LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Crec que tothom hauria de tenir un lloc que fos especial per a ell i la seva família. Jo ho tinc molt clar i crec que sóc afortunada perquè per sort en tinc uns quants on hem pogut gaudir amb la meva família molts estius o vacances.
No sabria per quin començar, però crec que el més important per mi es Sora, un poble molt petit a la muntanya on amb la família del meu pare passàvem moltes bones estones. Era una masia on ens reuníem tots i ens ho passàvem molt bé. Normalment, hi anàvem en l’època dels bolets, ja que a la meva família els agrada poder collir-los. Aquella casa tenia alguna cosa especial que la feia familiar, allà passàvem moltes estones. Organitzàvem partits, jugàvem, fèiem concursos, i sobretot rèiem molt. Els amos d’aquella casa tenien cavalls que vivien pels camps del voltant i sempre els teníem a la porta de casa esperant que els meus cosins i jo els donéssim menjar. Malauradament, la meva àvia ja no pot fer aquestes coses i ara ja farà uns anys que no hi podem anar. Crec que és un dels llocs que sempre recordaré amb un somriure.
Un dels altres llocs totalment diferents a Sora es Portbou, un poble de mar molt més conegut i molt a prop amb la frontera de França. Aquest al contrari de Sora és un poble on anàvem a l’estiu amb la família de la meva mare. Els meus avis fa molts anys es van comprar aquella casa juntament amb un local a prop del mar. Quan pujàvem allà hi anàvem tota la familia, en total unes 15 persones entre cosins els meus avis, tiets… Al meu avi li agrada molt el mar i per això cada matí agafàvem la barca i ens hi passàvem el matí. Els meus tiets sempre intentaven agafar petxines, garotes o coses similars i després de passar el dia a la barca anàvem al local on allà hi havia una taula on podíem menjar tots. De Portbou encara que fos petita me’n recordo molt bé i quan em van dir que es vendrien la casa em vaig posar molt trista. Per sort, ara tenen una casa a Sant Antoni de Calonge al costat de Platja d’Aro on a l’estiu passem uns quants dies.
En definitiva, em sento afortunada d’haver pogut tenir aquests llocs que tot i que ara ja no en podem gaudir sempre els recordarem.

Sara

Una experiencia inolvidable y que recordaré durante muchos años es la esquiada que hice en segundo de secundaria. Se quedó grabada en mi mente por todas las anécdotas que viví durante esos tres días tan intensos y espectaculares. Tengo que reconocer que en septiembre no tenía claro si quería ir a esquiar a Andorra. No lo tenía claro porque nunca había practicado ese deporte y no sabía si me iba a gustar. Al final, después de que todos me hablaran muy bien del esquí decidí decir que sí.

Cuando quedaban pocos días el nerviosismo iba en aumento y solo hacía que contar el tiempo restante. Cuando me levanté a las cinco de la mañana para ir a coger el autobús estaba muy inquieto porque sabía que solo quedaban unas escasas horas para estar en Andorra. Allí viví algunas anécdotas muy importantes para mí. Una de ellas fue ir a Caldea. Es más que un spa y distinto de un balneario. Me acuerdo que junto a mis amigos disfruté como un niño chico. Guardo un gran recuerdo de aquella noche y me gustaría poder volver de Venecia con una anécdota tan buena como esa.

En conclusión, estoy muy contento de haber podido gozar de una estancia tan fructífera en Andorra. También espero que en Venecia me lo pase tan bien como me lo pasé cuando iba a segundo de secundaria.

Víctor

A punt d’apropar-se març i ja se’m venen a la ment els records de l’any passat on els alumnes de 3r de francès vam fer un intercanvi amb francesos.

Al novembre, la Mònica, professora de francès del centre, ens va proposar fer l’intercanvi. Tots estàvem feliços i alegrats del fet que ho poguéssim fer. Els pares també hi estaven d’acord que es pogués fer, ja que així nosaltres també podíem practicar francès i ells podien aprendre espanyol.
Mesos més tard, la Mònica ens va donar unes cartes que havien fet els francesos i així podríem saber com era i com es deia el nostre corresponsal. La meva deia: << Me llamo Léa, soy bajita i gorda. Mi color preferido es el rosa porque es el color de las princesas...>> No tenia ganes de fer l’intercanvi. Tothom m’animava i a més, què si és gorda i baixeta? Jo volia aprendre francès.

