LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa tres anys quan anava a l’escola (El Hoy Alfaro) em vaig perdre a la ciutat de Quito. En sortir de classe, a les vuit de la nit, vaig agafar el Trole (és un tipus d’autobús doble enganxat per la meitat) aquest Trole no era el correcte, em vaig equivocar i vaig acabar al sud.

Aquell dia, jo hauria d’haver agafat el Trole cap al Centre Nord, però com em vaig perdre, vaig demanar ajuda a la policia del centre sud, ja que li preguntava a la gent i no em feien cas, i vaig anar a l’estació de la “Dinapen” que es troba a la terminal.

Un cop allà, la policia em van preguntar d’on era, és a dir, de quin lloc havia vingut i què feia pel centre sud, ells em van demanar els meus documents personals, els números de telèfon, la direcció d’on vivia amb el nom dels meus avis i a quina escola anava. Ells van trucar els meus avis i a la meva tieta i després de dues hores, van venir a buscar-me. En tornar cap a casa, la meva família estava preocupada i em van dir que els expliqués com m’havia perdut i els vaig explicar que em vaig equivocar al agafar el Trole.

Finalment, aquesta experiència em va servir de molta ajuda, ja que en el present em fixo sempre quan agafo el autobús de no equivocar-me.

Stuart Infante

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Durant el Nadal hi ha dies de festa, plens de llumetes de mil colors que decoren els carrers i portals de les cases, arbres de Nadal plens de regals, dolços, torrons i menjars deliciosos col·locats a totes les taules, les trobades amb tota la família estan a l’ordre del dia i s’hi comparteix tota la il·lusió i alegria. El que no es pensa durant aquests idíl·lics dies, però, és que les festes tenen uns efectes secundaris no gaire agradables:

Tots aquests dinars en família acompanyats amb els torrons i les delícies del Nadal ens fan estrenar el nou any amb uns quilets de més, cosa que no per tothom és benvinguda. Molts es fan nous propòsits per al nou any com: deixar de fumar, aprimar-se (però amb els nous quilets no serà tan fàcil ) portar una vida més sana i fer més exercici… però molts d’aquests propòsits mai és compliran.

Un altre dels efectes secundaris del Nadal són els diners; econòmicament les festes en aquesta època produeixen un dispendi molt important amb els regals, celebracions.. i ara més que mai es nota.

I segurament hi ha gent que en té més, dels problemes típics d’aquestes èpoques però dins del que cap s’ha de gaudir que només és un cop a l’any!

Marina

Era un fin de semana diferente a los demás porque me iba de excursión con mi mejor amiga y un grupo de amigos de ella. El objetivo de la excursión era ver las cosas de la vida desde otra perspectiva, mediante actividades, enseñanzas, salidas, etc.
Respecto a las personas, éramos casi todos muy diferentes; unos más divertidos que otros pero estábamos unidos por una misma razón; traer cambios a nuestras vidas.
Todo empezó cuando al repartir las habitaciones nos separaron a todas las personas que se conocían para así tener la posibilidad de interactuar con otras personas y conocer de ellas. Después de esto comenzaron las actividades diarias como ir a playa, piscina y hacer juegos juntos, pero la actividad más importante era la de contar una experiencia la cual te haya hecho crecer mucho como persona y así dejar enseñanzas.
Todos comenzamos a contar nuestros sucesos pero hubo uno que me impactó muchísimo; era la de un chico de quince años, que su vida comenzó algo diferente a la nuestra. Su nacimiento fue un embarazo no deseado ya que su madre lo tuvo a los dieciséis años y su madre la echó de su casa, ella casi lo aborta, si no es por su novio no lo tiene pero al tenerlo lo dejó en brazos de la abuela por parte de papá, su situación a nivel económica no era la mejor y él a medida que iba creciendo se daba cuenta de esto. A los seis años le tocó vender droga para así poder ayudar a su abuela pero luego de un tiempo la misma abuela le dijo que lo dejara.
El seguía creciendo pero llevaba muchos vacíos dentro como saber que no tenía ni padre, ni madre y que su infancia no era normal, él tenía que encontrar un punto estable el cual lo hiciera olvidarse de todo esto y eso fue los estudios. Pero al pasar un tiempo conoció no las mejores amistades para él. Eran emos que en su mente predominaba el pensamiento de que no servían para nada y que sólo existe la tristeza. Él se dejo guiar y estas amistades lo conllevaron fue a dos intentos de suicidio pero gracias a su abuela y a Dios no le pasó nada y el día de hoy sigue adelante a pesar de todas las cosas que se le puedan presentar.
Estos son hechos reales que te hacen pensar y reflexionar. Para mí fue algo muy impactante al ver como las personas nos preocupamos por cosas tan ficticias en cuanto hay personas que tienen razones verdaderas de las cuales preocuparse o estar mal pero aún así, siguen adelante. Las enseñanzas que esto me trajo fue: nunca es tarde para arrepentirse y darse cuenta de las cosas, piensa en lo afortunado que eres, fuerza y perseverancia.

