LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segons el diccionari hi ha tres tipus de responsabilitats: la responsabilitat per acceptar una culpa, la responsabilitat per dur a terme un càrrec i la responsabilitat que té un mateix quan realitza una acció. Aquesta última és la que defineix si aquesta persona és ètica o no.

Per a mi, ser responsable significa que abans de fer una acció he de pensar en els efectes o conseqüències que succeiran després. Si crec que el que vaig a fer pot perjudicar a altres persones o a mi mateix, haig d’intentar ser responsable i no realitzar aquella acció, és a dir, pensar-la d’una altra manera per tal de no perjudicar a ningú.

Des d’un punt de vista moral i ètic, la responsabilitat es considera una qualitat i un valor de l’ésser humà. Es tracta d’una característica positiva de les persones que són capaces de comprometre’s i actuar de forma correcta. Per tant, tota persona ha de ser responsable dels seus actes.

Dimecres, dia 30 d’octubre i fa mal dia. El cel és gris. Ha plogut i ara fa fred. La meva mare m’ha dit que tregui a la meva gossa a passejar, però com que fa tan mal dia, no em ve gens de gust. Abans prefereixo seguir en el sofà mirant la televisió. Però si em paro a pensar, si no trec a la meva gossa a passejar, es quedarà sense sortir i tot per culpa meva. Ho puc evitar, és molt senzill i no em costa res treure-la a passejar, però em fa mandra. L’única que surt perdent, si no la trec a passejar, és ella i només ella.

Les màquines que em donen aire, les màquines que donen força al meu cor perquè segueixi bategant, no deixen de fer un soroll que espanta. Tot em fa mal. Els meus pares són al meu costat, noto la seva presència. La meva mare deu estar llegint un dels seus llibres preferits, i el meu pare llegint el diari com cada matí. Sóc conscient del que em passa. Els meus pares volen desconnectar-me, perquè m’estimen i veuen que no ho estic passant gens bé. Però els metges volen això, què jo segueixi “vivint”, tot i que no estic vivint com hauria de viure…

Passi el que passi… Serien els meus pares responsables d’haver-me desconnectat? O els metges encara no són conscients que per mi ja tot ha acabat? Voldria cridar, voldria dir el que penso, però no sóc suficientment lliure, en canvi els meus pares, ells sí que són lliures de decidir. En ser conscients del que és millor per mi, s’han apoderat de la meva llibertat, però no ho han fet en mala fe, simplement volen que no pateixi més.

Les prporcions no són sempre equivalents, i la Terra no és com un globus -que com més aigua té, més gran es fa-.
Què passarà dintre d’uns anys amb aquest planeta? La població segueix augmentant i la Terra sembla que es vagi fent cada vegada més petita per culpa de l’escalfament global que desfà el gel de l’Antàrtida.
¿Haurem de començar a menjar insectes per sobreviure? ¿Menjar un tall de carn de vedella serà com tenir un “porche”? ¿S’hauran de començar a construir cases a l’aigua, fer pobles en mig del mar, enmurallats per tal de controlar les marees, on els cotxes seran barques i els carrers, canals?
Ningú sap què passarà, però potser que ens comencem a preocupar pel nostre planeta.

Carla

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem

Com cada dimecres, vaig arribar a l’escola de la meva mare cap a les tres, vaig entrar per la porta de secretaria i vaig saludar educadament. Un dimecres normal i corrent, ara hagués entrat a la sala de professors i m’hauria escalfat el dinar en el microones, però no, aquell dia alguna cosa va canviar. Resulta que al obrir la porta de la sala de professors em vaig topar amb la directora i un nen, que deuria tenir uns deu anys. Va ser un moment bastant incòmode perquè la directora l’estava esbroncant de mala manera amb una fúria i una ràbia imponents i em vaig sentir com una intrusa. Es veu que el nen no es volia quedar a dinar al menjador i per evitar-ho, es dedicava a llençar pedres i a pegar els companys amb l’únic objectiu de que el fessin fora. Aquesta vegada la directora s’havia enfadat de debò i ja era hora de frenar al noiet aquest comportament tan agressiu. Ara deveu estar pensant, però per què encara no l’han enviat a dinar a casa seva? Doncs molt fàcil, perquè aquest nen té concedida una beca de menjador, per tant, s’hi ha de quedar per força.

Amb tota aquesta història he arribat a la conclusió de que quan som joves no som conscients de la realitat que ens envolta, només pensem en nosaltres. És evident que un nen de deu anys no pot entendre la situació per la que deu estar passant la seva família, i sí, ja sé que n’hi ha de més madurs, però fins i tot aquests no n’acaben de ser conscients. Els més petits veuen el món amb uns altres ulls, són feliços perquè depenen d’algú i no tenen preocupacions. És a dir, si ells no es volen quedar al menjador faran tot el possible per no quedar-s’hi, sense tenir en compte el que això pot suposar per a la seva família.

He arribat a aquesta conclusió perquè si li haguessin concedit qualsevol tipus de beca a un jove una mica més gran, estaria ben content, ja que, és conscient de la situació de crisi que estem vivint i, parlant clar, diríem que no té una mentalitat de nen. Un jove de la nostra edat és més madur, sap que d’aquí quatre dies serà independent, s’haurà d’espavilar inventant la seva pròpia vida i que al llarg del camí es trobarà amb molts obstacles que haurà de superar ell solet. Llavors és millor viure amb una mentalitat de nen i oblidar-se de tots els problemes? Potser sí.