Va arribar el dia en el qual van arribar a l’institut i la veritat és que la vaig rebre molt bé. Vam anar a casa, vam xerrar, amb l’ajuda del “transalte google” i per senyals de fum. Ens fèiem fotos i la veritat que com les dues estem molt boges, era un temps molt agradable i ho era més quan ens ajuntàvem amb els altres francesos. Li he agafat molta estima a la meva “fifille” i tinc ganes de què arribi l’estiu per poder tornar-la a veure.

Júlia

L’infantesa és una part molt important de les nostres vides. És aquell moment en què ens formem com a persones, i depenent de com hagi estat influeix el nostre caràcter. És una època essencial, som innocents, no tenim experiència i tot just ens comencem a preparar pel que ens pugui deparar la vida en un futur.

Personalment crec que he tingut una infantesa molt feliç, tots aquells records que, malauradament, només som capaços de recordar vagament. De vegades pot sembla una etapa fins i tot borrosa, ja que els aconteixaments passen molt ràpidament i som massa petits per arribar a entendre-ho. Però els moments més importants són aquells que mai s’obliden. Com per exemple el primer dia d’escola, la majoria de nens no han passat mai una jornada sencera sense els seus pares, i ara els deixen en un lloc completament nou per a ells, on hauran d’aprendre a espavilar-se sols. Aquell és un dels únics matins que no hi ha son, tots contemplen amb els ulls ben oberts totes aquelles aules acolorides que els rodegen. Potser alguns els hi costa més que els altres acostumar-s’hi, però al final aquella escola acabarà sent un lloc molt especial per a tots ells. No n’estic segura de si es podria arribar a dir que en aquell moment l’únic que sentíem eren nervis, ja que realment crec que cap de nosaltres entenia gaire bé el que passava.

En conclusió, els primers anys de les nostres vides són molt importants encara que no recordem gran part d’ells. Diria que són els  més influents en el que serà la nostra personalitat. L’entorn, les amistats, els pares, són factors que ens afecten encara que no ens n’adonem.

Laia

Dicen que el tiempo es la cura de las heridas ¿será eso cierto? en cierto modo sí. Bueno, con eso me refiero a que no te puedes olvidar de las cosas que más te afectan aunque en ese momento es lo que más deseas, pero puedes elegir pensar en ello o no.

En la vida muchas veces sufrimos dando demasiada importancia a los problemas y no consiguimos sacarlos de nuestra mente, pensando qué habría pasado si hubiéramos actuado de manera diferente en ese momento. El daño ya está hecho y no podemos retroceder en el tiempo, porque eso es lo único que no se recupera. Así que antes de tomar decisiones, de hablar o de actuar, piensa. Piensa bien lo que vas a decir ya que te puedes arrepentir.

Puede que alguna vez te vengan a la mente  recuerdos de esos momentos con alguna persona que haya sido especial para ti y ahí te des cuenta la importancia que tenía en tu vida y desees volver a estar con él. Ya sabes el dicho: “No sabes lo que tienes hasta que lo pierdes”. Solo tu recuerdas esa conexión que había entre ambos, esas noches en vela que pasabais hablando, y después de tanto tiempo sigues sonriendo cuando escuchas hablar de él y sabes que le echas de menos. Sigues muriéndote de ganas de mantener una conversación con él, saber qué habrá sido de su vida, dónde habrá llegado, si habrá conseguido alguno de sus sueños… Lo único que deseas es haber elegido el camino correcto y, al saber que no lo has hecho, significa que el tuyo y el de él ya se separaron y nunca más se volverán a unir.

Somos humanos pero no perfectos, los errores son buenos porque de ellos se aprende, no te aferres al pasado vive el presente como si no hubiera futuro…

Dunia

En totes les cultures s’han portat polseres: com a complement, fetes amb tot tipus de metalls i robes, com regals d’amor, d’avantpassats o d’esclaus. Jo les porto com a records.

La primera polsera que vaig tenir, la vaig comprar en un viatge a Eivissa, en un mercat de hippies. El noi que les feia em va demanar el meu nom i, seguidament, es va oferir a fer-me-la. Aquest viatge és el primer record que tinc d’agafar un avió.

La segona que vaig tenir, la vaig trobar a l’aigua d’una platja de Calella, estava nedant i vaig veure una cosa que brillava, em vaig enfonsar i vaig agafar aquella polsera, me la vaig posar, i no me l’he tornat a treure.

