LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Veus? Ja tinc la teva atenció, sorprès?

És curiós la facilitat que tenim per fixar-nos en unes coses més que en unes altres. La tendència a posar atenció a les coses que es diferencien de la normalitat, les anomalies que trenquen els nostres esquemes.

Totes les mirades sempre apunten cap a la irregularitat, la diferència, la novetat. En la gran majoria dels casos aquests son rebutjats, tractats de bojos. Destaquen sobre la monotonia, son estranys, estrangers, enemics.  Galileu, Darwin, Copèrnic i molts més, tots van ser criticats i rebutjats per la societat, fins que aquesta, a base de discriminar, es va anar impregnant d’aquetes mentalitats fins que avui en dia són considerats genis. Persones que van imaginar el món d’una manera diferent. Persones que han definit el món en que vivim avui en dia.

De pàries trastocats a savis genis, curiós gir dels aconteixements no creieu?

Narcís

“Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.”

He arribat a dubtar què si als adolescents d’avui dia es preocupen més per la lectura o la tecnologia. Malauradament tothom que llegeixi aquest escrit sabrà la resposta. He de dir que estic generalitzant és clar. És trist, sí, però no dic que la tecnologia ens aporti coses del tot dolentes. Totes les coses noves ens poden aportar coses bones. Ara us preguntareu perquè he posat això.

Doncs tot va començar així; No fa gaire, estava esperant el bus per pujar cap a Vilassar, i com sempre triga un quart d’hora en arribar, normalment acostumo a escoltar música, però com aquest cop era de dia, vaig decidir aprofitar que encara feia sol per llegir a la parada. Quan ja feia uns cinc minuts que llegia, va passar una dona amb un nen petit (cosa bastant normal estant al mig del carrer) s’aturà al meu davant i exclamà: “Una noia amb un llibre!” i jo li responc “Cada dia en queden menys!” i tot agafant-me’l em va preguntar què llegia, i jo encantada li vaig explicar la trama. Just després em vaig quedar pensat. Quina cosa més estranya! Que la dona m’hagi comentat això o que jo llegeixi al mig del carrer? Crec que les dues coses. Ara direu; llegir és estrany? No ni molt menys, però quan un fa una cosa que la societat en general no acostuma a fer, és estrany. Per suposat que jo em refereixo a la societat juvenil. Però aquest fet no només és responsabilitat nostra, dels adolescents, sinó de l’evolució. Ara no vull embolicar-ho tot amb l’evolució de la societat i les seves idees. Tampoc puc o vull canviar res amb aquest escrit, però almenys us voldria fer reflexionar. Potser molts direu “el mòbil és més divertit! No m’agrada llegir” o parides d’aquestes. Sincerament no em vull declarar experta en literatura ni molt menys, però per a tots aquells de “No m’agrada llegir!” n’estic del tot segura que encara no han trobat un gran llibre que els pugui interessar d’allò més, i segurament tampoc s’ha esforçat en buscar-lo, però jo els animo perquè ho facin. Així què, no tingueu por de fer “coses estranyes” que a vegades són les que valen més la pena!

Helena

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia