LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Encara vivia a Brasil, quan el meu avi em va regalar el meu primer cavall. Era una euga i es deia Paula. Tenia un to entre marró i vermell fosc molt poc freqüent i una cua llarga i encrespada. Molts cop el meu avi m’acompanyava a fer un tomb amb la Paula al prat que teníem a uns quilòmetres de la masia del meu avi.
Eren moments inoblidables, ja que, poques vegades més es van repetir des de que hi sóc aquí a Espanya. Recordo també, quan el meu avi em renyava perquè feia córrer massa al cavall i ell deia que era perillós, a mi no m’ho semblava, però ell deia que només tenia cinc anys i era fàcil que la Paula em tirés al terra.
Després del tomb anàvem a dutxar a la Paula, que es posava molt contenta, ja que allà feia molta calor. Omplíem un cubell d’aigua molt freda amb sabó i li ho tiràvem pel damunt, llavors amb unes esponges molt grosses que tenia el meu avi, li refregàvem tot el cos. Finalment li trèiem el sabó, la respatllàvem i li donàvem de menjar. Veiem que la Paula estava molt contenta, la cuidàvem i la mimàvem molt.

A vegades em poso a pensar en aquells moments i els trobo moltíssim a faltar, sé que per moltes coses que em passin aquí, cap podrà substituir els records que guardo sobre la meva infància a Brasil.

Tiago.

La vida passa molt ràpid, per això s’ha de gaudir.

L’altre dia estava molt avorrit i vaig estirar-me al llit a reflexionar. Després d’haver pensat en moltíssimes coses, em va venir al cap, una imatge amb els amics de la classe al pati de l’escola jugant a fútbol en la nostra zona del pati.

Em recordo dels nostres partits com si fos ahir, algunes converses amb els amics més íntims, els piques amb l’altra classe i un munt de coses que podria explicar. Després, l’estiu pensant com seria l’ESO i la gent d’allà, i ara, ja no em queda res per acabar-la. El temps m’ha passat volant des d’aquests records, això és bo, perquè vol dir que aquests anys m’ho he passat molt bé (a l’escola, a l’institut, amb els amics o la família).

Espero que els pròxims anys passin tant ràpids com els anteriors.

Pau Ròdenas

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol

Jo no sóc una de les persones que diu “No puc viure sense musica” o “La vida sense musica seria molt avorrida” res.Tanmateix sóc una persona amant del hip-hop, i sempre m’ha agradat el rap dintre d’altres components d’aquesta cultura .

El cap de setmana passat, vaig anar a visitar uns amics a la meva ciutat natal, Premia de Mar. Vaig estar estudiant i fent vida allà des que vaig néixer fins el 2009 que vaig venir a estudiar aquí a Vilassar de Dalt, a l’institut IES Jaume Almera.

Tornant amb el que deia, quan vaig baixar em vaig adonar de com era tot abans, les tardes amb la banda pintant a les rieres i pels carrers. Els divendres desprès de l’escola gravant i punxant, les tardes solitàries escrivint lletres, i les festes que ens muntàvem a classe, he que reconeixer que vaig fer bastant el “burro”.

Pero no crec que anar-me’n d’allà hagués sigut res dolent, ara mateix estic en una etapa de la vida en que m’adono de com era tot abans, i de tot el que he guanyat en bones experiències gracies a la meva família, la meva parella, i alguns coneguts.

Edgard

This writing is for the thirty-first of October, so I have no choice but to write about Halloween.

This year I’m not really doing Halloween. I don’t even have a costume. Next year though… next year I’ll be in Canada. Last year we went back for Halloween. We must have been gone a couple days, and it was incredibly awesome. We were staying with a friend, who was dressing up as a suicidal marshmallow. I designed it and made it, but even so I don’t think people will blame me for saying it turned out wonderfully. I was a transvestite lumberjack, complete with axe, scarb jacket, moustache and big gold drag queen eyelashes, and my sister was zombie Hannah Montana with a knife in the skull.

We have never gone in for store-bought costumes, us three.

Due to my nomadic lifestyle, my Halloweens have been varied. My first Halloween was when I must have been four. I dressed up as a black cat in a costume made for my grandmother by my great grandmother. It has been worn by three generations of Penneys and Carters. At that point we were in Toronto. I have very little memory of that Halloween, but I probably was fairly traumatized. Kids don’t tend to enjoy their first Halloween untill they’re home with a big bag of candy.

The next year I do remember. It was my sister’s first Halloween, her turn to be a black cat. Well, sort of. She didn’t like the tail on the pants, so she wore simple black pants, and she didn’t want to wear her bright red sweater underneath the cat top, so she just ended up wearing the hat. I was Little Red Riding hood, another costume that’s been in the family for something like sixty years. I enjoyed that Halloween rather more, as I knew what to expect and I also had a little sister to impress with my coolness and general feeling of blasé towards general Halloweenesque creepiness.