Natalia D

La veritat és que no sé què puc escriure, sempre he pensat que això de les redaccions és massa enrrevessat per mi.
La majoria de persones tenen una gran imaginació, o una miqueta més de destresa que jo en aquestes coses, persones que els hi dius, escriu-me algo, i en un moment tenen una gran redacció acabada i sense fer cap gran esforç. Però jo tinc molt poca imaginació i mai trobo ni el tema ni les paraules per expresar-me com m’agradaria.

Ara mateix estic preguntat a tota la meva família què podria escriure, o almenys una petita ajudeta que em treies fora del meu buit imaginatiu, però les respostes més corrents són: “Ai noia, que tampoc és tan difícil!” o “s’hi tinguessis tanta traça com escrius pel mòbil, ja hagessis escrit un llibre!”. Crec que algo de raó en tenen.

Sigui primaria o la ESO, sempre toca escriure una historieta, petita però historieta. Recordo que, a primària, a la diada de Sant Jordi t’obligaven a escriure una prosa i un poema; no hi havia any que no m’inventés una escusa per no entregar-ho, i si l’entregava, era feta amb mala gana, tard i molt poc elaborada. Els profesors sempre em deien que em podria espabilar més, pero mai he arribat a intentar-ho, però sense adonar-me’n he escrit un petit text, i crec que li podria buscar la part positiva de tot això, i que tampoc m’ha costat tan del que em pensava, però tot hi així, jo no serveixo per això, són d’aquelles manies que les tindré sempre.

Anna

Per què quan sembla que tot va bé succeeix alguna cosa que ho espatlla tot?
Moltes vegades soluciones un tema i al dia següent ja tens una altra cosa de la que preocupar-te.

Hi ha dies en que no t’ha passat res en especial, en que només tens pensaments que et creen preocupació, però hi ha d’altres en que sí que hi ha un fet que fins i tot pot canviar el teu present i el dels qui t’envolten.

Potser ni tan sols has creat tu aquest conflicte, però t’afecta en primera persona, no hi pots fer res per arreglar-ho i simplement només pots esperar a que es solucioni sol o que, qui sí te la capacitat de millorar la situació, ho faci.
És cert que si tot anés sempre sobre rodes no apreciaríem els bons moments però, tot i això, a vegades tot el dolent passa massa seguidament.

Intentes posar al mal temps bona cara, però quan el que tens no és un mal dia, sinó una mala temporada, llavors la cosa ja no és tant fàcil.

Quan tot això passa i no trobes cap consol aparent, l’únic que pots pensar per poder seguir és: demà serà un altre dia. Pensar en que RES dura per sempre, que tot s’acaba, fins i tot aquestes males temporades.

Elisenda Carmona

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

De vegades, succeeixen diverses coses alhora: a casa arriben factures inesperades que han de ser pagades, tens problemes  familiars (amb pares o germans), la teva mare està hospitalitzada o hi ha una reorganització en el treball del  pare, possiblement el  treball està col·locat en situació de risc. En aquest punt, només es pensa en no voler problemes, desitjant poder retrocedir, avançar a l’època en que tot està clar i ben pensat.

Si tenim problemes i sabem  el que poden  arribar a empitjorar,  el millor és guardar el control. Tot i això  de vegades aquests problemes arrosseguen a la família,  i per més que s’intenti, el control no es pot guardar. Sembla que un problema és només un suplent dels altres que vindran. S’alimenten de l’energia de tots nosaltres  i no hi ha res que ens tregui la preocupació, i inclús a vegades apart d’aquest problemes hi afegim més,  i ho fem  amb el nostre propi comportament.

Moltes persones busquen l’ajuda d’altres en els seus problemes, començant amb la família o amics. Si els problemes són de caràcter temporal segur que estaran  encantats d’escoltar-te i donar-te consell. Però creus que si veuen que la història es desesperant i no hi ha solució immediata et  podran ajudar molt ? Volem que aquesta persona es faci  càrrec de nosaltres i ens ajudi  a resoldre els problemes. Però tot i que ho  sembla, això no és tan simple i  la molta ajuda no està destinada a resoldre els problemes.

Realment podríem viure sense problemes?

I què faríem  si no tinguessis problemes?

Kiana