les 4:40pm. El fet es que jo a les 4:38pm, aproximadament, estava a la sala d’espera esperant a que sortís el metge amb la seva llista, i digués el meu nom. Vaig estar esperant, i al cap de quinze minuts em vaig començar a posar nerviós, però després vaig pensar que al CAP és normal que triguin una mica. La cosa em va començar a estranyar quan a les 5:30 encara no havien dit el meu nom.
Estava cansat de perdre el temps, d’haver perdut 50 minuts de la meva tarda, així que em vaig aixecar i vaig baixar al pis de baix per preguntar què havia passat. Jo portava un paperet en el que hi deia la data i l’hora de la cita amb el metge. Quan estava a recepció els vaig ensenyar el paperet, i em van preguntar quin era el problema. Jo els vaig explicar tot el que havia passat, així que la recepcionista va entrar les meves dades al ordinador per mirar què havia succeït. Resulta que per un error informàtic la meva visita s’havia esborrat, però ningú m’havia dit res.
En definitiva, després de 50 minuts esperant assegut a una cadira, resulta que per un problema informàtic no em van poder atendre. Potser si no retallessin tant en sanitat podrien tenir un sistema que funcionés… però és millor fotre als pacients, al cap i a la fi… ja demanaran hora per a una altra visita.

Marc

Hi ha vegades que et sents desconcertada quan t’adones que has oblidat una cosa o un fet important. Tens una sensació a la panxa que no té la treu ningú i et quedes pensativa durant un moment. Al cap d’uns segons reacciones. Aleshores, a poc a poc et van arribant imatges al cap del que se t’ha oblidat fer o de quan et trobes en una situació que no t’acostuma a passar mai. Bé, doncs això és el que m’ha passat avui.

M’ha sonat un dels despertadors a les 7:05 del matí. Abans de que pregunteu, sí, tinc dos despertadors perquè sé que amb un no en tinc suficient. En apagar-lo, m’he tornat a adormir sense adonar-me’n. Cinc minuts després, a les 7:10, m’ha sonat l’altre despertador. El tinc posat en mode repetició per si de cas em torno a adormir; doncs avui per algun motiu només ha sonat un cop. Evidentment hi ha hagut conseqüències, m’he adormit un altre cop. A les 7:46 m’han vingut a despertar; ha sigut en aquell moment quan he notat aquella sensació a la panxa tan angoixant. Quan he reaccionat se m’ha passat pel cap totes les accions que havia de fer a continuació, i a la vegada una frase no em parava de donar voltes contïnuament: ”no et dona temps”. En 10 minuts em passaven a buscar per anar a l’institut i encara no m’havia aixecat del llit. M’havia de vestir, pentinar, fer la motxilla, esmorzar….  No havia fet res i seguia quieta! Tots aquests remordiments no han marxat fins que una veu que semblava venir del pis de baix ha dit: Alba, espavila! En aquell moment ja m’he posat les piles. He agafat les primeres peces de roba que he trobat al calaix i m’he vestit en 1 minut. Baixant de dos en dos les escales, m’he anat corrents a l’habitació a fer-me la motxila sense mirar l’horari, només recordant allò que se m’havia quedat d’haver-la fet tantes vegades. En acabar d’esmorzar ha sonat el timbre i, una cosa que m’ha sorprès és que, a la mateixa hora de sempre ja estava preparada. He reduït un temps de 50 minuts, en 10 minuts.

Aquest matí no ha sigut com els altres, tot ha passat de manera diferent. I una de les coses que de vegades no ens adonem és que, només una simple estupidesa o tonteria ens pot fer canviar els plans.  I en el meu cas, el que diferencia aquest matí dels altres és un despertador. Un petit i simple despertador que segurament no ha sonat una altra vegada perquè se li han acabat les piles.

I el que em fa més gràcia de tot és que, les piles que m’he posat per espavilar-me, haurien d’haver sigut pel despertador.

Alba