LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’ésser humà és l’únic ésser viu que té dignitat, ja que és l’únic que es qüestiona la seva existència i tot el que l’envolta. A causa d’això, formem el que en diem “dignitat”, que és el fet de ser respectat.

Dit això, m’agradaria que tots penséssim si realment conservem la nostra dignitat, és a dir, si tots hem siguts enganyats algun cop, ja sigui per les persones, el sistema polític… Partint d’aquest fet, la dignitat ens és arrabassada en el moment en què naixem.

No som respectats, tots hem estat enganyats o extorsionats. Però no només això, sinó que nosaltres no decidim perdre la nostra dignitat i, a més, les persones que ens l’arrabassen no són dignes de fer-ho.

Per tant, es podria dir que tot això és una paradoxa que mai tindrà solució. Així que sembla que vivim sense dignitat… I encara que creiem que la tenim, ens és arrabassada sense preguntar i hem de viure amb això sense cap altre remei.

L’altre dia una noia m’explicava com la seva mare havia obtingut la seva nova feina. Em deia: “Va ser molt dur per a ella. Encara no entenc com va poder aguantar aquella dona tan arrogant!.” M’explicava que, per arribar al lloc de subdirectora de no sé quina empresa, la seva mare havia hagut de fingir ser amiga de gent que no li queia gens bé.

No m’agradava el que m’explicava. No entenc com podia pensar d’aquella manera. No és just que totes aquelles persones hagin estat enganyades pel desig d’una sola persona. Els estava prenent part del seu propi valor, part de la seva dignitat, a aquelles persones i sobretot a ella mateixa.

Crec que tenir ambicions i proposar-se metes està molt bé, però no pots sentir-te bé ocupant aquest lloc de treball, sabent que has utilitzat a altres persones. Sincerament, crec que és molt més gratificant aconseguir tu mateix el teu lloc de treball amb esforç i sense recórrer a la manipulació d’altres éssers humans. Tots volem ser respectats, així doncs, també hem de respectar nosaltres a l’altra gent.

Les prporcions no són sempre equivalents, i la Terra no és com un globus -que com més aigua té, més gran es fa-.
Què passarà dintre d’uns anys amb aquest planeta? La població segueix augmentant i la Terra sembla que es vagi fent cada vegada més petita per culpa de l’escalfament global que desfà el gel de l’Antàrtida.
¿Haurem de començar a menjar insectes per sobreviure? ¿Menjar un tall de carn de vedella serà com tenir un “porche”? ¿S’hauran de començar a construir cases a l’aigua, fer pobles en mig del mar, enmurallats per tal de controlar les marees, on els cotxes seran barques i els carrers, canals?
Ningú sap què passarà, però potser que ens comencem a preocupar pel nostre planeta.

Carla

La setmana passada vaig veure un reportatge sobre els Amish, aquests són un grup cultural molt religiós i no utilitzen les noves tecnologies com els automòbils, les televisions, etc.

En aquest reportatge uns joves, s’anaven del camp a viure una setmana a la ciutat, els joves estaven una mica sorpresos pel que veien, perquè era la primera vegada que anaven a la ciutat, el comportament d’aquests era una mica estrany. Els joves van aprendre molt sobre el que existia fora del camp. Es vestien de manera occidental, utilitzaven noves tecnologies, etc. Però hi ha una cosa que l’estaven pensant durant tot el dia “Quan torni a casa, la meva família m’acceptarà?”.

A l’hora d’anar a casa tots van anar vestits amb pantalons i camises. Però quan van arribar, dels quatre joves a cap el van acceptar a se casa.

La família de la primera noia s’havien mudat de casa per tal de que la seva néta no els trobés, la família de la segona, quan va arribar no li van voler obrir la porta i quan va anar a parlar amb les seves amigues, com la noia anava vestida normal, se’n van anar corrent, s’escapaven les amigues que des de petita havia estat amb elles. La família del tercer, el van deixar entrar a casa, però el tractaven diferent, per exemple li feien menjar en una taula apart. I la última noia que havia quedat amb les seves amigues en un bar, quan la van veure també se’n van anar corrent.

