LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Es podria parlar de molts temes en l’àmbit de la dignitat, però em centraré en un aspecte bastant impactant, ja que l’hem estudiat aquest any i el tenim bastant recent. A més, és una cosa que ha passat des de sempre i encara continua passant: els refugiats arreu del món.

Uns que ara coneixem molt que són els de Síria, uns altres que ho van viure a la Guerra Civil Espanyola, els jueus i gitanos a la Segona Guerra Mundial i molts més. Com s’ha de sentir aquesta pobra gent que ha de marxar del seu propi país, ja sigui per una guerra a la qual saben que no tenen res a fer o per la seva ideologia? I en el cas de la Guerra Civil Espanyola, per ser republicà o comunista?

És gent sense un país, gent que no la vol acollir ningú tot i que són humans com nosaltres. A aquests refugiats o bé no se’ls deixa entrar al país o bé se’ls deixa en camps de refugiats on no poden fer-hi res i on s’hi passaran molt de temps.

També s’entén que hi ha països europeus que no estan preparats per acollir a tantes persones. Però s’hauria de fer alguna cosa, ja que són humans com nosaltres i han de sentir-se persones dignes i no pas com a animals tancats en camps, en els quals no hi fan res.

M’agradaria fer una reflexió sobre el comportament que tenim els éssers humans en moltes ocasions. L’avarícia i la poca dignitat que tenim com a éssers humans em fa pensar en perquè actuem així. Amb això vull dir que, en moltes ocasions, mirem només per a nosaltres mateixos sense importar-nos la gent que pugui ser afectada al nostre voltant.

Un cas a destacar és el tema dels refugiats que està passant actualment, ja que em sembla totalment indignant el comportament que seguim tenint en el s. XXI. La poca empatia i el rebuig envers les persones iguals que tu (deixant de banda la raça, el sexe…). Persones que estan passant per unes condicions pèssimes i que nosaltres no som capaços d’acollir-los en el nostre país per tal de garantir-los una vida millor.

Per això, de vegades, em poso a pensar i m’adono que m’avergonyeixo de com som per la crueltat i la insensibilitat que tenim envers la nostra pròpia espècie.

L’actitud capitalista i consumista que tenim molts humans ens fa oblidar que l’altra meitat del món està lluitant cada dia per aconseguir un tros de pa. Nosaltres però, seguim treballant per comprar més i més coses que han estat fabricades en llocs del Tercer Món amb condicions molt desfavorables.

Amb aquest text vull aconseguir que fem cadascú una valoració sobre nosaltres mateixos i que intentem deixar un món millor del que ens hem trobat.

Últimament és noticia gairebé diària el tema de l’exili, sobretot, dels sirians cap a Europa. Sembla mentida que en ple s. XXI estigui passant aquesta desgràcia des de fa tant de temps i el pitjor de tot, no sembla que s’apropi el seu fi. En ple segle de les innovacions tecnològiques i del progrés científic, és indignant que hi hagi milions de persones que visquin en condicions insalubres i inhumanes.

Agafen les quatre coses que poden carregar i se’n van a la recerca d’un futur, no demanen tenir una casa enorme ni un mòbil d’última generació, només tenir la certesa que no els caurà una bomba mentre dormen. El següent pas que els espera a aquesta pobra gent, que ho ha invertit tot a la recerca del somni europeu, és recórrer milers de quilòmetres en condicions pèssimes o bé, pels que tenen diners, pagar a una màfia que s’aprofita de la seva situació, per enviar-los amb pasteres on van tots amuntegats cap a la costa europea més propera.

Pels que prenen la decisió d’anar caminant, des de fa poc, s’han trobat que les fronteres europees estan tancades i que no poden seguir endavant. Estan al mig del no-res, sense diners ni menjar, sense lloc on viure, sense poder tornar a casa, ho han perdut tot… Sí que molta gent s’ha mobilitzat i està donant la seva vida per ajudar a aquesta gent.

Sí que moltes ONG han anat a ajudar en el que poden; però tots hem vist imatges sobre les pèssimes situacions en què viuen aquestes persones que han estat obligades a marxar del seu país per una guerra. La pregunta és: “És just que aquesta gent es trobi en aquesta situació només pel fet d’haver nascut una mica més al sud que nosaltres?” Ells no han fet res i no s’ho mereixen i, mentrestant, des dels governs d’aquí, sembla que ens ho prenguem amb calma mentre aquesta gent s’està morint.