Marina

Els animals són éssers vius com les persones. Necessiten viure en llocs adequats a ells i que cobreixin les seves necessitats. A mi no em sembla bé les persones que per exemple, compren un gos i al poc temps l’abandonen perque ja no l’estimen. Tampoc crec que faci falta maltractar-los, perquè ells a nosaltres no ens han fet res. Quan tu compres un animal, has de ser conscient, de que ha de viure en unes condicions idònies a ell, l’has d’estimar i així ell també t’estimarà a tu. Els primers dies de convivencia normalment són difícils, perquè l’animal es troba en una casa estranya per a ell i la familia no està acostumada a viure amb l’animal. Però a mesura que passen els dies, la convivencia és cada vegada millor i l’animal es guanya la confiança dels seus amos a poc a poc. El que vull dir amb tot això, és que, si tu vols tenir un animal a casa, endavant, però has de pensar si estàs preparat per donar aquest pas, ja que l’has de cuidar i estimar i no cansar-te d’ell als quatre dies i deixar-lo al carrer, perquè al cap i a la fi, ell és un més de la familia.

Marta Gómez

Hi ha certs moments que penses que el que has fet, està bé. Però, realment, la decisió que has pres és la correcta? No te n’adones de si ho has fet correctament fins que aquesta acció ja s’ha realitzat. És una de les preguntes que ens acostumem a fer després d’haver pres una decisió. A vegades tens un remordiment, d’altres no, però és el que ens toca.

En alguns casos, si tens una cosa a escollir i no saps quina és la millor, una de les preguntes que et fas és: quina és la opció que em convé més? o, què em serà més útil? En aquell moment estàs confusa, se’t boquegen els pensaments i, per molt que et facis moltes preguntes, la majoria no les saps respondre. Intentes donar-li voltes i més voltes… Res. Ja portem tres preguntes de les infinites que ens podem fer. Quan raones aquesta qüestió penses: per què és tant difícil? (Aquí en tenim una altra). Preguntes sense cap mena de resposta. Un cop ja t’has decidit, tens una resposta per a cada interrogant que t’has fet anteriorment.

Finalment, acabes escollint la opció que té menys inconvenients, però no estàs del tot segura i et  veus obligada a fer-te una altra pregunta: he fet el correcte?

Alba

Durant els sis anys que porto a l’institut m’he arribat a trobar amb gent de tot tipus: gòtics i gòtiques, “quillos i quilles”, “pijos i piges”, etc. Bona gent però una mica característica. Això sí, són persones que no es posen mai amb ningú. Fan la seva vida sense importar-los el que fan o deixen de fer o el que pensen i el que deixen de pensar els altres. Mai he tingut problemes amb aquestes persones i sé que no els tindré mai.

Però deixant de banda tota aquesta gent hi ha les típiques persones que es caracteritzen per ser uns “TOCA COLLONS” que són aquella gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los. Aquestes són les persones que em posen més nerviós perquè moltes vegades veig com se’n surten amb la seva i gires una mica més el cap i veus a la persona que ha estat la víctima de la diversió d’aquesta classe de gent.

A vegades m’agrada pensar que els pobrets no ho fan a propòsit, sino que són curtets i no saben quin és el moment exacte en què la broma deixa de fer gràcia i comença a ser molt pesada. Però quan els veus la cara que fan mentre gaudeixen fent-ho és quan tens ganes d’aixecar-te i llençar-los per la finestra.

M’agradaria dir-los que jo també he sigut igual de “cabró” (parlant clar) però quan tenia 12 o 13 anys. Crec que amb 16 anys que tenen ja són el suficientment grans perquè canviïn ells solets sense haver-los de dir ningú res. Perquè estic segur que les formes que utilitzaria per dir-los-ho no seria la més correcta.

Eric

Sóc en Jofre i fins i tot aquest nom, com a tothom li passa, no l’he triat jo.

El meu caràcter, la meva personalitat, els meus gustos i les meves aficions també han estat, fins ara, influenciats pels altres, sobretot per la família, els amics, l’escola i l’entorn en general. Vaig anar a l’escola La Immaculada, la mateixa on van anar també el meu avi, els meus pares i oncles i la meva germana, dit així sembla que sigui per tradició, però és més que res per convicció.  Amb cinc anys em van apuntar a futbol, però quan ets tan petit no saps què és un joc col·lectiu, hi vam anar junts gairebé tots els nens de la clase a futbol-sala. La raó més important era que “els nens han de fer esport i si és en un poliesportiu millor, així no passaran fred”. Quan ja feia primària em van portar a l’esplai perquè els de casa creuen que la canalla ha de conèixer altres nois i noies fora de l’escola i ha d’educar-se també en un àmbit més lúdic. També em van fer conèixer i participar en totes les festes populars, la nostra família no s’en perd ni una! m’han ensenyat a defensar les tradicions catalanes i estimar la nostra terra.

En entrar a l’institut vaig començar a experimentar un canvi en general i sobretot era conscient que aquest canvi l’estava triant jo, notava més llibertat per decidir qualsevol cosa. Els amics van canviar, de futbol-sala vaig passar al futbol gran, vaig deixar l’esplai, em vaig tallar els cabells (sempre l’havia dut llarg) i aquest estiu he començat a anar amb moto. M’adono que cada cop sóc més protagonista del que faig o vull fer.

En conclusió, a mesura que et vas fent gran canvies i te n’adones del que realment t’interessa i t’importa, i això et permet reorientar la teva vida cap al camí que veritablement vols seguir, però agraint el passat.

Jofre Matamoros Bosch