La història de la tercera, m’encanta, estàvem de viatge a Formentera i vam anar amb un vaixell del millor amic del meu pare. Al matí, mentre tots estàvem dormint, vaig sentir uns cops a la finestra de la meva habitació, vaig sortir a fora tota adormida i em vaig trobar amb quatre nens en una llanxa, em van treure unes polseres fetes per ells i me les van oferir. Eren molt boniques, estaven fetes de petxines, així que vaig despertar a la meva mare perquè em donés un euro, i els la vaig comprar.

La quarta me la va regalar la meva àvia, és senzilla, té un sol penjant, ja que ella sempre em deia solet quan era petita.

Quasi totes les coses materials que tinc tenen una història, i aquestes són les que aprecio més.

Maria

Era 12 de setembre de 2003, el primer dia de P3. Molts dels meus companys de classe havien anat a una guarderia fins aleshores, i es coneixien una mica, però jo no. Havia viscut a Premià de Mar fins al moment, i no coneixia a ningú. Estava molt nerviosa, com tots els nens petits, no volia separar-me de la mare, no volia anar a l’escola. Tots teníem por, i no sabíem cap on anar, per nosaltres tot allò era nou i molt estrany.

Després d’aquell dia van passar tres anys més, fins que vam acabar parvulari. A finals de P5, vam anar de colònies per primera vegada. Era el primer cop que passàvem unes nits fora sense els pares, i estàvem nerviosos i impacients per saber com aniria tot. Tot va anar molt bé, vam dormir en habitacions molts grans, i per tant, tots estàvem junts a la nit i ens passàvem molta estona parlant i jugant fins que ens adormíem. Vam fer molts jocs i ens ho vam passar molt bé, tot i que trobàvem una mica a faltar els nostres pares.

Quan vam acabar P5, vam canviar-nos d’edifici, fins ara havíem anat a l’escola de Parvulari, i l’any següent passàvem a l’escola de primària. Vam passar 1r, 2n, 3r i 4t allà. A mitjans de curs, després de bastant de temps de construcció, ens vam canviar d’edifici. Vam anar a un edifici nou, molt gran i més modern que l’altre. Però no vam passar-hi massa temps allà, ja que només ens quedaven dos anys i mig per anar a l’institut.
Finalment, va arribar el dia del comiat. Érem els més grans de l’escola, i ens feien un gran comiat pel fet que era l’últim dia d’escola, i l’any vinent aniríem a l’institut.

Aquell dia, vaig posar-me a pensar en tots els anys al Francesc Macià, en tots els companys que havien marxat, tots els professors que havia tingut, les amistats de tota la vida, aquells amics que l’any que vinent marxaven a un altre institut, i que no veuria més. Estava una mica trista en pensar en tot això, però alhora, també estava impacient per saber com era l’institut.

Van donar-nos el barret de graduació, i ens cridaven d’un en un perquè anéssim a recollir un diploma, una carpeta coberta amb dibuixos de nens de tots els cursos que contenia dibuixos i treballs que nosaltres havíem fet des de P3, i un pòster molt gran amb les cares de tots els de la classe. Ens assèiem en unes cadires al davant de tothom (pares, mares, familiars, nens de parvulari, nens de primària, professors…) i molts de nosaltres vàrem acabar plorant.

Ara, ja estem a 4t ESO, a punt d’acabar una etapa més de la nostra vida. L’any que ve, molts companys i amics amb els quals hem anat junts a classe tota la vida, marxaran; uns faran mòduls, uns altres, batxillerat al Jaume Almera, d’altres marxaran a fer batxillerat a un altre institut, etc. És l’últim any que tenim per centrar-nos en el que realment volem ser, en què volem fer en un futur. I a partir de l’any que ve, res tornarà a ser com aquell 12 de setembre de 2003.

Laia Casero

Cuando era pequeña, siempre me iba a dormir temprano para levantarme con fuerzas, tenia ilusión de ir al colegio con mis amigos. Después, esperaba con muchísimas ganas que fuera la hora de salir, para poder ir al parque y jugar, muchas veces con amigos de mi misma clase, pero otras veces eran niños totalmente desconocidos, pero me ponía a jugar con ellos como si fueran de toda la vida. Os acordáis de los cuadernos de colores y de nuestros padres haciendo el avión a la hora de comer? Hay veces en que quisiera volver a esa época. A la vez que iba creciendo me iba juntando más con mis amigas, con las que pasaba las clases pintando con ellas y en la hora del patio hacía los castillos de arena junto a ellas. Pero de todas ellas siempre estaba más con una, la cual me pasaba las tardes en su casa, y por ella era por la que lloraba si mi madre ese día no me dejaba ir a su casa por cualquier motivo. Fue pasando el tiempo y todo iba cambiando. El colegio ya no me gustaba tanto como años atrás, se acabaron los cuadernos y los colores, todo iba subiendo de nivel ya eran libros con sumas y todo lo demás. También me di cuenta de que existía aquella palabra tan oída por mis padres, el amor. Bueno, el amor de momento seguía siendo a mi manera. Ningún problema podía conmigo, ya que no me daba cuenta de ellos, para mi no existían. Podía pasarme horas y horas jugando a cabañas, o con una simple muñeca. ¿Llorar? En aquella etapa lloraba si perdía un peluche, discutía con mis padres o me peleaba con una amiga por la misma muñeca. Llorar para mi era simplemente para conseguir lo que quería. Pasaron los años y todo se fue complicando, nada era como antes. Ya no era aquella niña que se pasaba las horas jugando o en el parque, aquella que conseguía todo llorando, ni aquella que no entendía nada.

