LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

Una de les meves ciutats preferides és Londres. Casi cada any, des de petita, hi anem i sempre que hi hem anat ens ha sorprès i ens ha agradat encara més.

Fa uns mesos, jo i una amiga meva, la Marta Jareño, vam estar parlant de que volíem viatjar juntes i ens entusiasmava més la idea de si era a Londres. A més la Marta mai ha sortit d’Espanya i li encanta parlar anglès.

Així doncs, li vam comentar als nostres pares de si podíem viatjar juntes a Londres, ells van fer com que s’ho pensarien però que tampoc ens féssim moltes il·lusions que el viatge costa diners.

La Marta i jo vam deixar passar el temps perquè els nostres pares es decidissin i parlessin entre ells, fins que va arribar el dia 6 de gener, just quan em vaig aixecar, el primer regal que em van donar va ser un vol d’avió a Londres amb la Marta el dia després del meu aniversari, em va alegrar el dia, no m’ho esperava per res del món!

Ja estem organitzant el viatge: on anirem, què farem i què comprarem.
Estic esperant aquest viatge amb ànsies!

Alba

Començo el 2011 amb bon peu, finalment i després de dos anys sense treball, la meva mare n’ha trobat!
Si estic feliç però ja no és estar feliç perquè hi hagi un sou més a casa o perquè hi hagi més diners sinó perquè per la meva mare trobar un treball és una feina amb força dificultat ja que està malalta. Té una malaltia anomenada fibromiàlgia i us preguntareu què és. La fibromiàlgia és una malaltia en la qual els ossos et fan molt de mal, se’t inflen les mans, els peus, i fins i tot hi ha dies que no et pots moure del llit. Realment és molt dur per la persona que la pateix i per la gent que l’envolta encara ho és més. Una persona que no té aquest tipus de malaltia pot trobar feina molt més fàcilment degut a que es pot moure i carregar pesos amb molta més facilitat i agilitat. Després d’enviar milions de currículums per tot el Maresme ho ha aconseguit bé però no me’n vull anar del tema el fet de veure a la meva mare estirada al sofà sense poder-se moure bastants dies em dol molt però imagineu-vos a ella, ella que se sent inútil per no poder agafar una olla amb sopa a dintre o fins i tot buida perquè té les mans inflades i adolorides. La fibromiàglia no té cura però sí mètodes de relaxació; per això està en un estudi està lluitant perquè gent que te un grau bastant alt li puguin donar la invalidesa total perquè hi ha dies que una persona amb aquesta malaltia s’enfonsa, cau en depressió fins el punt d’arribar a fer mal als éssers que l’envolten.
Tot això us ho he explicat perquè realment veure la meva mare sortir de casa i que no estigui tot al dia tirada al sofà, que estigui amb un somriure a la boca per a mi això és començar un molt bon any i sincerament ha valgut la pena lluitar tant i tant per aconseguir-ho, veure-la així per mi és el millor regal del món, ni reis ni tió ni papa noel poden compensar una cosa com aquesta.

Ariadna Gelambí

Nadal; en teoria màgic i especial, però en realitat ho és?

És cert que aquesta festa té principis religiosos i culturals, però actualment, és un costum tant de creients com de no-creients, convertint-se en una excusa més per gastar diners.

L’arribada dels tres reis ja no és sorpresa i alegria, sinó, una altra festa de la societat en què comprar regals ha esdevingut una obligació que només comporta estrès.

En créixer, les coses canvien. El fet d’obrir els paquets és diferent. Abans ignorava per complert el que contenien. Ara, no només puc fer-me’n una idea, sinó que alguns els he comprat jo. Aquest fet, fa que desaparegui la màgia que duien els regals. En saber el secret dels reis i moltes altres coses, ha fet que algunes vegades ja no dinem en família i que el Nadal ja no sigui el mateix.

Xavier Martínez.

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria

El Nadal és fantàstic! Estàs amb la família, tothom està content, els carrers il·luminats omplen d’alegria el poble i, per descomptat, la gent propera t’omple de regals. Però creieu que s’ha de gastar tant en regals només perquè sigui Nadal?

Hi ha gent que compra coses només pel fet de quedar bé davant l’altra gent. Però jo crec que no cal fer grans regals, i que només amb un per a cada persona que estimes ja n’hi ha prou i de sobres. Tampoc cal gastar-se un dineral en regals. Primera, perquè són temps de crisi i no convé gastar gaire. I segona, perquè un regal ben original que agradi a la persona a qui va dirigit és millor que un de car que no saps si agradarà.

Però tot i això, el més important és estar amb família i passar unes bones festes, amb regals o no.

Xavier Cañellas Mestres

5 de desembre, per a la majoria de vosaltres, un dia com un altre. Per a mi, mig holandesa que sóc, és Sinterklaas. Per què ho entengueu, és com el Pare Noel, els Reis Mags o el Tió per als holandesos. Aquesta nit, Sinterklaas porta regals a tots els nens que s’han portat bé, i l’ajuda el seu ajudant Zwarte Piet. El curiós és que als nens se’ls explica que aquest personatge que vesteix una llarga túnica vermella, un barret molt gran i graciós, i una mena de bastó, arriba des d’Espanya en vaixell. Havia de ser justament Espanya, d’on tinc jo mitja nacionalitat, que estigués relacionada una tradició de la meva altra mitja nacionalitat.

En la dècada de 1960, el 5 de desembre, a Alacant es feia una cavalcada des de la catedral fins al port, perquè “Sant Nicolau” s’embarques cap a Holanda. A que no encerteu qui és el patró d’Alacant? Doncs si, Sinterklaas.

Altres anys, aquesta festa l’havíem celebrat, però amb pocs regals, i guardàvem els regals més grans per a Reis; però per alguna raó aquest any ha sigut diferent, doncs els meus pares ens han regalat al meu germà i a mi un ordinador amb pantalla tàctil i una impressora. I vaig pensar “mare meva!” I, tot i que era la primera vegada que en veia un, sembla ser que força gent en té d’aquests. Com avança la tecnologia, potser d’aquí dos o tres anys, tenir una pantalla tàctil estarà molt antiquat. No se sap.

Kim

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma

S’acosta el meu aniversari i porto uns quants dies pensant. Serà un aniversari especial o serà com cada altre? Com el celebraré? Hi ha moltes coses que em ronden pel cap…

I dels regals què? He decidit que aquest any ja no voldré regals. Perquè és la pregunta.
Si després no m’agraden i faig com si fos el millor regal que m’han fet mai. Sempre és millor fer una mica de teatre que posar cara de pomes agres.

Els regals són una obligació que hauríem de treure de les nostres vides. No desitjo que em regalin ni roba que mai m’acaba de fer el pes, ni consoles que a la llarga em fan perdre temps que necessito per fer altres coses, ni mòbils o reproductors musical que no són essencials per mi ni per la meva vida.

Al final, com que no puc dir que no als regals, he pensat que el millor seria un regal de tipus econòmic ja que el millor, seria, començar a fer la meva. El futur és molt més a prop del que ens pensem…

Joan