LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy es mi cumpleaños y soy consciente de que hay gente que sueña con tener alguno de los regalos que me han hecho pero yo soy muy feliz con solo uno: la felicitación de mi padre.

Desde hace unos meses nuestra relación no es muy buena y apenas cruzamos palabra. Tenía claro que no iba a recibir ningún regalo suyo y temía que ni siquiera se acordara de que hoy es mi cumpleaños porque eso iba a dolerme mucho pero por suerte no solo me ha felicitado, sino que, me ha abrazado y me ha dado un beso.

Eso para mi ha sido lo mejor que me ha pasado en meses y gracias a ello puedo confirmar que el dinero no da la felicidad.

Carla

Quan s’apropa l’aniversari , el Nadal o algun moment especial en que es celebri alguna cosa i s’hagi de fer un regal, normalment ens trobem amb el dilema de què podem regalar.

En primer lloc, saber quant ens volem gastar i partir d’aquí intentar buscar alguna cosa d’aquest preu. Si coneixem molt bé la persona, serà més fàcil saber el que li pot agradar o que li fa falta, no hem de comprar alguna cosa que a nosaltres ens agrada sinó pensar què li agrada a l’altra persona, en definitiva és personalitzar el regal, però això no passa sempre, ja que avegades hem de fer un regal a persones que no són tan properes a nosaltres i no sabem les seves aficions o gustos personals. En aquestes ocasions crec que el més adient és comprar alguna cosa que ens agradi a nosaltres.

Molta gent pensa que un regal agrada més o menys depenent dels diners que s’han gastat, però un regal no simplement es basa en la qualitat o el preu que costa. No cal que sigui molt car, pot ser una cosa feta per un mateix.

Laia

Un 24 de desembre de fa 6 anys, el meu germà i jo ens vam emportar una gran sorpresa. Abans de fer cagar al tió, els meus pares ens van dir que no sortíssim de l’habitació del meu germà i que no deixéssim de cantar cançons de nadal fins que ells no ens diguessin el contrari.

Després de varies cançons ens van avisar que ja podiem sortir i anar a fer cagar el tió; Caga tió, atmetlles i turrons, si no cagues bé et donarem un cop de bastó! Pam. Sota la manta hi havia una caixa, la vàrem obrir intrigats i es va alçar un cap que girava d’un costat a l’altre. No m’ho podia creure, era un gos! Havia donat resultat que dies abans les úniques paraules que pronunciàvem fossin: volem un gos. Ens va costar triar el nom, però al final ens vam decidir: Fosca. No és un nom molt original ja que és blanca amb taques marrons, però a vegades ho penso i sé que és el millor nom que podria tenir perquè ella és fosca i em segueix a tots llocs, com la meva ombra.

És irònic com una cosa tan petita, pugui significar una cosa tan gran. I és que ella no és com tots els gossos. A vegades penso que no sap bordar perquè rares vegades l’he sentida. És molt tranquila i si et veu trist no es mou del teu costat; sembla que entengui el que li dius i fins i tot és millor que alguna persona.

Carla

Aquest Nadal ha passat molt ràpid i m’he quedat amb ganes de més vacances. Tot i que m’han semblat curtes les vacances de Nadal, penso que l’he aprofitat al màxim juntament amb la familia i els amics. Aquest trimestre he aprovat totes les assignatures, i era el meu objectiu, més enllà de si treia molt o menys bones notes.

Després d’això, no m’esperava tenir els millors regals del món. Així ha sigut, però no em puc queixar de res. M’han donat diners perquè hi vagi jo a comprar la roba que m’agrada, cosa que veig bé perquè tries la roba personalment. Considero que aquest any els ‘reis’ s’han portat força bé, crec que he tingut la recompensa justa pel treball realitzat a l’escola i pel meu comportament.

El que no entenc d’altra gent és que no fan gaire cosa durant l’any, i la poca que fan no la fan gaire bé, i després es permeten el luxe de rebre regals prodigiosos. A mi em figura que els regals prodigiosos són per les persones que han tingut un comportament prodigiós. Aquest Nadal no he parat de sentir: ‘’M’han comprat l’Iphone 5, m’han comprat una moto, m’han comprat una Tablet…’’ Però llavors, a aquest pas, quan tinguin un bon comportament, s’esforcin a l’escola, etc. no em puc imaginar el que obtindran com a compensació…

Això no es considera maltractament, per dir-ho d’una manera? No us parlo de cap violència i res relacionat, però penso que no se l’ha d’habituar d’aquesta forma a un fill, per molts diners que tinguis. A un equip que no ha guanyat el campionat, no se li pot donar la copa de campió. Un mateix ha de treballar per tenir la seva recompensa merescuda. Jo encara estaré rumiant si hi ha gent que viu massa bé.