Celia

Mis años en el fútbol sala han estado plagados de anécdotas. Haciendo memoria me acuerdo del día de mi debut, por aquel entonces yo debía ir a segundo de primaria. Si no me fallan los recuerdos fue en Alella. Desde entonces ha llovido mucho.

Las anécdotas, los entrenadores y los compañeros han sido diversos durante estos nueve años. Este deporte me ha servido para crecer también como persona ya que al ser un deporte de equipo he aprendido muchos valores de la vida.

Una de las anécdotas más divertidas ha sido un partido en Francia, en marzo del 2014. en septiembre al ver que teníamos un equipo francés, nos pusimos muy contentos ya que este hecho supondría el viaje a un país extranjero. El trayecto lo hicimos en autobús, unas tres horas. Me viene a la mente que el partido se jugaba en una pista cubierta, en la cual los espectadores estaban a dos metros del campo gritando en un francés alto y claro. En ese encuentro nos acabamos imponiendo nosotros por un gol.

En mí pensamiento siempre están las típicas risas de los entrenamientos. A lo largo de mi trayectoria como futbolista he tenido a muchos compañeros con una manera de ser muy diferente. En mi cabeza hay tantos nombres que sería una falta de respeto nombrar a unos y a otros no.

De entrenadores he tenido a muchos, mejores o peores, pero he tenido a muchos. En especial hay dos que resaltan en especial por encima del resto. El primero se llamaba Esteban y fue mi preparador hace un par de años. Era un chaval muy amable y muy simpático. El segundo, pero no menos importante, se llamaba Primitivo, “Primi”, lo tuve la pasada campaña y era segundo entrenador. Llegó para salvar a un equipo que por aquel entonces estaba desanimado y sin motivación, con su manera de ser y su entrega lo consiguió reanimar. Era un hombre con la cualidad de saber escoger el momento adecuado para estar de cachondeo y cuando estar serio.

Resumiendo, durante todo este tiempo he tenido la suerte de poder disfrutar de un deporte tan maravilloso como el fútbol sala.

Víctor

La meva família sempre ha estat de muntanya. De petits sempre jugàvem pels camps i els boscos, embrutant-nos i fent guerres amb pals, o construint cabanyes màgiques al bosc. Sempre hi anàvem a fer alguna de les nostres, fèiem curses, construíem tirolines, ens disfressàvem i fèiem representacions… El bosc de la família es diu “pins de Can Silva”, allà ens passàvem gairebé tot l’estiu. Quan érem petits tots els cosins anàvem a fer excursions. Sempre recollíem pals i pedres, i ho guardàvem com si fossin els nostres tresors. M’encantava estar amb els meus cosins. Un dia passejant amb la nostra tieta, ens va portar fins a un lloc on hi havia una roca molt gran de la qual ens va dir que si ens assèiem a sobre i demanàvem un desig, aquest es compliria. Des d’aquell moment es va convertir en la roca dels desitjos. Cada vegada que hi passàvem per davant ens posàvem tots els cosins a sobre, tancàvem els ulls i demanàvem un desig. Sempre que anàvem a fer alguna excursió, passàvem per aquell camí per arribar a la nostra roca, i ens imaginàvem que dins d’ella vivien follets i fades.

Encara ara vaig per aquell camí. Em recorda les tardes gravant pel·lícules sobre herois i princeses o, simplement, tots els cosins sobre la roca resant perquè el nostre desig es complís el més aviat possible.

M’agrada estar allà. Quan estic trista, estressada o necessito estar sola, hi vaig i reflexiono. M’agrada escoltar el xiuxiueig dels ocells. Fins i tot, a vegades tanco els ulls i demano un desig.

Maria