LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Realment, no t’ha passat mai el fet de tenir ganes de cridar al món el que et passa i desfogar-te?

L’edat per la qual estem passant jo i els meus amics, és una època de la vida difícil, es tenen problemes i les hormones són difícils de controlar, tant et pots posar a plorar com de cop i volta no poder parar de riure, i el pitjor és que els pares o familiars no ho entenen, no entenen com de cop i volta pots estar plorant tancada a l’habitació i llavors venen les preocupacions per part seva.

La millor font per desfogar-se dels problemes és tancar-se a l’habitació, els auriculars a les orelles amb la música ben alta i una cançó trista o amb molt de sentiment, en començar a recordar moments i problemes llisquen llàgrimes galtes avall i el teu cos a poc a poc se sent millor, en el meu cas sortir a córrer per muntanya amb una bona música m’ajuda a desconnectar. Encara que acudir a les bones amistats també és una de les millors opcions, explicar a algú altre el que et preocupa et pot ajudar molt i es pot rebre ajudes o consells.

En definitiva, els que pensen que l’adolescència és fàcil van ben equivocats, és una de les edats més complicades però amb la nostra energia i empenta tirem endavant.

Maria

Quan un va a l’institut pot arribar a percebre les desgràcies de la gent per qualsevol motiu. Motius que potser per a una persona són insignificants però per a d’altres els va la vida. El secret està en l’observació, escoltar i entendre els altres.

Cada petit gest que té una persona pot demostrar com són els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus remordiments; quan un és capaç de veure aquestes petites coses, es pot dir que és una persona empàtica. Aquest tipus de persona que és feliç quan els altres ho són, que es pot posar en el lloc dels companys i entendre les actuacions i les preocupacions, també pot tenir un gran problema, que sigui patidora, que estigui trista si els del voltant ho estan i sofreixi pels altres.

Hi ha molts joves que ho estan passant molt malament per malalties, notes, sentiments (personalitats, enamoraments…) a part de l’adolescència que ja té trets especials. Aquestes persones necessiten ajut per part dels companys perquè de ben segur també tenen situacions dolentes i s’han de donar suport; no cal l’adult o l’especialista, cal l’amic, el company que comprèn la situació.

Així doncs, observar els companys, un somriure, una mirada, un gest pot tenir molta importància per evitar enfrontaments, per establir bones relacions i sobretot per ajudar quan és necessari.

Un somriure, una mirada, un gest, coses que la gent no li dóna gaire importància però crec que si les saps apreciar l’alegria que passes en cada moment es multiplica exponencialment. Personalment penso que cada moment que passes amb una persona pot ser especial, pot arribar a ser un moment que mai oblidaràs. Però veure aquestes coses et pot posar trist, quan per exemple detectes un somriure fals, una mirada perduda, un plor es podria interpretar que sents pena per aquesta persona.

Una cosa que no m’agradava era que sempre que anava a l’institut es podia percebre les preocupacions de la gent per això cada cop que es veu un gest sincer trobo que es un moment que s’ha recordar perquè avui en dia molta gent ho esta passant malament a causa de molts motius. Motius que potser per altres persones son insignificants, cada persona te els seus problemes i hi ha molta gent que no hi pensa en els demes.

El que vinc a dir es que molta gent necessita ajuda molta gent necessita que li donin la ma i que si a tu t’han ajudat en alguna cosa per molt insignificant que sigui el que l’altre persona es mereix es que facis el mateix.

Sergi

Encara recordo quan era petit i no m’agradava gens anar a l’escola. Veia als alumnes de 4t d’ESO d’aquell any i em moria d’enveja perquè ja estaven a punt d’acabar. Pensava que mai arribaria a ser tan gran com ells. I, sense adonar-me del pas del temps, ja he arribat a 4t d’ESO, a menys d’una setmana de acabar.

Aquesta última setmana està plena d’exàmens, i la majoria són molt importants per passar de curs i seguir endavant amb els estudis. Jo sóc una persona que si m’hi poso m’ho puc treure amb poques dificultats, però el problema està en què no sé posar-m’hi. Mai a la vida havia estudiat i sempre aconseguia aprovar. Però aquest últim any ja no em serveix això, i encara no sé com estudiar. Molts m’expliquen la seva manera, però ami no em serveix. M’està costant molt aquest curs i sé que sóc lo suficientment llest com per treure-me’l, i el problema està en no haver estudiat mai abans. Hi ha qui diu que necessito motivacions per a l’estudi, però quan m’esforço molts professors no ho saben veure i no m’ajuden a seguir endavant. Amb això últim no vull dir que la culpa sigui seva, però en part tampoc és meva, ja que tinc un problema d’atenció que m’impedeix està atent al 100% a les classes.

Queden tres dies de classe i sis per anar a Amsterdam, a gaudir d’un final de curs. És el viatge que porto esperant des de fa bastants anys i, espero que valgui la pena. També em servirà per estar amb persones que l’any que bé ja no estaran a l’Institut i passar-ho bé, possiblement, per últim cop.

Santi

Avui per primer cop en molts mesos he mirat el facebook d’un dels grups de música ens els que estic: Disbauxa. M’he trobat amb un problema i dilema a la vegada, tenim dos concerts en el dia 14 de juny, un de tarda i un de nit. La qüestió és: podem anar a tocar als dos concerts, o hem de prendre una decisió i excloure’n un de l’agenda? El de tarda és a Sant Martí de Tous, a la comarca de l’Anoia, i el de nit és a Mataró, al barri de l’Havana. Sabem que el concert que està més lluny, el de l’Anoia, no ens han donat horaris per saber l’ordre de les actuacions, tampoc ens han concretat l’hora exacta que tocarem ni tampoc ens han dit si cobraríem alguna coseta. En canvi, a Mataró ens han assegurat cobrar el 10% dels guanys de la barra que posaran pel concert. Segons uns companys del grup tenim temps de fer els dos concerts i segons uns altres és impossible. Jo no les tinc totes de poder-los fer.

En el cas que no poguéssim, per quin concert m’hauria de decantar? Si em decanto pel que, potser, m’aporta més béns materials és el de Mataró, no aniria malament per la meva butxaca perquè la despesa de desplaçament és baixa i em donarien diners físics, a part d’això, també podrien venir més amics a veure’m i m’ho passaria d’allò més bé. Per altra banda, si em decanto pel de Sant Martí de Tous, al ser un festival de música rock-folk, podria estar el recinte ple a vessar, ens veuria molta més gent i a arrel del concert ens en podrien sortir més i cobrant bones xifres.

Potser penseu que penso molt en diners, però a part de ser l’afició que més m’agrada, comporta despeses i el món de la música és car. Del que guanyo n’hi ha d’haver prou per al manteniment dels instruments, pel transport i per els àpats que haguem de fer fora de casa. I com sabreu, a ningú li agrada pagar per fer una feina i ser músic és una feina com totes les demés. Molts cops hem d’estar desperts fins a altes hores dela matinada per fer una actuació i com és d’esperar, volem cobrar.

Gerard

Com ja sabeu m’he perdut tot el segon trimestre i em costa molt tornar a concentrar-me a les classes, fer els deures, estudiar per als controls… Tant de temps sense anar a l’institut es nota, no és que fagi mandra però costa tornar a reprendre el ritme escolar.

Ara m’estan caient un munt d’exàmens al damunt, els que fa tothom més els que jo he de recuperar. Els que he de recuperar jo sola és difícil, perquè no tinc cap explicació, només tinc el llibre, i no es pot dir que sigui la millor manera d’entendre les coses. Sé que puc comptar amb l’ajuda dels professors, però igualment arribo a casa i m’estresso. A sobre si no aprovo repetiré i m’estressa encara més, perquè em fa posar més nerviosa. Sé que em quedaran de pendents, però intento no posar-me molt estressada perquè sinò em concentro menys.

Ara el que he de fer, és fer el que feia abans però pujar una mica les piles per poder aconseguir tot el possible, encara que ara em costa més concentrar-me, encara que no ho sembli quan tens un d’aquests problemes et baixa el nivell de concentració i d’atenció, però ho intentaré, faré tot el meu possible.

