LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hay días en los que me siento hundida, sin ganas de seguir adelante, con una mirada que expresa toda mi tristeza y el miedo de seguir cometiendo los mismos errores. Cuando los días empiezan así, solo deseo que haya una razón que me haga sonreír una vez más y me haga olvidar todas las preocupaciones. Reconozco que le doy demasiadas vueltas a la cosas, no sé por qué, si la mayoría de ellas no me importan, pero aun así siguen debatiéndose en mi mente.

Estas preocupaciones  se suelen tener por culpa del amor, de la incomprensión de los tuyos… es triste saber que la gente que más quieres es la que menos te apoya cuando más los necesitas, que ellos siempre quieran tener la razón de todo y vean las cosas como ellos quieren sin ponerse en tu piel. Llega un momento que te das cuenta del valor de la gente que tienes a tu lado, en los peores momentos es cuando te das cuenta de ello y darías cualquier cosa para sentirte comprendida y apoyada.

Una vez me dijeron que lo mejor que podía  hacer en esos días grises  es dejarme ayudar por los que me quieren, dejar que me saquen una sonrisa con cada tontería. Muchas veces tenemos que derrumbar para reconstruir y eso precisamente es la solución, pero sabemos que no es fácil olvidar las cosas que nos ocurren, al menos deberíamos de intentarlo y sentirnos satisfechos de que podemos luchar por nosotros mismos.

Dunia

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula

Últimamente estoy más negativa de lo normal. Me exaspero por notas de exámenes que normalmente no me afectarían y me desmoralizo cuando pienso en el futuro que me espera. Incluso me atrevería a decir (nótese mi locura) que el cielo que siempre veía claro y azulado se está tornando de un gris desesperanzador.

Pero creo, sinceramente, que no son los exámenes ni el frío del invierno lo que me inunda de estas sensaciones negativas, sino que es nuestra sociedad y nuestro mundo lo que me impulsa a pensar así.

¿Cuántas veces repiten que estamos en crisis? ¿Cuántas veces nos han dicho que acabaremos todos en paro, por mucho que estudiemos? Por no hablar de la continua lucha de la derecha y la izquierda, las promesas sin sentido, la represión de aquellos que se rebelan contra el sistema y los recortes que todos notamos en educación y sanidad. Y mientras consumimos compulsivamente y nos sentamos en la mesa a celebrar las navidades y criticar nuestra situación, millones de personas mueren de hambre y sueñan con tener una vida como la nuestra.

Y cuando te pones a pensar en todo ese carril de desgracias, cuando te das cuenta de la cruda realidad y lo afortunado que eres, es inevitable sentirte culpable por ese examen que tanto te estaba preocupando o ese regalo de reyes que realmente no te hacía ninguna falta.

Ana

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Aquest matí, mentre em preparava la motxilla, he sentit com la meva mare mantenia una conversa. Ha sigut curta però intensa. M’ha preocupat.

Un cop dins del cotxe li he preguntat de què es tractava aquella trucada telefònica. M’ha contestat amb veu tremolosa. Era el meu pare, aquella matinada havia hagut un incendi a Cala Llonga, Eivissa, on es troba l’apartament de tota la família.

A l’illa pitiüsa solen haver-hi incendis, però aquest ens toca molt de prop. Aquella cala recull molts records: Ma mare i els seus germans en barca, els meus avis copsant les vistes des de la pintoresca terrassa, jo i els meus cosins nedant i jugant en precioses aigües cristal·lines, aquelles capbussades al vespre… massa moments, massa records.

La meva mare no ha gosat ni posar les notícies durant el dia per si apareixien imatges de l’incident. Segons la gravetat d’aquestes hauria sigut un gran cop per a ella. Per sort, quan he arribat a casa i li he tornat a preguntar per l’assumpte, se li ha il·luminat la cara en parlar-ne. Tot ha sortit bé. Ha sigut un incendi lleu en comparació amb d’altres. Havia succeït en una regió lluny de l’apartament i de la cala.

Quin pes m’he tret de sobre. Sembla que no ha estat res. Quina alegria i quina despreocupació!

Laia