LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les persones tenim moltes metes, molts projectes pel futur, moltes il·lusions; i qui diu que no les puguem arribar a aconseguir? Estem en una època de trànsit i canvi, l’adolescència, tenim moltes inseguretats i dubtes sobre què farem en el futur i si el que ara estem fent no ens fa del tot feliç perquè en un futur ho hauria de ser?

Per ser feliç no cal tenir grans coses, ni una gran casa, ni milions d’amics… A vegades t’has de parar a pensar una mica la situació d’altres persones o simplement d’altres cultures (les seves lleis, els seus drets, la seva economia…) poden de veritat ser felices? Algunes si i algunes no. Arreu del món hi ha molta pobresa, molta fam, nens amb pocs recursos d’anar a l’escola i gent que s’esforça per la seva família perquè puguin tenir algun aliment per a la seva subsistència. Mentre que nosaltres, ens queixem de la nostra pròpia vida: perquè hem d’anar a l’institut?, per què no puc tenir aquest objecte i els altres si?… Potser ara no valorem les oportunitats que ens han donat i si ara no ens agrada ni ens fa del tot feliç el que fem, potser en un futur agrairem que gràcies a aquestes oportunitats i tots els mitjans possibles que hem tingut al llarg d’aquest viatge hem trobat el sentit de la vida i el que de veritat ens fa feliç.

Tot és culpa meva, he suspès tres assignatures i és culpa meva.

Estic molt frustrat perquè no he tingut la voluntat d’estudiar des del començament del curs i, com a conseqüència, tinc unes notes penoses. He decepcionat la família i a mi mateix, i ja no hi puc fer res.

Què pot fer un quan falla, quan no surt bé el que hauria de fer-ho? Què pot fer una persona si fracassa en la seva missió? Fugir? Enfadar-se i abandonar? Jo he decidit l’opció més difícil, tornar a intentar-ho.

Aquest trimestre no he treballat gens, els primers dos mesos no vaig moure ni un dit, i això ha repercutit en les notes, es clar, però les últimes quatre setmanes vaig estudiar i vaig recuperar varies assignatures del temible suspens, però no va ser suficient per salvar-les totes. Matemàtiques, castellà i ètica van caure.

Però ja sé per què vaig fallar, i ara puc reparar el mal que vaig fer-me a mi mateix gandulejant i deixant les coses per últim moment. És un camí sacrificat i difícil, però així es el camí de tothom.

Es farà el que s’hagi de fer, pels meus i per mi.

Ferran.

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

Durant el Nadal hi ha dies de festa, plens de llumetes de mil colors que decoren els carrers i portals de les cases, arbres de Nadal plens de regals, dolços, torrons i menjars deliciosos col·locats a totes les taules, les trobades amb tota la família estan a l’ordre del dia i s’hi comparteix tota la il·lusió i alegria. El que no es pensa durant aquests idíl·lics dies, però, és que les festes tenen uns efectes secundaris no gaire agradables:

Tots aquests dinars en família acompanyats amb els torrons i les delícies del Nadal ens fan estrenar el nou any amb uns quilets de més, cosa que no per tothom és benvinguda. Molts es fan nous propòsits per al nou any com: deixar de fumar, aprimar-se (però amb els nous quilets no serà tan fàcil ) portar una vida més sana i fer més exercici… però molts d’aquests propòsits mai és compliran.

Un altre dels efectes secundaris del Nadal són els diners; econòmicament les festes en aquesta època produeixen un dispendi molt important amb els regals, celebracions.. i ara més que mai es nota.

I segurament hi ha gent que en té més, dels problemes típics d’aquestes èpoques però dins del que cap s’ha de gaudir que només és un cop a l’any!

Marina

La setmana Santa és una setmana de festa que tenim a començaments del tercer trimestre. Com de costum tenim deures i exàmens tot just tornant d’aquestes “mini vacances”. Exactament 4 exàmens i una lectura de 185 pàgines.

El divendres 15 d’abril en acabar les classes vam sentir-nos alliberats de l’institut i només pensàvem en gaudir del temps lliure per anar a la platja, sortir amb els amics, prendre alguna cosa en una terrassa, etc. Ningú se’n recorda dels exàmens durant aquestes estones, però la realitat és que el temps passa molt de presa i ja només queden dos dies per tornar a l’institut, dos dies per preparar-me tots aquests exàmens i fer la lectura. Torna l’estrès. Me n’he adonat que sempre em passa el mateix, sempre ho deixo tot per l’últim moment i no faig les coses tal i com les hauria de fer.

Cada setmana santa, cada estiu, cada any em proposo el mateix: la pròxima vegada començaré a fer les coses abans. Però quasi mai ho compleixo, sempre trobo alguna cosa millor a fer i qualsevol distracció a l’hora de posar-m’hi.

Natalia

Només fa tres setmanes que ens vem endinsar en un nou any. El 2011. I som molts els que cada anys acostumem, en aquestes dates, a fer una llista de bons propòsits que intuïm que no serem capaços de complir. Ja per la poca força de voluntat o simplement la vagància. També hi ha els més llestos que s’excusen per justificar el fracàs. Però encara així no podem evitar sentir-nos frustrats al no aconseguir el que desitgem.
Els nostres objectius.