David

Ahir va ser el meu sant, bé, un sant  no és gaire important però com no tenia clar sobre què escriure m’ha semblat que podia parlar d’això.

No vaig fer res fora de lloc, em vaig llevar tard, vaig esmorzar, vaig dinar, vaig sopar, els familiars i els amics em van felicitar (si més no perquè als que no se’n recordaven els ho deia jo) i algun regalet vaig tenir.

Per la tarda vaig anar amb la meva germana i la meva mare a Mataró Parc a canviar uns pantalons i ja que estàvem allà ens vam quedar donant una volta. Al centre del Parc Comercial estaven fen una mena d’espectacle, la veritat és que era molt divertit, hi havia homes disfressats que cantaven i ballaven i al davant hi havia nens petits imitant-los. Em vaig quedar una estona mirant i quan em vaig cansar me’n vaig anar.

Portava setmanes dient-li a la meva mare que em vull fer un pírcing al melic. Ella sempre em posava una excusa perquè no me’l faci, però jo no acceptava un no per resposta, ja que la meva germana se’l va fer a la meva edat i per tant jo tinc el mateix dret de fer-me’l.  Ahir, pel meu sant, vaig aprofitar i li vaig dir “ Mama, ja que és el meu sant podria anar a fer-me el pírcing”, em va sorprendre però em va dir que sí.

Vam marxar de Mataró Parc i vam anar a Premià de Mar a un local on fan tatuatges i pírcings. Em vaig haver d’esperar perquè li estaven fent un tatuatge a una noia. Estaven amb la porta oberta i sentia el soroll de la màquina i apart ho podia veure perfectament, però no volia mirar gaire. Se’m va passar pel cap no fer-me el pírcing però després vaig pensar que el mal seria només un moment i ja està. La meva germana em va començar a dir que a ella li va fer molt de mal i que d’haver-ho sabut no se’l hagués fet. Vaig ignorar els seus comentaris i vaig entrar per fer-me’l. No vaig estar ni 5 minuts. Em va fer una mica de mal però  era perfectament suportable.  La meva germana és una exagerada.

Sílvia

Des de fa cinc anys la meva àvia té un gosset molt petit que es diu Black, es diu així en honor a un altre gos que també es deia Black. És un shih tzu, una raça tibetana, per a mi és la més maca del món. Va venir a casa el dia de reis de 2008. Va ser un dia màgic, molt millor que els reis d’altres anys.

Com cada 6 de gener, em vaig aixecar d’hora molt nerviós, vaig anar corrent cap al menjador per obrir els regals, tots em van agradar molt, vaig esmorzar i em vaig posar a jugar amb ells, estava nerviós per pujar a casa la iaia. Va arribar el moment de pujar, vaig trucar al timbre i ella em va obrir, em va dir que al entrar no obrís la porta del menjador, em vaig espantar, pensava que havia passat alguna cosa. Però quan va obrir la porta va aparèixer una coseta de pelatge negre i blanc, era un gosset! La meva germana es va espantar i jo em vaig posar a jugar amb ell, no parava de remenar la cua de costat a costat, estava tan emocionat que es va posar a córrer amunt i avall.

L’àvia em va explicar que l’havia comprat dos dies abans i que l’havia deixat a casa d’una amiga seva, com tenia només tres mesos de vida es va pixar les dues nits que va passar amb aquella persona. Quan la iaia el va anar a recollir, la seva amiga es va posar a plorar, deia que era un gos molt bo i que s’ho havia passat molt bé amb ell.

En Black és un gos molt mandrós, es passa mig dia dormint o estirat ja sigui en el terra, en el sofà, o en el llit, a vegades agafa un os que té i el mossega i li borda. Si esteu pensant en adoptar o comprar un gos i teniu familiars petits, aquesta és la millor raça de gos que podeu escollir.
Ens veiem!

Hector

Recuerdo aquella noche como si fuera ayer. Estábamos bajo la fría nieve de un 24 de Diciembre, recorriendo las calles de un pequeñísimo municipio cerca del Pirineo Catalán. Para llegar hasta allí, nos pasamos horas y horas en el coche, escuchando el mismo CD una y otra vez y además sin un destino fijo, simplemente una calle y un número encontrados de casualidad en una web especializada. Fue bajar del coche y helarnos, ya que no estábamos lo suficientemente preparados para esas bajísimas temperaturas.

