LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan a la primera classe d’Ètica o taller d’escriptura em van dir que fariem escrits per la web, em vaig alegrar molt. Pensava que podia expresar tot el que em passés. Estava bastant entusiasmat però a mesura que va passant el temps no tinc idees, no sé que escriure i al final acabo no penjant escrits.

Avui a classe el profesor ens ha dit que fem un petit exercici: hem de enregistrar tot el que ens ha passat a les últimes 24 hores, fixar-nos en petits detalls. Crec que pot ser un bon mètode per començar a escriure amb més freqüència i agafar entusiasme per aquesta part de l’assignatura.

Àlex.

Ja fa uns mesos, hauria d’haver començat a escriure i penjar escrits en aquest bloc. He tingut l’obligació de penjar-ne com a mínim un, ja que la resta dels meus companys i companyes n’han escrit sis fins la data d’avui. No tinc cap tema en ment sobre el qual pugui explicar qualsevol cosa, ni molt menys un text ben escrit, que és el que hauria de ser, com m’haurà repetit el meu professor suposo que unes sis vegades i m’ha ajuda’t a fer una pluja d’idees del que podria parlar.

Només faig que escriure lletres, paraules i en definitiva frases sense sentit, com si anés perdut pel món on hi vivim tots. Crec, i estic ben segur que a tots ens ha passat en algun instant de la nostra vida la sensació d’estar tan perdut, però tant, que no saps ni què fer per retrobar-te.

De moment ho deixaré aquí i mica en mica penjaré més dels meus escrits i aniran millorant, tant en el escrit en si mateix com les meves idees penoses.

Luca

Mai sé de què fer el meu escrit, ja porto uns quants sense fer per aquest motiu, m’han dit que parli de qualsevol cosa, per exemple, de les matemàtiques, però no m’agrada gaire el tema de les mates. Porto temps pensant de què fer l’escrit, han passat moltes coses, però no per anar-les explicant a tothom. I els temes que potser faria els han fet molta gent i seria massa repetitiu. Podria parlar del que m’agrada o no m’agrada fer, de la rutina del dia a dia, de la música, de dibuixar, de l’amistat, de problemes adolescents… Hi ha molts temes però, a part de què no sé expressar-me, quin tema escollir o si estaria bé són preguntes de les quals resulta difícil trobar una resposta, o almenys a mi.
No és un text gaire llarg però no sé que més escriure.

Àfrica

Aquella nit va ser la més moguda amb molt de temps, i espero, per la meva salut, que no es torni a repetir.

La nit va comencar amb un sopar de geganters, amb els grallers canyats i la colla de geganters de Castellbisbal. Quan ens dirigíem a la sala on dormíem ens vam trobar amb un amic que portava beguda i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, la cosina d’un membre del grup (que s’estava medicant), va començar a beure. Mentre la feiem petar, va començar a sonar l’alarma del local i, amb els nervis, vam trencar un pany d’una porta que s’havia encallat. Semblava que l’alarma havia parat de sonar, però no va ser així. La cosina del nostre segon percussionista va començar a fer-li efecte la barreja d’alcohol i un ibuprofè que s’havia près. Va començar a vomitar i a divagar i, l’alarma va tornar a activar-se. Mentre la pobra noia estava treient el que havia ingerit durant el vespre, semblava que havíem aconseguir desactivar l’alarma, però al cap de 10 minuts ja tornava a sonar. Al final la policia local, cal dir que eren molt simpàtics, ens la van intentar desconectar, però van haver de marxar a buscar una clau a la comissaria per tancar la porta de la sala. La nostra amiga semblava que empitjorava cada cop més i presos pel pànic vam trucar al 112 i vam anar a buscar ajut alla on es feia la festa perquè hi havia una ambulància. Quan el personal mèdic van saber la barreja que havia fet van anar correns a atendre-la. Un cop els nois de la creu roja van fer el diagnòstic, van arribar els policies per desactivar l’alarma, que encara sonava. Mentre esperàvem al SEM (servei d’emergències mèdiques), els policies van haver de dissoldre una cursa de vehicles a la zona industrial i separar un grup de gent que s’estava barallant. Quan va arribar el personal del SEM, vam trucar als pares de la noia, que van trigar una hora en arribar per tornar-la cap a casa.

Bé, això és un petit resum del que va passar a Castellbisbal. Espero no haver de tornar a passar-ho ni haver de fer-li passar un mal estar a una persona que ve amb mi a passar-s’ho bé.

Gerard

Jo, quan arribo a casa, desprès de menjar haig d’estudiar i fer deures. El problema es que sóc incapaç, no sé per què, però no tinc ànims ni per obrir el llibre ni per escriure. El resultat? Ho faig, però no ho faig amb ganes, és a dir, que no m’ha servit per a res, ja que no he memoritzat res del que he llegit o he fet.

