LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde pequeño siempre me ha gustado la cocina, mi madre me dejaba hacer y preparar pero a la hora de tocar el fuego, siempre lo hacía ella, yo le decía que ya iba con cuidado, pero no me dejaba, me decía que cuando fuera mayor ya lo haría yo solo. Y así es, ahora cuando le digo que voy a preparar algo, enseguida sale de la cocina y me deja hacer. Lo único que llevo un poco mal es el recoger.

Ahora ya voy recogiendo, porque he de aprender ja que si no nunca seré buen cocinero. muchas veces les paso a los vecinos un poco de la comida que he preparado, y ellos están encantados, de momento siempre les gusta lo que les paso. Como era de suponer, quiero estudiar cocina, pero resulta que sólo hay dos escuelas públicas, una en Barcelona, mi madre llamó y había unas ochocientas personas para ir a “puerta abiertas”, le dijeron que no podíamos ir, pero que si quería apuntarme podía hacerlo, ya ni lo intentamos. La otra escuela está en Calella, a esa sí fuimos a las “puertas abiertas”, éramos unos ciento cincuenta y sólo hay veinticinco plazas, pero hemos hecho la “preinscripción”, por probar, que no quede.

Mientras, resulta que mi abuelo, tiene un amigo que es jefe de cocina de una escuela de cocina privada, se vieron y acabaron hablando de mi, y el hombre le dijo, que probara de llamar y dijera que era amigo del jefe de cocina. Así que mi madre, probó y llamó, nos concertaron una visita, el director estuvo explicándome cómo funcionaba la escuela, que es un oficio muy duro, que cuando mis amigos estén de fiesta yo estaré trabajando, pero le dije que me daba igual, así que después de unos días de la entrevista, le dijeron a mi madre que sí me cogían con ayuda económica, por ser amigos del jefe de cocina. pero de momento todo está en peligro ya que he de aprobarlo todo en junio, y parece que me quedará catalán.

Gorka

Temps enrere, no tenia gens clar el que m’agradaria estudiar per al meu futur. Per a mi, anar al Saló de l’ensenyament no em va servir molt però després de camí a casa sí, és a dir, a l’autobús em va sortir la idea.

Vaig estar donant voltes i voltes al dossier que havia agafat com a guia i en un tres i no res em va venir al cap la professió de ser infermera de pediatria. Aquest tema tracta sobre cuidar diàriament als nadons i a mi m’encanten els nens petits. A més a més de tenir una germana de dos anys i mig, sempre m’han agradat. Em vaig informar bastant sobre el tema i pot ser difícil d’estudiar però si és una professió que t’agrada molt tractar, fas el que sigui per aconseguir-ho.

El projecte de recerca estava organitzat de manera que treballàvem en grups formats per alumnes que més o menys volíem estudiar la mateixa professió, i fèiem activitats relacionades amb el que havíem triat, així que m’ha servit d’ajuda.

Patricia

A mi m’agradaria ser metgessa quan tenia tres anys vaig dir que volia ser metgessa i fins ara la meva idea s’ha mantingut. De petita tenia un estoig de joguina en el qual hi havia coses de metge com unes tisores, esparadrap, termòmetre…

Dintre de la medicina hi ha diferents camins un dels que més m’agrada es el de cirurgiana, però no descarto mai que pugui ser una altra cosa com infermera, o farmacéutica.  Els motius perquè vull ser alguna cosa relacionada amb la salut es perquè la idea de poder ajudar a la gent o poder-la salvar em satisfà moltíssim. Però després hi ha els desavantatges quan alguna persona ve amb una malaltia que no es pot salvar i tu no hi pots fer res, crec que aquest sentiment és el pitjor ja que li estàs dient a una persona que no pot viure o que viurà amb una malaltia la resta de la seva vida.

El que tinc molt clar de moment és que vull continuar per aquest camí que és la medicina més endavant quan sigui el moment decidiré quina branca.

Judit

Todos hemos sido víctimas de la pregunta “¿Qué quieres ser de mayor?”. Desde bien pequeños, nos incitan a elegir una profesión entre la multitud que hay, y nos inculcan que debemos esforzarnos para llegar a ejercerla. Lógicamente, un niño chico todavía no sabe lo que será de mayor, pero lo cierto es que un adolescente tampoco. Nos infunden el miedo de que hay que estudiar para ser alguien de provecho en la vida, y de que siempre hay que luchar y competir para llegar a lo más alto. Personalmente, opino que es un gran error.

Hemos convertido la vida en algo increíble. Se pueden hacer una cantidad inimaginable de cosas. Sin embargo, ya desde pequeños parece que se nos exige elegir una sola. Nunca he entendido la razón de que una persona deba escoger una profesión y trabajar de eso, al igual que nunca he entendido eso de que siempre hay una profesión para cada persona. En vez de presionarnos durante toda nuestra infancia y adolescencia sobre los estudios, el futuro, el dinero y el esfuerzo, creo que deberían presionarnos por el presente. Qué es lo que hoy quieres hacer, y sobretodo, qué es lo que hoy te gusta. A veces, la gente llega a ser muy contradictoria. Te dicen que pienses sobre el futuro, pero te dicen también que vivas el presente y disfrutes de la vida. ¿Cómo vas a vivir el presente, si por cada cosa que haces te recuerdan las consecuencias del futuro?.