The year after that I was in grade one, my first go at school, as kindergarten hadn’t really agreed with me. That year I was Pippi Longstocking, and for some odd reason that was the year of the Pippi Longstockings in Toronto. I met three other girls who were Pippi, but I felt that they had done a bit of a sloppy job on their costumes. My mom had gone full out on mine. I had a blue fleece dress warm enough to not have to wear a coat over it, that my mother had sewed big red patched onto, mismached stripey stockinga and large red lace-up boots. We had gelled my hair out into braids, with the further support of a modifies bit of coathanger wire so my braid stuck out horizontally. We had also bought some spray-on scarlett hair-dye, so I was screamingly redhead. I don’t think I had any face paint on, being a freckly sort of person.

In Canada, there’s a whole system for Halloween in elementary schools. The morning consisted mainly of giggliness and talking about costumes, but in the afternoon we wore our costumes. We went to the library and Mr. Red, the librarian, read us a suitably scary story and then all the students went on a parade around the school. It was fun.

When I was seven we did Halloween in Reedville, Virginia. We were travelling down the ICW to the Bahamas, and we met this nice man, Spud, who had a house with a dock facing onto the harbour. He took us to see the house of a woman who decorated for holidays (Christmas, Easter, Valentine’s Day, Thanksgiving, Halloween…) so extensively that the town of Reedville actually paid the electricity bill for the decorations. It was amazing. That year I was a witch, and my sister was a princess. After we got back to the boat with all out candy we actually saw the Northern Lights. It was weird. We’d come all the way from Canada to see them in Virginia.

My fifth and sixth Halloweens were celebrated in Toronto. We never went back to the boat before the end of hurrican season, at the begining of November. At Swansea Public School Halloween was a big deal- we all went to school in our costumes and went on a parade around the neighbourhood. In grade 3 I was a vampire, and in grade 4 I was a headless person. My grade 4 costume was pretty sweet. It looked like I had been beheaded and was carrying my head around on a plate. I totally scared a group of kindergarteners.

My seventh Halloween was also spent in Toronto. At that point we were in Spain, but we went back for a week or so. That year I was a vampire again, but it was a seriously cool costume.

On my eighth and ninth and tenth Halloween we did parties in Spain. They were okay.

Last year we went back to Canada and it was awesome beyond belief. I’ve already talked about it above.

This year I’m not doing anything, but I did help my mom and my sister make a killer Mona Lisa costume for my sister.

But next year…next year is gonna be epic. I assure you all. I have Plans.

Natalia

La meva mare sempre em diu que m’hi assemblo moltíssim. No la vaig arribar a conèixer i per això li vull dedicar aquestes línies.

Va morir de càncer quan la meva mare tenia només 16 anys, per ella va ser un cop molt dur. Jo no em puc ni imaginar què faria ara sense ella, la veritat és que va ser molt valenta, va encarar la vida i va saber tirar endavant.
En efecte, parlo de la meva àvia. Es deia Sacramentos. Tenia tan sols 53 anys quan aquella malaltia li va arravatar la vida. En aquella època la ciència no estava tan avançada com ara i era tot molt més difícil.

Quan jo era petita ningú sabia a qui m’assemblava, fins que un dia, la meva mare es va adonar de sobte i li va dir al meu avi: “s’assembla a la mama!”, tinc els seus ulls, el seu nas, la forma de la cara. Fins i tot la mateixa ondulació de cabell. Això la va alegrar moltíssim, però sobretot a mi, perquè ja que no l’he arribat a conèixer és com si tingués una part seva. És una sensació difícil d’explicar.

Paula

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula

El pitjor que et pot succeir a la vida, és que la mort et pugui vèncer. I si és d’una persona estimada encara s’agreuja més.

La meva mare farà cosa d’un mes va patir un cas on la mort va acabar amb una amiga. Era molt jove i mare de dos nens petits. Va estar dos anys lluitant contra el càncer, però finalment va perdre la batalla. Les malalties es fan amos del teu cos, et maneguen i et destrueixen com volen. Les persones som molt vulnerables, encara que intentem de totes les maneres de lluitar contra elles no sempre ens perdonen la vida.

Aquest cas m’ha fet pensar molt, no només amb la mort sinó el que representa la figura de la mare dins en una família. El buit que et deixa pel fet de perdre-la, és tan immens que ha de costar superar durant molt de temps aquest gran cop.

Potser a vegades no valorem suficientment a les mares tal i com es mereixen. Una mare et dóna la vida, et cuida, et mima i t’estima. La mare ha de ser la millor amiga que pots tenir. Pots explicar-li tot el que et passa, demanar-li consell i mai t’enganyarà. Encara que a vegades pensem que elles no entenen moltes coses de les que ens estan passant, el cert és que son les millors per aconsellar perquè han viscut l’experiència.

Per sort el temps ho acaba curant tot, si no seria impossible sobreviure a la mort. No vol dir que t’he n’acabis oblidant per sempre, sinó que el record és l’únic consol bonic que et queda.

Marina.