En aquesta cultura és deixen influenciar molt, sobre el que diu la gent. Jo no estic gaire d’acord amb la manera de pensar dels amish, però cada persona fa el que vol, i s’ha de respectar

 Zakaria

L’altre dia em vaig assabentar de que corre per les xarxes socials un vídeo de cinc segons, en el qual es veu un pollet piulant dins a una espècie de liquadora. De cop engeguen la liquadora i el pollet queda triturat. I la gent que ho veu riu al veure el tràgic final del animal fet puré, i després ho envia a tots els seus amics. Sorprenent, oi? Quina espècie de gent pot arribar a trobar graciós el fet de matar un animal d’aquesta forma tan inhumana (encara que els únics animals capaços de fer una barbàrie així són els humans…). Un altra acció “inhumana” que han dut a terme els humans fa poc és la mort de la girafa Marius, un mascle sa de 18 mesos del zoo de Copenhaguen. La van matar disparant-li una bala al cap, només perquè deien que al zoo ja hi havien suficients girafes i que aquesta no tenia un patrimoni genètic prou interessant.  La gent amb els seus fills van acudir a veure com la mataven i esquarteraven a trossos per donar-la de menjar als lleons del mateix zoològic. I els que no hi van poder acudir, ho van veure per la televisió. No obstant que s’havien reunit unes 27.000 firmes i tenia milers de seguidors al Facebook, a més de habitatges alternatius, la cria va ser assassinada.

I jo em pregunto com pot existir gent tan cruel que pugui arribar a fer mal a un animal sense motiu. Potser és perquè des de ben petits veuen els seus pares matant una aranya que es menjava els mosquits de casa, amb la excusa de que et pot picar. Si no les molestes no piquen. A aquests nens els ensenyen a no valorar la vida, per minúscula que sigui. Amb pocs anys ja riuen trepitjant a les enfeinades formigues del parc. De més grans a classe caçaran les mosques que volen per sobre els seus caps i els arrencaran les ales o les potes, i gaudiran veient com la pobre mosca no pot volar, i al cansar-se d’ella l’aixafaran amb el llibre. La gent aixafa cargols pel carrer. Per què? Perquè sí.

Hi ha persones que van a matar ànecs i conills per diversió. Altres amb més diners van fins a Àfrica per matar els grans i meravellosos elefants, mentre que els que es creuen més bona gent no els mataran, però compraran al mercat negre els seus ullals. Quin atractiu té un penja-robes fet de les potes d’un cérvol? I els abrics o botes de pell fan fàstic. I quina espècie de persona és capaç de maltractar un gos? La mateixa que després és capaç de maltractar la seva dona o els seus fills.  Altres “éssers humans” paguen per veure com maten cruelment a un toro. I alguns pobles tenen com a tradició un concurs sobre qui és capaç d’arrencar-li a la força el cap a un ànec.

Sincerament no entenc com hi pot haver gent així de dolenta, però afortunadament cada vegada hi ha més persones que defensen els drets dels animals i que lluiten per ells. Només ensenyant als teus fills a respectar la vida, fas molt per canviar les coses.  És vergonyós que existeixi gent tan cínica que trobi plaer al fer mal a un animal, per molt inferior que pugui ser. Els humans, com a éssers superiors i racionals que som hauriem de saber respectar totes les altres formes de vida que comparteixen amb nosaltres el planeta (i si n’hi ha a fora el planeta també), sempre i quan no sigui per defensa pròpia. Mentrestant, jo sempre continuaré seguint els meus principis cuidant els animals i respectant-los. Només us vull fer saber, que si s’extingeixen masses espècies, l’equilibri en el qual es basa la vida es trenca, i així només ens portaríem cap a l’autodestrucció.

Aina Ros Alsina

Amb ulls de nenés un programa de TV3 que emeten els dijous a la nit. En aquest programa es veu reflectida la vida des del punt de vista dels nens. Com ells viuen els dia a dia i s’enfronten a problemes, com viuen la crisi; les seves incerteses; el fet de valorar les coses; el consum…

El capítol que van emetre el dijous passat tractava de la diversitat, on els nens expliquen que no és res dolent ser diferent (néixer en un altre lloc, ser sord…). En aquest capítol apareix en Marcel, un nen de 10 anys. Ell pateix sordesa, igual que la seva mare. Ell sap parlar, però no gaire, i la seva mare des de ben petit l’ha ajudat a expressar-se mitjançant dibuixos. A casa seva tots els seus germans l’ajuden i entre ells s’entenen perfectament. El que vol en Marcel és que la gent no es fixi en el seu audiòfon i que el tractin com una persona més.

D’altra banda, van sortir dues germanes que quan eren petites van ser adoptades de la Xina i que ara viuen a Catalunya. Elles es consideren catalanes però saben molt bé que elles no són d’aquí, ja que tenen trets físics diferents als nens d’aquí. Elles parlen de què a l’escola a vegades els fan preguntes sobre els seus orígens, però no els importa i estan molt contentes, ja que pel fet de ser xinesses no les tracten diferent.

En conclusió, en aquest programa es basa en el fet que els nens expliquin com els ha tocat viure i com els agradaria que fos la seva vida d’una manera senzilla, planera i sense embuts. Potser nosaltres podríem aprendre d’ells i fins i tot ens podrien fer reflexionar sobre el senzill que és viure respectant-nos uns als altres i el nostre entorn, no creieu?

Eva

Imagineu-vos que esteu llegint a casa vostra tranquil·lament en aquella butaca tan còmode que sé que teniu. O fent el dinar, tant se val. Vull que us imagineu fent el que més us agrada a casa vostra. En el meu cas és dormir.
De cop comenceu a sentir uns cops a la paret o al sostre. Com feu el que més us agrada no us n’adoneu. Però aquests copets són cada cop més forts. Ara sí que aixequeu el cap i mireu d’on venen. Si viviu en una casa pensareu “serà un ocellet” si viviu en un pis “serà el veí de dalt, que és un pesat”, si viviu en un soterrani, “serà la calefacció”. Però cada cop són encara més forts fins que us aixequeu tot mirant el sostre o la paret. Us quedeu uns segons mirant-ho fins que us envien un missatge al mòbil. L’agafeu sobresaltats perquè fins ara no havíeu sentit un soroll diferent que no fos el dels cops misteriosos. Just quan esteu mirant el mòbil, la paret (o el sostre) us cau al damunt. Si viviu en un pis, morireu aixafats per les pedres, o pitjor encara morireu quan l’edifici s’estigui enderrocant. Si viviu en una casa també morireu aixafats per les pedres i si viviu en un soterrani, morireu aixafats o ofegats. Si teniu la sort de sobreviure, no tindreu lloc on viure, lloc on anar. Ara us preguntareu qui s’ha atrevit a destrossar casa meva, el lloc on sempre he viscut, el lloc on he crescut i el lloc on moriré. Quin ésser ha estat capaç de destrossar la casa dels altres? Ni més ni menys que l’esser humà.

Això mateix els hi passa als tigres de Sumatra (l`únic que ells no llegeixen ni tenen mòbil). Resulta que a la selva on viuen hi ha unes palmeres que van molt bé per fer una mena d’oli que s’utilitza per fer molts productes que portem. I és clar el més normal és que les multinacionals ho facin servir per fer els seus productes. Tot aquest esperit emprenedor em sembla molt bé, però no estic d’acord amb tots aquest danys que fan i, després no ho diuen per no perdre diners i tot això.

Tot esser d’aquet planeta té dret a viure a la seva llar tranquil·lament i té dret a morir tranquil·lament. Però és clar, com el tigre de Sumatra no és humà el podem matar perfectament o el podem deixar sense llar perfectament. Per sort empreses com Nestlé, l’Óreal, Ferrero… estan prenent mesures per desvincular-se de la destrucció de selves. Hem de ser conscients que els animals formen part del nostre ecosistema i si permetem que les multinacionals el destrossin, aconseguirem viure en un planeta molt diferent del que vivim ara. Per això tots units podem combatre aquesta mena de guerra de “Diners contra Vida”, perquè no podem permetre que els diners s’apoderin de tot com han estat fet fins ara.

El que vull dir és que no m’agradaria morir aixafada mentre dormo.

Helena

Durant els sis anys que porto a l’institut m’he arribat a trobar amb gent de tot tipus: gòtics i gòtiques, “quillos i quilles”, “pijos i piges”, etc. Bona gent però una mica característica. Això sí, són persones que no es posen mai amb ningú. Fan la seva vida sense importar-los el que fan o deixen de fer o el que pensen i el que deixen de pensar els altres. Mai he tingut problemes amb aquestes persones i sé que no els tindré mai.

Però deixant de banda tota aquesta gent hi ha les típiques persones que es caracteritzen per ser uns “TOCA COLLONS” que són aquella gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los. Aquestes són les persones que em posen més nerviós perquè moltes vegades veig com se’n surten amb la seva i gires una mica més el cap i veus a la persona que ha estat la víctima de la diversió d’aquesta classe de gent.