Volviendo al tema laboral, no me parece correcto que una persona ejerza de una sola profesión. La vida se hace monótona, repetitiva. Siempre se debería poder hacer de todo, o al menos intentarlo, pero nunca decantarse por una sola función. Hay que saber de todo un poco: anatomía, astrología, física, química, psicología, historia, geografía,… pero no; si quieres ser abogado, pásate años estudiando derecho, pero que ni se te ocurra pensar en por qué los objetos caen. La mayoría de personas tienen mucho conocimiento de una sola cosa en vez de un poco de conocimiento sobre muchas, que en lo que a mí respecta, es más importante. Eso es lo que más me sorprende

De la vida se pueden sacar muchas conclusiones, y hay todavía muchas cosas que no sabemos, pero nadie te incita a averiguarlas. Sólo te incitan a estudiar una profesión y a vivir de eso. Principalmente, esa es mi queja.

Durant aquests últims dies el tema dels estudis ha estat molt esmentat i molt rellevant. Malgrat no saber exactament què vull estudiar, tinc molt clar que vull estudiar informàtica. Realment no m’importa gaire si és mitjançant mòduls o batxillerat, només vull estudiar el que a mi m’agrada i ser el que decideixi ser en un futur, treballar allà on pugui i guanyar-me la vida com se’m sigui possible; però prioritzant per sobre de tot la felicitat i la salut.

Abans de parlar sobre el futur, trobo una millor opció començar pel passat. Ja fa uns anys que vaig començar a jugar als videojocs. Suposo que és el més comú avui dia que els nens juguin amb les consoles i tot el tema, però en el meu cas no és com en el de tothom. Hi ha un cúmul de gent a qui li agrada jugar a diferents tipus de jocs, ja sigui per a consola o videojocs d’ordinador; el meu cas és el segon. El què vull dir amb això és que ja porto uns anys jugant a una diversa varietat de jocs i, degut a aquesta experiència que tant m’agrada, vull estudiar en un àmbit de la informàtica, més concretament en el dels videojocs. Si més no, el meu objectiu es arribar a crear i programar l’entorn d’un videojoc. Ja fa uns anys que tinc aquest objectiu. Tenint en compte els meus limitats coneixements en l’àmbit de la programació, m’agradaria tenir una bona base. Per aconseguir aquesta base de coneixements, he demanat al meu germà, el qual està fent una doble titulació d’enginyeria i de telecomunicacions a la universitat, els seus primers passos en la programació. Realment no és el que m’esperava, però encara i així m’agrada força i em fa moltíssima il·lusió tenir la idea de poder editar l’entorn d’un joc en línia públic al que jugo sovint.

Com havia esmentat al començament, últimament a classe es comenta molt el recorregut d’estudis que volem fer, i això m’ha donat una idea per escriure sobre el que realment m’agradaria fer, encara que no sàpiga exactament com es diu els estudis que voldria realitzar. Tinc clar que vull dissenyar i/o programar l’entorn dins d’un videojoc.

Enric

De gran m’agradaria ser infermera perquè és una professió en la qual ajudes a persones que pateixen algun tipus de malaltia a curar-se o en el cas que siguin incurables, que tinguin una millor qualitat de vida. Penso que és una professió important i has de fer el teu treball amb ganes. No hi ha res més gratificant que veure una persona que abans estava malalta, i que s’ha curat gràcies a l’atenció i l’interès que has posat perquè això sigui possible. A més de tot això ha d’agradar-te molt ja que, en cas contrari, no et sentiràs a gust fent el que fas. Aquest treball, té molts avantatges com per exemple que ajudes a les persones joves i grans a millorar la seva salut en cas que ho necessitin. Però també hi ha aspectes negatius, ja que cada dia veus a persones que pateixen alguna malaltia que no es pot curar i tot i saber-ho, lluiten cada dia per intentar millorar la vida que tenen i no perden les forces per continuar endavant.

Marta

Des de ja fa uns anys, quan els meus pares, familiars, amics, professors em pregunten què vull ser de gran jo ja ho tinc clar.

El futur que a mi m’agradaria fer és un cicle formatiu de grau mitjà d’informàtica i més endavant fer-ne un de grau superior d’animació 3D, jocs i entorns interactius. Finalment acabar els meus estudis en una carrera universitària per ampliar els meus coneixements. La raó què vulgui anar per aquest camí i no per batxillerat, en la meva opinió, és perquè la informàtica i tot aquest entorn es faria de manera molt per sobre en el batxillerat, és a dir, molt en general i jo el que vull és fer el que m’agrada d’una manera més específica i detallada. A més a més, una altra raó de què opti per un cicle formatiu és que em dóna l’opció de fer pràctiques laborals en una empresa, mentre estudies. Encara que també penso que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat hauria de fer un estudi per replantejar-se si algunes de les assignatures de les quals s’imparteixen encara a batxillerat haurien d’adaptar-se a la societat d’avui en dia.