Corriendo, nos dirigimos hacia el lugar. Se trataba de una casa de montaña grandiosa. Todos impacientes por saber quién nos recibiría, llamamos al timbre. Una voz muy cálida nos dio la bienvenida y abrió la puerta. Allí, nos recibieron unos cachorros de Bulldog cargados de energía, que apenas debían tener dos meses. Seguidamente, a paso más ligero, la madre de éstos. La llegada de los pequeños hizo que sin pensarlo ni un segundo nos acercáramos más a ellos para acariciarlos. Una vez dentro, al fondo de aquellos interminables jardines, volvimos a escuchar aquella voz tan y tan cálida. Pertenecía a una mujer de unos cincuenta y pico años. Ella, muy amable nos invitó a entrar a su vivienda. Una vez dentro le pedimos que nos enseñara el que iba a ser nuestro regalo de Reyes. Así hizo. Nos dejó solos en su amplio comedor, mientras se dirigía a la parte trasera de su casa. Pasados unos diez minutos, volvió. Venía con la chaqueta llena de copos de nieve, y la mano dentro, pegada al cuerpo. Sacó la mano, y nos mostró el regalo. Al verlo, todos nos miramos unos a otros y no dudamos en ir a por aquello. Se trataba de una bola muy, muy pequeña de pelo blanco que no hacía mas que temblar de frío. Nunca había visto una cosa tan bonita y pequeña. Nos quedamos con las ganas de llevarnos aquel bichillo esa misma noche. Cosa que se nos hizo imposible porque tenían que ponerle el chip y vacunarlo.

Con una pena terrible, lo dejamos allí, jugando con aquellas mini-bestias. Pero no por mucho tiempo, al cabo de tres días, se lo llevaron a Sant Adrià de Besòs, allí lo recogimos. Nada más vernos, se dirigió a nosotros, con la máxima velocidad que sus piernecitas le permitieron. Y desde aquel día, justo hace cuatro años, por mi casa ronda esa bola blanca, su nombre es Chico.

Laura Alarcon

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

Des que era petita sempre he volgut tenir una mascota. A mi m’encanten els animals, els gossos per fer excursions i treure’ls a passejar, els gats perquè són molt carinyosos, els conillets perquè fan companyia… Aquest tipus d’animals són els que m’agraden més, els que es poden tenir a casa.

Com he dit abans, sempre he volgut tenir-ne un però els meus pares no volien. Abans de que jo nasqués, havien tingut un gos i saben que es necessita estar molt pendent d’ell, treure’l a passejar, donar-li de menjar… Per tant, encara que jo en volgués un no me’l compraven.

Fa uns anys un senyor ens va regalar un conill que li vam posar Cuqui. Encara que només fos un conill li vaig agafar molt d’afecte perquè era jo qui el cuidava, qui li donava de menjar… Sempre el veia córrer pel terrat i m’ho passava molt bé. Però fa un temps es va morir i em vaig posar molt trista. Me l’estimava molt, era la única mascota que havia tingut, però ja no hi era.

Els meus pares van veure que jo m’havia fet càrrec d’ell com els hi vaig prometre al principi. Per tant, ara que ve Nadal vaig sentir que la meva mare s’estava plantejant de tenir un gat però no ho tenia molt clar. Quan ho vaig saber no vaig parar d’insistir-hi. Vaig informar-me d’on el podíem adoptar, li vaig preguntar a la Marina com es cuidaven quan eren petits, les vacunes que necessiten… I finalment vaig convèncer els meus pares.

Aquest serà un regal de reis d’aquest any i estic molt contenta perquè és el millor que podia tenir.

Jennifer

Ara s’acosten quasi tots els aniversaris de totes les amigues i s’ha de pensar regal, vestit i una felicitació per telèfon o simplement un missatge. Però el més difícil penso que són els regals, ja que la imaginació s’acaba i ens costa molt pensar una cosa original i “xula”, que agradi. Com ara un vídeo on sortim totes felicitant i moltes fotografies, una composició, un puzle amb la foto de totes les amigues…

I quan parlem del vestit per la festa, això encara és més complicat, ja que obres l’armari i penses uff… NO TINC RES! És molt típic i t’estàs tres hores amb la tovallola al cap -acabes de sortir de la dutxa- pensant què combina millor amb què. Al final, amb les preses, acabes agafant el primer que trobes per no ser la última en arribar a la festa.

Però quan et pares a pensar en tot això dedueixes que, en realitat, la teva amiga es conforma amb qualsevol regal, perquè per mol petit que sigui sempre li acaba agradant. I, pel que fa al vestit, total ningú s’hi acaba fixant, a menys que vagis com un pallasso!

Georgina