A vegades m’agrada pensar que els pobrets no ho fan a propòsit, sino que són curtets i no saben quin és el moment exacte en què la broma deixa de fer gràcia i comença a ser molt pesada. Però quan els veus la cara que fan mentre gaudeixen fent-ho és quan tens ganes d’aixecar-te i llençar-los per la finestra.

M’agradaria dir-los que jo també he sigut igual de “cabró” (parlant clar) però quan tenia 12 o 13 anys. Crec que amb 16 anys que tenen ja són el suficientment grans perquè canviïn ells solets sense haver-los de dir ningú res. Perquè estic segur que les formes que utilitzaria per dir-los-ho no seria la més correcta.

Eric

Tant la meva cosina com la seva parella són veterinaris, no obstant això, el seu marit és capaç d’anar-se’n a Àfrica per caçar un elefant. Per pura diversió, perquè la gent que vagi a la seva casa pugui veure un cap d’un pobre animal penjat com qui penja un trufeu o un quadre, pel motiu que sigui! Com que al cap i a la fi els animals estan per això… segons ells és clar. Gràcies a Déu hi ha gent que pensa com jo. Que opina que no som superiors als animals, sinó diferents. “És que els animals no parlen”, “els animals no pensen”… diuen. Doncs ho faran a la seva manera! Ni que jo parlés com la meva veïna francesa o pensés igual que el meu company de taula!

Parem-nos a pensar això, per què tenim la mania de creure’ns superiors a ells? Per diferències com aquestes? Però si tothom és diferent a tothom! És més, i si fossin ells els superiors?

Cada persona té una manera diferent de pensar, i per molt que intenti respectar algunes ments de pensaments contraris als meus, no puc negar que per a mi tothom que tracta els animals com objectes no pot ser una bona persona.

Ja no parlo de pegar-los o abandonar-los, parlo directament en la utilitat que alguna gent li veu: que els animals estan per menjar-nos-els; per exhibir diverses espècies en zoològics; per passar l’estona veien com fan barbaritats en un circ; programes com persones sense cor surten fent-se els herois o/i els valents matant de mala manera a un toro, per exemple; experiments… Es pensen que existeixen per servir-nos.

Estic orgullosa de pensar diferent que aquells maltractadors. Fer-me vegetariana ha sigut un començament per lluitar pel que crec i espero que algun dia, amb ajuda de pensadors com jo, arribem a apropar-nos a un final, on els animals estiguin tractats com es mereixen i sobre tot, en llibertat!

Gemma

No es más sabio el que sabe sino el que escucha. ¿Por qué digo esto? Pues sencillamente porque durante estos días, previos a las elecciones del Domingo, la gente solo hablaba de un único tema, “Independencia”. Bien, me gusta la palabra Independencia! ¿Pero sabemos realmente que significa en todos los contextos? no lo creo, ya que cada persona debido a la edad, situación social, ideología política etc…Tiene una definición, que para cada uno es la mas correcta, sin tener en cuanta las demás.

Lo que realmente quiero decir, es que cada vez las personas nos escuchamos menos. Pensamos que siempre tenemos la razón y nos importa muy poco lo que los demás piensen. Creo que a veces nos tenemos que hacer un poco los sordos, pongo un caso un poco más de críos, pero cuando alguna persona te dice cosas malas, como por ejemplo: Que eres feo, se ríe porque llevas gafas, estás gordo… Uno tiene que hacer como si escuchara llover, pero en otras situaciones no está de más escuchar las opiniones de los demás, o simplemente lo que piensan. Un claro ejemplo es cuando estamos en clase de ética, que nos ponemos a discutir sobre temas en concreto. Cada uno tiene su opinión, claro está, pero muchas veces no nos queremos escuchar, porque creemos que nosotros tenemos la razón y todo lo que dicen los demás es absurdo e ilógico. Creo que estamos un poco equivocados. Pienso que no está de más escuchar lo que piensan los demás, incuso a veces sus pensamientos nos pueden hacer razonar e incluso cambiar nuestra opinión.

Pero bueno, hay mucha gente que no se sabe estar callada y respetar la opinión de los demás, pero así es la vida, unos escuchan y callan mientras otros hablan y se hacen los sordos. Pero que podemos hacer? Cada uno es como es.

Mariona