LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

Sento com la sorra em fa pessigolles als peus i com la suau brisa marina m’aparta els cabells de la cara. Miro al cel, és blau i clar, sense cap núvol, només veig brillar aquella gran estrella que desprèn tant de calor. L’aigua del mar em refresca i m’oblido així de la xafogor d’aquest dia d’estiu. Tanco els ulls. Escolto la cançó que està sonant al meu Ipod i penso en el gran estiu que estic vivint, sense parar quieta amb els amics.

De sobte, la brisa es converteix en un aire gèlid, i un calfred em recorre tot el cos. M’he tornat a deixar la finestra oberta i no és estiu, estem a novembre. Només estava somiant desperta. Tan de bo hagués estat cert… Enfonso els colzes a la taula i em torno a concentrar en la revolució industrial. Se’m fa eterna, m’estic adormint. Em consola pensar que ja queda menys per les vacances de Nadal.

Andrea

És divendres. Obro la finestra de la meva habitació, que està sobre la taula, i m’hi assec davant. Darrere els porticons de fusta clara puc veure les copes verd madur dels plàtans de la riera, les fulles dels quals no es mouen gaire perquè gairebé no fa vent. Tot i així entra aquest aire fred tan tardorenc que anuncia l’arribada de l’hivern i malgrat que començo a tremolar, m’agrada sentir-lo tan fresc, net i nou i que em despentini els cabells. Des de la finestra veig el cel, també. Se’m perd la mirada en el blau pàl·lid de les tardes de tardor, en aquest cel tan pur travessat per els raigs lluents però apagats del sol que ja no escalfa com a l’estiu. Tot plegat és una sensació meravellosa, que em fa sentir lliure. Ideal per a posar-se a pensar.

Penso en tot el dia, en les coses que he viscut. Penso en tot el que m’ha sortit bé, i el que no. Faig un repàs de la setmana i sé que encara que només han sigut cinc dies normals, han passat moltes coses, algunes més importants que les altres. Cada dia he intentat que fos millor que l’anterior tot i els problemes que m’han anat sortint. També sé que la setmana que vindrà faré el mateix, perquè sigui millor que aquesta. Un dia dolent no és important, dos potser tampoc, però els mesos estan fets de dies i els anys de mesos, així que no podem deixar que els mals dies siguin els que ens dominin la vida. Si passes una mala temporada, t’has de mirar d’aixecar, recordar-te del que t’ha fet caure per no tornar a enfonsar-te i passar pàgina. Potser és l’única manera de ser feliç.

No sempre faig reflexions d’aquestes, però a vegades em surten soles, i sempre em van bé per recordar, entre moltes coses, el que més m’importa.

Júlia.

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta