LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial