LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Me dan rabia muchas cosas. En la sociedad en que vivimos todo es superficial. Si se trata del físico de la persona y ésta no encaja en los perfiles, es totalmente criticada. Pero, en cambio, si está físicamente bien, es aceptada por todos. Ninguna persona se fija en otra que no tenga un buen físico, y quien diga lo contrario, miente totalmente. En ningún momento, nadie se fijará en el carácter o la conducta de las personas. Nada por el estilo.

También me da rabia ver como hay gente que te pide mucho y espera cosas de tí, y en cambio, no hace absolutamente nada por tí. Ver como hay gente a tu lado y al día siguiente ya no está. Y con suerte, alguien te hará caso y quizá se acuerde de ti.

La gente, a la que tienes más cariño, es la que menos te suele valorar. Mientras que tú, intentas ayudar y nunca es suficiente. Y lo que más rabia me da, es cuando te dicen que has cambiado, después de no recibir respuesta, alguien te recrimina que has cambiado sólo por darte cuenta de las cosas.

Finalmente, lo que más odio es cuando ponemos nuestra fe en los demás y después los que están a nuestro lado, nos fallan.

Escullo cuidar de mi, ser feliç.
Hi ha persones, de vegades amics, que no aporten res bé a les nostres vides. Persones que només saben criticar i veure el dolent en els altres. Són persones plenes de ràbia, rancor i enveja. No ens convé estar al costat de persones així. Hem de buscar la nostra felicitat, veure la vida de forma positiva, i si passem temps amb aquestes persones ens acabaran contagiant i amargant.

Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, ho reps? Clar que no; ja que no tens perquè rebre-ho. Igualment, quan una persona s’apropa a tu ple de ràbia, enveja i rancors, t’està dient que l’acceptis amb totes aquestes càrregues que porta. I no l’acceptes en la teva vida, per a què? Per fer que la teva vida també sigui trista?

Sempre tenim l’opció de triar si viure amagadament o intentant ser felices. JO VULL SER FELIÇ i cada dia tracto de ser-ho, tracto d’ajudar a moltes persones i no tinc cabuda en el meu cor ni temps per a persones tan amargades.

Paula

Ahir em vaig aixecar i vaig mirar per  la finestra, però vaig desitjar no haver-ho fet.

Amb 2 anys vaig venir a viure a Cabrils, a una comunitat on guardo molts records. Casa meva, en concret, està a 20 passes de  l’Escola l’Olivera on jo he fet des de P3 fins a 6è de primària. Cada dia, abans de preparar-me per anar a l’escola, mirava per la finestra. Des de la meva habitació veia la platja de Vilassar de mar, com el mar es tornava taronja per la sortida de el sol, veia creuers i petits vaixells que navegaven tranquils i com la foscor de la nit es tornava en la claror de el dia però no vaig comptar en que un dia aixó desapareixeria.

Fa un any van decidir construir el poliesportiu de Cabrils i van tenir la brillant idea de fer-ho just al costat de l’Escola l’Olivera, i per tant, molt a prop de casa meva. Jo pensava que això a mi no em treuria res fins que al llarg de la construcció vaig veure que m’equivocava. Aquell poliesportiu  gran de color gris amb unes bigues gegants i gens bonic em tapa totes les vistes que des que era petita havia vist de Vilassar. Jo sabia que no podia fer res per moure’l de lloc.  Ara, si vull mirar el  mar, he d’anar a les golfes i sortir a un replà però això ja implica pujar unes escales que de bon matí a tothom li semblen eternes. Es veu el mateix, potser encara millor, però mai serà com abans quan jo només havia mirar per la finestra de l’ habitació i gaudir d’aquell paisatge que m’agradava tant.

Cristina

Ostres, no! He deixat l’article per a l’últim moment i ara no sé què escriure (o potser sí)… i és que sóc massa despistat i això m’està portant pel camí de l’amargura.

En primer lloc, el que més freqüentment oblido son les llibretes. Tant li fa la matèria, es queden a casa al fons d’un calaix. L’agenda també s’hi queda, tot i que és ben visible a sobre la taula. I l’estoig. Si m’hagués de posar a dir tot el que oblido al cap del dia no acabaria mai.

Ara bé, el que jo volia deixar ben clar és una subtilesa, però que em molesta molt! I és que no suporto que em recrimineu perquè no tanco lo porta de la classe quan en realitat sempre sóc l’últim en sortir i tanco (amb dues voltes de la clau!). I que a més arribo un quart d’hora abans cada matí per tal d’obrir-vos, que deixeu les motxilles, etc.

Per tant, prou de recordar-me una i altra vegada que faci coses que ja sé que he de fer. I si la porta és oberta quan acaba l’hora del pati, ja ho sabeu: NO-ÉS-CULPA-MEVA! No m’emprenyeu més! Jo també tinc sentiments!

Xavi. H

Tot comença amb els altibaixos diaris de cadascú: tonteries momentànies, atacs d’ira o qualsevol coseta que fa canviar el nostre estat d’ànim cada dos per tres. Però quan la cosa empitjora, encara que sigui per un motiu insignificant, et pot fer canviar la teva visió de la vida, del moment o del teu tarannà en un sol segon. Aquella angoixa, tristesa, preocupació, esperança, fúria, ganes de tirar-ho tot per la borda i desaparèixer eternament… Ganes de voler reflexionar sobre tot, quan en realitat no ho fas, simplement trobes causants i solucions al que et succeïx. Moments com aquests, tots n’hem passat; sovint el que et ve en gana és rebentar qualsevol cosa o fins i tot a algú, però també tens una intensa sensació de necessitar una abraçada infinita d’un ésser estimat, encara que simplement és contacte físic, ens dóna a entendre que ens sentim compresos per algú en un mar ple d’estupideses, contradiccions i coses rares rares que ens fan sentir fatal. Recaure pensant en allò que et fa sentir tan malament pot ser que sigui bo, només si ets capaç d’eliminar-ho per fi; o dolent, si l’única cosa que fa és que et mengis més el cap en el tema… No tot són flors i violes… no tothom és com creiem que és i com esperem que sigui, i SEMPRE ens trobarem sorpresos davant d’una acció d’algú altre, que per a un mateix, no te cap mena de sentit i pot arribar a fer molt de mal. Sincerament, quant aquella ràbia comença a córrer per les teves venes i t’arriba a tot el cos, es com un huracà d’emocions que no saps ben bé què fer amb el teu cos, i tampoc saps què fer am la teva ment; intentes trobar alguna solució ràpida i efectiva que et tregui aquest malestar de sobre… d’aquí esdevenen els brots psicòtics i coses així… no per fer-nos mal, sinó per sentir-nos a gust amb aquest descontrol d’adrenalina que corre pel nostre cos i fa que siguem unes autèntiques bèsties.

Judith

Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.

T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.

La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?

Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?

Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.

I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?

Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.

Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.

Alexander