Fa algun temps que la meva mare volia un gos. “I que ara vull un gos i que ara no vull un gos, ara sí, ara no” i finalment… segueix així. A la meva mare li encanten els gossos. Gaudeix mirant-los, tocant-los i parlant d’ells. Però jo sé la vertadera raó de que li agradin tant: li recorden al meu pare.

Jo estic una mica preocupada perquè tenint dos gats a casa és difícil portar un gosset, per molt que sigui un cadell. Però aquest no és el tema. El tema principal del meu escrit és en Tohr. Un collie preciós que tenien els meus pares abans de que jo arribés. El vaig conèixer per poc temps. Just el mateix que vaig conèixer el meu pare. Els dos se’n van anar del meu costat a l’hora, de la mà. Fet que en part em fa feliç ja que pel Thor el meu pare era una espècie de Déu i pel meu pare el seu gos era el seu millor amic. Però el que trobo curiós és que per a la meva mare és molt més fàcil parlar del collie que del meu pare i per a mi és més fàcil sentir-la parlar del Tohr que del seu marit.

Explica amb ulls brillants el magnífic company que va ser aquell gros animal pelut que quan jo era infant es posava al meu costat per protegir-me. També explica que jo jugava a tirar dels llargs pèls color marfil i, encara que fos molt probable que li hagués fet mal, ell no es queixava. Es mantenia submís, tranquil i alerta. Jo, pocs records tinc d’aquell gos, recordo difuminades imatges en color on surt ell al meu costat (com sempre) i aquelles vegades que sent jo una bèstia inconscient em pujava sobre la seva esquena. Per sort algú sempre estava a l’aguait i salvava el gos d’una contractura o alguna cosa per l’estil.

Potser el que més em dol és tenir només dos petits records d’ell i basar les meves petites històries sobre ell amb l’ajuda de fotografies o aquelles mena de “petites faules” explicades per la meva mare. Però encara que el més probable sigui que els meus records on hi apareix m’hagi inventat la major part, ell sempre estarà al meu cor.

En aquell trosset de cel que et mereixes t’envio el més gran dels petons!

Maria

 Dijous, dijous 16 de juny…. Un dels pitjors dies de la meva vida des de fa 5 anys…
Era un divendres 16 de juny, per a mi era un divendres en el qual sortiria amb les amigues però no va ser així.

Tot va començar sobre les 5 de la tarda jo estava a la habitació de la meva germana, ja que li havia demanat l’ordinador perquè el meu no anava, mentre ho parlàvem, ella estava al msn. De cop i volta una persona la va obrir pel xat: Ho sento Mireia em tens aquí pel que sigui, no et rendeixis us donarem suport a tu i a tota la teva família…
Me germana no entenia res: que dius tu ara? A que ve això?…
I així successivament…

Varem decidir parlar amb la nostre mare, li vam comentar que tothom deia que la nostra cosina havia tingut un accident de moto molt fort i que havia mort. Ella, confusa, també va decidir trucar a la meva àvia a veure si sabia alguna cosa però tampoc. Molt preocupades vam decidir esperar més noticies. Al cap d’una estona ens va trucar la meva àvia plorant, i com que no l’enteníem vam pujar a casa seva però no m’hi van deixar, quedar així que les amigues em van treure de casa (jo no m’ho creia i pensava que era algú que s’ho havia inventat així que no vaig fer-hi molt de cas) al pujar al poli amb les meves amigues i veure a moltíssima gent plorant i abraçant-se em vaig estranyar. Als poc minuts d’estar allà em va vindre un noi conegut dient-me que ho sentia… llavors va ser quan ho vaig veure i entendre tot… Era tot veritat… havia perdut la meva cosina i no la podria veure mai més… els seus ulls, el seu somriure, la seva veu…

Hi havia mil i una versions sobre el que havia passat… però nomes la família sap certament el que va passar…

Aquest dijous és 16 de juny, és un dijous… després de 5 anys encara em desperto amb un buit interior que no puc oblidar…

Fa cosa de 2 o 3 dies va passar un fet similar a Vilassar també un noi i una noia, coneguts, però amb la sort d’estar vius… no saben la sort que han tingut… quan va passar aquest últim accident jo estava present… va ser força dur, no ho vaig poder suportar, vaig trucar a la meva mare espantada dient-li el que havia passat seguidament em vaig posar a plorar i li vaig dir que no podia aguantar; que tenia les imatges gravades al cap i que tenia por… vaig haver de marxar… actualment encara em cauen les llàgrimes en pensar en ella o al parlar d’un tema com aquest.

Recordo que a Tescri varem tindre que fer un escrit sobre un tema similar però… va ser molt dur però tard o d’hora ho he d’afrontar…
Només demano que tingueu compte amb la moto… no suportaria un altra situació similar…

La meva mare sempre em diu: que un milió de paraules no la tornaran, ho sé per què les he dit… i que un milió de llàgrimes tampoc. També ho sé però les he plorat.

Llavors va ser quan vaig comprendre que les llàgrimes no podien fer que algú que havia mort tornés…

Ariadna