En què fallem llavors? Possiblement algunes de les llistes siguin molt fantasioses i infinitament llargues. És a dir, no podem deixar de fumar, aprimar-nos, fer més esport, aprendre anglès, dedicar-nos a hobbies, estudiar més, etc, i tot al mateix temps. És pràcticament impossible.

Així que pregunto: És suficient desitjar un canvi perquè aquest es produeixi? Òbviament no. A part de que a principis d’any tot sembla més fàcil, perquè primer tens ganes, tens il·lusió, energia i entre altres virtuts… Les coses comencen a oblidar-se amb el pas del temps i apareix la ganduleria. “Ja ho faré dema”.Típic.
En alguns casos l’objectiu sol ser molt difícil però la tenacitat i la disciplina són unes de les condicions indispensables per aconseguir qualsevol cosa a la vida.

No ens donem per vençuts i bon any nou i tres setmanes!

Maria Lorente

Quan s’acaba l’any, és molt normal pensar en coses que esperes poder fer durant el següent, coses que encara no has aconseguit i nous propòsits. El començament d’un altre any et fa creure que és una nova oportunitat, com si tornessis a començar de nou. Inclòs pot semblar que les coses seran més fàcils. Però realment, no canvia res. Potser t’has proposat pujar les notes, i quan toca estudiar trobes que et costa igual, que seure i concentrar-se és tan difícil com ho era abans. Potser has decidit que aquest any faràs alguna activitat regularment, com ara anar a córrer o no estar-te tantes hores a l’ordinador, o qualsevol altra cosa. Comences amb la il·lusió de millorar i durant unes setmanes ho aconsegueixes, però al final no trigues a deixar-ho córrer i donar-te per vençut/da.

Jo m’he proposat coses cada any però gairebé totes han acabat igual o ni han començat. Per això aquest any ja ni havia pensat en els bons propòsits.

El cas és que m’he acabat adonant de que quan vols una cosa, no necessites esperar a cap fet especial perquè el més probable és que les coses no canviïn gaire. De fet, si vols canviar-les, ho has de fer tu i has de posar-hi molt d’esforç perquè sempre costen.

Crec que el cap d’any serveix per adonar-te de les coses que vols i pensar realment com ho faràs. Després, les ganes i l’esforç les hi has de posar tu.

Júlia

Un altre any que deixo enrere, i un que començo de nou. El meu 2010 ha estat inoblidable, he aconseguit fer coses que em creia incapaç de fer. He conegut a gent amb qui creia que mai tindria cap relació, i ara són amics meus. He aprés amb quines persones puc confiar. Però no tot ha estat bó, com perdre amistats. Veure com gent que he estimat m’han fastidiat els dies, i saber que amics amb qui he estat al seu costat m’han deixat per anar amb gent més inútil.

Ara només penso amb el 2011 i amb els propòsits establerts en ell. Podré arribar a la meta establerta bé, o hauré d’anar per un altre camí contrari a tot el que vull fer? El que sé és que passi el que passi no tot serà somriures, sinó que també hi haurà llàgrimes i dolor. La única cosa que vull és intentar i fer el possible per aconseguir-ho, amb ajuda o sense. La única cosa que puc dir, és que aquest 2011 ha començat molt bé per mi, i espero que ho segueixi sent.

Ricard Rodríguez

És 4 de gener de 2011 i he decidit que aquesta tarda el primer que faré seran els deures, ja que no he fet res de deures des que van començar les vacances de nadal.

Després de dinar, em poso una estona al sofà a mirar la televisió, i quan me’n canso, me’n vaig a l’habitació a fer els deures. Obro la cartera, miro l’agenda i em poso a treballar. Al cap de dues hores i poc ja he acabat, i penso: “- Sí, ja els he fet, però no els podria haver fet abans, quan van començar les vacances?-”. I és que gairebé cada dia pensava que havia de fer els deures per treure-me’ls de sobre, però feia qualsevol cosa abans de posar-me a treballar, perquè pensava que encara quedaven molts dies de vacances.

El que m’ha passat aquestes vacances em passa sovint. Moltes vegades em proposo fer la feina quan me l’acaben de posar, i així tenir lliure de deures la resta de dies. Però la gran majoria de vegades no ho compleixo. I no només per vacances, sinó també els divendres de cada setmana. Cada curs i cada trimestre em proposo fer els deures als divendres, per així tenir el cap de setmana lliure, però igualment no ho acabo complint. És clar que a vegades ho faig, però només són excepcions, ja que normalment acabo fent els deures a última hora.

I per culpa de no fer els deures al començament de les vacances he entregat tard l’escrit d’ètica. L’havia de penjar el dia 31 de desembre, però com que no havia obert la motxilla ni tampoc m’havia recordat de que tenia que penjar-lo, doncs no me posat a escriure fins avui, dia 4 de gener de 2011 ( per cert, bon any a tothom!).

David Garcia