És indigne que hi hagi gent que estigui vivint en petites tendes situades en camps, sense aigua corrent, amb poc menjar, amb lavabos compartits per moltes persones, sense medicines i sobretot sense saber com acabarà aquesta història.

Crec que s’hauria d’aprofitar aquesta situació per plantejar-nos si hem de permetre que torni a passar una desgràcia com aquesta i que hi hagi tanta gent passant-ho tan malament. Cal posar-hi solució, no és just que passi això.

Cada matí a l’hora d’esmorzar poso les notícies. Sempre són els mateixos temes. Un dels que més es parla aquests dies és el tema dels refugiats, una de les pitjors crisis que s’ha enfrontat la UE.

En ple segle XXI, com pot ser que es produeixi una situació com aquesta? Milers de persones que venen a Europa fugint de la guerra (una guerra que nosaltres mateixos hem provocat) i en comptes d’ajudar-los, com a persones humanes que són, els tanquem les portes de “l’Europa Civilitzada”.

Què estem fent amb la dignitat d’aquestes persones? L’argument que donen els dirigents europeus és que aquí no hi ha lloc ni diners per a tanta gent. En canvi, sí que hi ha diners per a què les persones que fan aquestes declaracions se’ls puguin guardar en paradisos fiscals.

En permetre que tots aquests refugiats es morin de fam, ofegades o per malalties, els estem privant de la seva dignitat i també els estem degradant com a persones. Un acte vergonyós i inhumà.

Un veí, fa unes setmanes, va decidir que volia anar uns dies a un camp de refugiats d’Idomeni per poder oferir la seva ajuda des de més a prop. Quan fa res va tornar i vam parlar amb ell, ens explicava la situació que es va trobar.

Els mitjans de comunicació, quan ens parlen dels exiliats, sempre mostren imatges desastroses, de la brutícia i del desordre que hi ha. Però un cop allà va veure que les coses estaven més netes i organitzades del que ens diuen, que malgrat estar en una situació d’inseguretat i de rebuig per part de tothom, volen mantenir una bona imatge d’ells, que amb l’ajuda de voluntaris, que són gent del poble com nosaltres, poden tenir unes mínimes condicions d’estada: tenen menjar fresc gràcies a les campanyes, tenen accés a l’aigua potable… Les seves cabanyes estan ben ordenades amb les poques pertinences que tenen i sempre ofereixen el que poden al visitant.

Per sobre de tot volen mostrar-se tal com són a casa seva encara que no hi puguin ser.

En una situació en la qual, malauradament, la gran majoria dels països i la seva població s’hi han vist involucrats en algun moment de la seva història, com és una guerra, no només es perden objectes i algunes possessions personals, entre d’altres, sinó que també els ciutadans que es veuen enmig d’aquesta situació, estiguin involucrades en la guerra o simplement siguin víctimes del que els alts càrrecs del govern decideixen, també perden la seva dignitat.

Milers de persones, en aquests moments, viuen en uns camps de refugiats amb unes condicions indignes en tots els aspectes. Però el pitjor és que som nosaltres els que els fem viure així. D’acord que no serà la gent del carrer la que hagi d’assumir la culpa que aquelles persones, que a sobre fugen del seu país deixant-ho tot a allà i perdent el que primer es perd en una guerra, els objectes personals, es trobin les fronteres tancades, no els deixin passar i els agrupin en una mena de càmping que no val res.

I també és cert que la culpa no serà d’una sola persona, sinó compartida. Gairebé segur que aquests exiliats que ara mateix viuen en aquestes tendes de campanya enmig de fang, quan plou, farien tot el que se’ls hi demanés per tal d’aconseguir entrar en un país, que potser està vivint en una gran crisi i que té sense-sostres que dormen en caixers automàtics en unes condicions semblants a les d’ells.

Admirablement, són capaços de caminar travessant tot un país sencer si els hi fa falta. Això demostra que aquests refugiats no tenen dignitat, se’ls hi ha arrabassat, com també casa seva, i la seva família en molts casos.