Estic preocupat per com acabarà el curs. Sempre penso, va ara m’hi posaré de veritat, però quan arriba l’hora sóc incapaç i pel que veig el final d’aquest curs serà catastròfic. La veritat és que no sé què pensar, l’únic que m’anima en aquest moments són els amics i la meva mare, però ella a vegades és massa pesada en aquest aspecte, ja que no para de dir-me: va fes això, fes allò altre. I el resultat d’això és enfadar-me amb ella.

En conclusió, com he dit abans, estic preocupat, però no tinc molts ànims per aconseguir la meva meta, espero que al final s’acabi solucionant tot i pugui fer el que m’agrada.

Pablo

Ara mateix porto 105 minuts davant de la pantalla de l’ordinador, fent esborranys i més esborranys, i encara no sé exactament sobre què puc parlar en aquest escrit.

He provat de parlar de futbol, però de fet, no hi ha res de nou que es pugui aportar a aquest tema. També he estat pensant a fer un escrit sobre la classe, però ja n’he fet molts sobre el cole, o les notes i he preferit guardar-m’el per a un altre dia. He escrit sobre modes, obres als carrers, i de pel·lícules també, però cap d’aquests temes m’ha acabat de convèncer.

Sempre em passa el mateix, cada cop que em poso a escriure i no tinc clar el que diré començo a donar voltes a un tema desprès salto a un altre, desprès a un altre, etc. Fins que més tard o més d’hora en trobo un del que crec que en puc treure més profit i que puc trobar més coses interessants, per això els temes que més es repeteixen en els escrits són futur i estudis, perquè sobre això pensem que tenim molt a dir, i ens és més fàcil trobar informacions rellevants.

Un cop has trobat el tema i saps el que has d’explicar, resulta molt més fàcil escriure, inclús divertit.

Lluís

La millor solució que trobem quan ens encarem davant dels problemes és fugir, buscar i trobar la primera excusa possible que se’ns passi pel cap per marxar i evitar aquella situació incòmoda que ningú vol assolir, la qual ens persegueix diàriament sense sortir dels nostres pensaments. Però no tenim en compte que el mes probable és que no sigui la millor solució, no hauríem d’aïllar-nos de la negativitat del present i fer com si res, molts som partidaris d’aquesta manera de funcionar i ens equivoquem. No busquem alternatives i actuem sobre els impuls que de repent ens envaeixen el cervell ofegant-lo i deixant-lo sense sortides.
Potser intentem fer-nos creure que acceptem i respectem el problema, però, en realitat, cap de nosaltres no hi està d’acord amb ell. El més possible és que la millor solució sigui plantar-li cara i, sobretot, decidir abans d’actuar, tria el camí més adequat perquè tot millori i s’esvaeixi el problema.

Carla

Reconec que no sóc el alumne perfecte, i també sé que he de canviar moltes coses per poder millorar acadèmicament. D’altra banda no m’és fàcil, entre altres coses perquè per culpa del meu comportament i notes d’altres anys, alguns professors ja em prenen pel nen que no fa res. Aquesta actitud no només la veig en els professors, sinó també en alguns alumnes, que sense saber com treballo ja em prenen com si no fes res…
Jo, repeteixo, no sóc el millor alumne, però estic totalment segur de que si aquells professors canviessin una mica la seva actitud, jo em sentiria millor, i la meva actitud canviaria, i amb ella també les meves notes. Aquet escrit no és per posar les culpes de les meves notes als professors, sinó que és un escrit fet perquè els professors se’n adonin de que jo estic disposat a canviar, però que necessito una mica d’ajuda des de la seva part.
Moltes gràcies.

Pau

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Avui us volia parlar dels canvis, sí, aquelles coses que estan presents diàriament a les nostres vides, i que vulguem o no, succeeixen i les condicionen en certa manera.

Sincerament, a mi no m’acostumen a agradar els grans canvis. Si una cosa no em sembla molt malament ja m’esta bé, no m’agrada que me la canviin per una millor si no és necessari, per exemple, fa uns dos anys, els meus pares van decidir canviar de casa perquè la nostra estava molt allunyada del centre del poble i per anar a buscar qualsevol cosa sempre havíem d’anar amb cotxe, així, que van decidir posar-la a la venda i quan ja l’havíen venuda en van comprar una al centre del poble, a mi la idea ja no em va agradar perquè havia viscut allà des dels tres anys i hi tenia molts records, li havia agafat molt afecte i sempre m’havia agradat molt.

Total, que al final ens va enganxar la crisi i els compradors es van tirar enrere.Això va provocar que quedéssim amb dues cases comprades i sense saber què fer. Aquí van començar els problemes econòmics però ara ja estem bastant bé. El que vull dir amb això és que mentre alguna cosa no et causa molts problemes és millor deixar-ho com està o en un tres i no res acabes tenint un munt de mals del cap.

Guillem