Després dels estudis, m’agradaria treballar a l’estranger, en una empresa de videojocs, de cinema o d’ordinadors, ja que les millors o les que venen més avui dia són fora de Catalunya, però el lloc on vulgui treballar, ja veurem on serà. Potser d’aquí a uns anys, les empreses canvien i tenim més oportunitats en el nostre propi país.

Pol

He estat donant-li moltes voltes al cap sobre què dimonis podria escriure aquest text, però poc a poc vaig anar agafant una idea i finalment em vaig decantar a escriure una mica sobre el nostre futur. Últimament, a l’escola hem estat profunditzant bastant sobre aquest tema, és a dir, de la manera que nosaltres, el jovent, voldríem encaminar la nostra vida. De fet, el treball de recerca d’aquest any es centra bàsicament en això.

El que voldria esmentar, és que penso que ens fan decidir el llarg recorregut de la nostra vida quan ni tant sols representa que hem arribat a la meitat d’aquesta. La realitat és que havent passat 16 inútils anys, segueixo pensant que al meu cap encara se li fa difícil això d’escollir una futura professió a la qual ens hi dedicarem durant tota una vida. Els 18, als 18 anys seria l’edat perfecte per a escollir el que un vol fer. Això ho relaciono també amb altres coses. Per què per poder tenir un vehicle, o per poder decidir el cent per cent sobre un mateix cal esperar-se a la majoria d’edat i a l’hora de decidir tota la vida que ens queda ja ens obliguen a fer-ho anys abans? Em sobta, però puc afirmar que per la gran majoria de persones, és una pregunta sense cap tipus de resposta argumentada. Per què? No ho sé.

Dario

Porten des que som petits preguntant-nos què volem ser de grans. De petits responíem coses com astronauta, princesa, perruquera, medallista d’or…, però ara que som més grans volen una resposta seria. No és una pregunta fàcil de contestar, perquè has de fer una professió que a tu t’agradi, et sentis còmode, que et faci feliç.

Tot i això, jo tinc més o menys clar el que escolliré, sempre he volgut ajudar a la gent, fer alguna cosa de cara a la gent, per això he decidit que vull estudiar infermeria. Crec que és un bon treball i que estaria a gust fent-lo, al principi vaig pensar de fer una altra cosa que no fos de salut, perquè sóc molt aprensiva a la sang. Però després, em vaig adonar que això es pot superar, si un vol.

Estic bastant segura del que vull escollir i espero arribar-hi i, així, aconseguir ser allò que m’agradaria, superant tots els obstacles que em pugui trobar pel camí amb alegria i il·lusió.

Maria

Hem arribat ja a quart de l’ESO i això vol dir que també ha arribat el moment de decidir a què ens volem dedicar. Jo tinc clar que mai he sigut de lletres, però tampoc de números (malgrat que si només tens aquestes dues opcions, em decantaria per la física i les matemàtiques sens dubte) llavors, de què sóc jo? El meu pare sempre m’ha remarcat que la creativitat és el meu fort i gràcies a ell vaig arribar a la conclusió que m’hauria de dedicar al màrqueting.

Per fer-me entendre, el màrqueting és un procés que engloba la creació d’un producte o servei fins a l’última fase de postvenda, aquest procés pot estar constituït per moltíssimes etapes, tot depèn de la persona. La definició més correcta que he sigut capaç de trobar a internet ha sigut la d’un director de màrqueting, Alex Serrano, aquesta és la seva definició: “El marketing es un proceso donde la propuesta de valor se encuentra en la diferenciacion, que és percibida como un beneficio único para el cliente“.

Jo opino que és una manera de manipular a les persones, sé que sona una mica impactant però és la veritat. Fa un temps vaig veure un vídeo en el qual tots els possibles compradors que entraven a una mateixa botiga feien, pràcticament, el mateix recorregut. Aquestes imatges em van impactar perquè vaig poder comprovar que una col·locació determinada dels objectes és capaç de manipular els nostres moviments i, el que és “pitjor”, nosaltres no ens n’adonem.

També crec que és interessant la publicitat, perquè et pot arribar a transmetre sentiments. El més buscat entre els publicistes és el de necessitat, la necessitat de posseir el producte que ens estan anunciant, perquè al cap i a la fi, el que pretenem amb la publicitat és convèncer a algú de què no hi ha res que sigui millor que el nostre.

Tots tenim objectius i aquest és el meu, ser capaç de treballar del que jo més desitjo: El màrqueting

Mariona Vilà