Salomé

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

Ahir a la tarda quan vaig arribar de treure a passejar a la Gala, la meva gossa, vaig decidir que abans de fer deures em dutxaria perquè Aixa a les sis ja tindria els cabells secs per anar a entrenar i d’aquesta manera evitar haver-me’ls d’assecar amb el assecador ja que és una de les coses que mes odio en el món.

Vaig preparar-me les tovalloles i la roba interior perquè no m’agrada vestir-me al lavabo i, per tant, quan acabo de dutxar-me m’embolico la tovallola i vaig a la meva habitació a vestir-me. Ho vaig fer tot com de costum, vaig posar-me la música del mòbil, vaig encendre l’aigua calenta i quan estava a la temperatura que no em cremava ni estava massa freda vaig entrar a la banyera.

Quan estava acabant vaig escoltar que tocaven el timbre i al cap d’uns segons vaig escoltar la veu de l’Antonio, un amic del meu pare que venia a arreclar la calefacció. Tot seguit vaig sortir de la dutxa, em vaig embolicar el cabell amb la tovallola petita i em vaig eixugar el cos amb la gran. Segui escoltant la veu de l’Antonio i, per consegüent això volia dir que encara rondava per la casa. Quan vaig acabar de assecar-me i de fer tot allò que havia de fer abans de vestir-me: posar-me la crema a la cara, al cos, posar-me la roba interior, etc. No sabia que fer. No tenia roba neta per posar-me i aquell home seguia corrent amunt i avall pel passadís i la veritat es que no volia que em veiés o bé enroscada amb la tovallola i un monyo al cap o amb roba interior. Va ser un moment molt incòmode i indecís en el que se’m van passar moltes coses pel cap: crido a la meva mare? No perquè l’està ajudant, m’espero aquí fins que marxi? No perquè acabarà entrant la meva mare i deixant-me malament dient algun dels seus comentaris innecessaris.

I finalment vaig decidir posar-me la bata d’estar per casa i el texà que m’havia tret per anar ràpidament a la meva habitació i vestir-me. I així jo vaig fer, quan ja estava vestida vaig sortir de l’habitació amb tota tranquil·litat, com si tot aquell dilema mental no l’hagués tingut.

Laia

Aquest curs no sé què em passa, no faig res bé.

L’any passat si em posava a estudiar ho aprovava tot, clar que hi ha algunes matèries més difícils que altres, però fins i tot en alguna assignatura treia excel·lents o notables. En canvi aquest curs han canviat els papers, la meva màxima nota, si no recordo malament ha estat un cinc, UN CINC! La veritat es que estic cabrejat encara que no ho demostro perquè no vull cabrejar a més gent o enfadar-la. Tornant a la idea d’abans, últimament no faig res bé, per molt que m’ajudin o facin tot el possible no arribo a aconseguir-ho. La meva solució és riure-me’n. Per què m’haig de posar trist? perquè no puc esta bé i content amb mi mateix?. La veritat es que de moment em funciona però quan hi ha estones que rumio em cau tot a sobre i… no sé com explicar-ho.

La conclusió que trec es que ara mateix estic una mica perdut, no sé què he de fer i què no, però suposo que la vida és així, per alguna gent és més fàcil i per altres no tant.

Pablo

Els assajos del festival de Ballet que duren 5 dies, sempre es fan en el mes de Juny, però aquest any en aquestes mateixes dates tinc el viatge de final de curs. Això fa ràbia perquè has de decidir-te per una de les dues coses quan, en realitat, vols fer-ho tot. Però no pot ser. Aquest any és l’últim festival que faig i, a més a més de ballar, hauria de cantar, però degut a aquest inconvenient no sé si podré.

La solució ideal, malgrat que no es podrà realitzar, seria moure el dia del festival. Potser si les ballarines afectades ens organitzéssim es podria demanar un canvi a l’Ajuntament.

Encara no sé com ho arreglaré, ja que les persones no ens podem partir en dos. Suposo que, al final, com sempre, hauré de triar.

Laia