LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Aquest Nadal ha passat molt ràpid i m’he quedat amb ganes de més vacances. Tot i que m’han semblat curtes les vacances de Nadal, penso que l’he aprofitat al màxim juntament amb la familia i els amics. Aquest trimestre he aprovat totes les assignatures, i era el meu objectiu, més enllà de si treia molt o menys bones notes.

Després d’això, no m’esperava tenir els millors regals del món. Així ha sigut, però no em puc queixar de res. M’han donat diners perquè hi vagi jo a comprar la roba que m’agrada, cosa que veig bé perquè tries la roba personalment. Considero que aquest any els ‘reis’ s’han portat força bé, crec que he tingut la recompensa justa pel treball realitzat a l’escola i pel meu comportament.

El que no entenc d’altra gent és que no fan gaire cosa durant l’any, i la poca que fan no la fan gaire bé, i després es permeten el luxe de rebre regals prodigiosos. A mi em figura que els regals prodigiosos són per les persones que han tingut un comportament prodigiós. Aquest Nadal no he parat de sentir: ‘’M’han comprat l’Iphone 5, m’han comprat una moto, m’han comprat una Tablet…’’ Però llavors, a aquest pas, quan tinguin un bon comportament, s’esforcin a l’escola, etc. no em puc imaginar el que obtindran com a compensació…

Això no es considera maltractament, per dir-ho d’una manera? No us parlo de cap violència i res relacionat, però penso que no se l’ha d’habituar d’aquesta forma a un fill, per molts diners que tinguis. A un equip que no ha guanyat el campionat, no se li pot donar la copa de campió. Un mateix ha de treballar per tenir la seva recompensa merescuda. Jo encara estaré rumiant si hi ha gent que viu massa bé.

David

Últimament he estat molt decaiguda, ja que em donava la sensació que les coses no anaven com deurien. Qualsevol cosa que intentava dur a terme no tenia el resultat desitjat i, això, realment em preocupava bastant.

Per una banda, a casa, les coses no anaven massa bé. Sempre estàvem barallant-nos i no ens escoltàvem els uns als altres, per aquesta raó gairebé sempre marxava al llit abans d’hora, sense sopar i enfadada amb tothom.

D’altra banda, al futbol, a part de no parlar quasi amb ningú, tampoc no aixecava el cap, ja que per molt que ho intentés, no hi havia manera que em sortís res: no feia cap passada en condicions, no aconseguia parar cap pilota per fàcil que fos i els entrenadors tampoc m’ajudaven, ja que tenien més coses a fer, fet que em portava a pensar que no havia d’estar allà. A més a més, no sempre tenia l’oportunitat d’anar a entrenar, ja que l’horari de treball del meu pare no ho permet. Tots aquests fets, per insignificants que puguin semblar, a mi m’afectaven i no em deixaven pensar amb claredat. Malgrat no trobar el camí per on havia d’anar sense més entrebancs, jo seguia donant els màxim de les meves possibilitats, és a dir, em seguia esforçant tot el que podia.

Per culpa d’aquests dos motius, el meu estat d’ànim requeia a l’institut i també em semblava que el meu rendiment no era el mateix de sempre. Aquests problemes tenien certa connexió: si el futbol no anava bé, a casa estava enfadada i a l’institut no rendia; si a casa estava enfadada, a l’institut no anava bé i quan anava al futbol tampoc; si l’institut no anava bé, els meus pares m’ho deien i al futbol no rendia.
Per sort, al cap d’uns dies, un d’aquests problemes, el relacionat amb l’esport, es va poder relacionar, ja que vaig parlar amb el president del club i li vaig explicar que tenia problemes amb el transport. Al cap d’uns dies em va trobar una solució: em va dir que el meu entrenador em vindria a buscar i li pagaria per fer-ho. D’aquesta manera el meu estat va canviar radicalment. Gràcies a això he estat entrenant, m’han anat sortint les coses i, per això, em van convocar amb la selecció catalana per anar a entrenar aquest dimecres. Malauradament no vaig poder entrenar, perquè el dilluns vaig anar al metge i em va enguixar el braç.

Jo m’he esforçat i he aconseguit la meva recompensa, que era anar convocada amb la selecció, però, per algun motiu de l’univers, per dir-ho d’alguna manera, no ho he pogut gaudir de la meva recompensa. Espero que aquest tren no em passi de llarg i pugui pujar-hi aviat.

Itziar