LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades llegim els diaris, mirem les notícies o bé escoltem la ràdio i sovint, dubtem si allò que llegim o escoltem és del tot cert o fins a quin punt pot arribar ser veritat.

Normalment quan obrim un diari i el comencem a llegir, de seguida pots esbrinar del que parlarà i tu mateix decideixes si vols continuar llegint o simplement no t’interessa aquell tema. El mateix passa amb la televisió, ells t’expliquen algunes de les notícies més recents que els ha arribat, però són del tot veritat o poden afegir-hi informacions perquè la notícia sigui més impactant?

En aquest cas hi haurà lectors que s’ho creuran o d’altres que no, sovint les notícies més vistes són aquelles que tracten sobre la violència, crims, robatoris… I poques vegades hi ha noticies que parlin sobre descobriments o simplement bones notícies. Pel meu punt de vista, potser per això tinc l’instint de quan escolto la paraula “noticia” ho relaciona amb fets tristos o coses dolentes. Segurament perquè li he posat aquesta etiqueta i ara és difícil canviar la teva mentalitat.

De fet, sempre ha estat així, hem viscut enganyats sense saber mai quina part de veritat i quina de mentida hi ha a qualsevol notícia. Molt sovint les dades que donen no coincideixen amb altres dades que has vist en un altre mitjà de comunicació. Però realment aquest problema no interessa o potser nosaltres immediatament ens ho creiem sense dubtar-ho?

Anna

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

El divendres passat  mirant el diari vaig poder observar i reflexionar en moltes coses…. Serà per les notícies, serà per la informació esportiva  serà per la informació meteorològica que ens proporciona?

Em vaig parar a pensar la de coses que passaven en el món coses bones, coses desastroses com per exemple que a Veneçuela un home ha matat a la seva dona, un nen africà ha mort a causa de la sida, el papa de Roma ha anat  a Barcelona, Un corredor de 125cc  amb només 17 anys es campió del món……Passen moltes coses i els diaris son una bona forma de fer que la gent s’assabenti del que passa al seu voltant i n’estigui informada. A vegades no t’agrada llegir-lo per no haver d’assabentar-te dels horrors que passen al nostre planeta. A vegades et sents interessat en saber coses… quines? No ho saps, però tot i això obres el diari i decideixes entrar en el món de la informació ja que en la societat actual la gent sempre ha sigut molt xafardera.

Els diaris, són una de les fonts d’informació més exactes i més importants ja que tenim notícies dia a dia i podem anar a qualsevol llibreria a buscar-lo…

David

No sé si recordeu, que fa uns quants dies, van ser rescatats els 33 miners xilens que van quedar atrapats a una mina, a 700 metres de profunditat, durant més d’un mes. Bé, sigui com sigui, ara ja ho recordeu.

Quan els van rescatar, hi havia periodistes de moltíssims països allà mateix, esperant que sortissin tots, d’un en un,  gravant els retrobaments amb els amics i les famílies. Em sembla molt bé que el mitjans de comunicació s’interessin per aquesta noticia, de fet, aquesta és la seva feina, però, em sembla que la cosa se’ls ha escapat de les mans. Els pobres homes, “gràcies” a la seva desgràcia, s’han convertit superestrelles dels mitjans de comunicació: totes les cadenes volen una entrevista exclusiva amb ells i els ofereixen diners per que se les concedeixin, la televisió va a les seves cases per veure com viuen, per conèixer les seves famílies i els seus amics, els fotògrafs els segueixen allà on van i no els deixen descansar després de la seva dura experiència, … I la cosa arriba a tal punt, que s’ha parlat de llibres, fins i tot de pel·lícules sobre l’accident!

Potser m’equivoco, però, no creieu que estan exagerant? Com ja he dit, em sembla molt bé que cobreixin aquesta notícia, però no que converteixin els pobres homes en ídols mundials. Ara, ja no crec que puguin tornar al a vida tranquil·la i humil que suposo que devien portat fins el dia de l’accident. En part perquè l’experiència que han viscut els deu haver afectat bastant psicològicament, i en part també, perquè ara s’han convertit en personatges de fama gairebé mundial.

P.S.

Us agrairia que, si llegiu el meu article, comentéssiu amb la vostra opinió sobre el tema, ja que, sincerament, jo tampoc ho tinc gaire clar.

Cristian

Parlaré del canvi de les notícies depèn de la cadena televisiva, emissora de radio o diaris que utilitzis.

Les persones i mitjans de comunicació tenen diferents idees polítiques, socials, esportives… ( capitalistes, socialistes, comunistes, madridistes, barcelonistes…). El cas és que ens manifestem el 10-Juliol 1,5 milions de catalanes i catalans favor del dret a decidir ( majoritàriament per la independència) i al diari espanyol El Mundo i la televisió encara preconstitucional Intereconomia van dir: “ 56000 catalanes se manifiestan a favor del estatuto de autonomía”.

El fet és que moltes vegades no diuen moltes notícies o només diuen les que els hi convenen.
No diuen a cap televisió que el tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures ( per exemple una molt important al nostre país, Catalunya, la del 1992 nomes per militar en organitzacions com Moviment de Defensa de la Terra, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya Lliure…)

Vull recordar que Celestino Corbacho ( número 3 a les llistes del PSC) ha dit que la independència no seria pacífica. A veure, senyor Corbacho no seràs tu el que per tal de que Catalunya no fos un país enviaries els tancs i atacaries als catalans? Això es democràcia? No, senyores i senyors, això es una màscara que es comença a caure a trossos, una mentida que fa pena a la resta d’Europa.

No ens mereixem estar lligats a un estat que ens roba 22000 milions d’euros anuals( 500€ al segon ), ens fan discriminacions becàries, complicacions per a la emancipació juvenil, tenim d’estar lligats a unes seleccions esportives que possiblement no les sentim properes, discriminacions a la llengua, cultura, no ens deixen comerciar amb altres països per nosaltres sols, els vols internacional gairebé sempre passen per Madrid amb el que ens encareix més el bitllet, paguem molts diners en peatges…
Nosaltres, les catalanes i catalans tenim un virus i aquest virus es diu ESPANYA.

David

Entro a la pàgina web d’un diari esportiu i es veu un titular amb lletres grans “ALBERTO CONTADOR DA POSITIVO POR CLEMBUTEROL“. La gent que només llegeix els titulars de les notícies ja es queda am la idea de que en Contador s’ha dopat, però a mi em va estranyar la noticia i vaig clicar per llegir-la sencera.

Llegint la notícia sencera vaig esbrinar que en realitat només li havia donat un 0,00000005 de positiu en clembuterol, per tant no es podia dir que s’havia dopat.

Dies després vaig veure a la televisió unes declaracions en què el ciclista deia que la premsa li havia faltat al respecte per la manera de tractar la notícia. Jo estic totalment d’acord amb ell. Em poso en la seva pell i jo estaria indignat, perquè s’ha esforçat molt per arribar a on està i uns quants periodistes en uns dies han embrutat el seu nom.

M’agradaria saber per què la premsa manipula les notícies d’aquesta manera. Potser atreu més gent, però com poden ser capaços d’intervenir en la carrera professional d’alguna persona només per vendre uns diaris de més? Els governs haurien de crear lleis perquè la premsa sigui objectiva i real i castigar aquells diaris que no les complissin.

Tan de bo la gent algun dia veiés la manipulació de les notícies i deixés de comprar diaris i veure les notícies a la televisió fins que les notícies fossin clares i entenedores. Fins que això no passi, per desgràcia, la premsa ens influenciarà molt en les nostres vides.

Roger Martínez