LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia de la festa major d’aquest any, en Jaume, un amic, es va trobar una pila de revistes “Muy interesante” i vaig agafar una de l’any 1985 per mirar el que pensaven en aquella època.
Quan la vaig començar a llegir, vaig veure que hi havia un test sobre com es pensava que seria l’any 2000 i al final es donaven les respostes que havia escollit l’Arthur C. Clarke, un científic.
Hi havia preguntes que ara poden sonar molt ridícules, i esmentaven molts cops una mena de drogues de rejoveniment.

Una de les preguntes era: en quin any creus que l’home del carrer serà capaç de conduir un vehícle espacial?
El científic va contestar que els podríem conduir a l’any 1997, estem al 2013 i encara no els conduïm.
També pensava que l’efecte hivernacle no causaria cap dany en els darrers 40 anys, segons l’Arthur, estaríem vivint a la lluna l’any 2019 i al segle XXI una aula típica seria: un grup d’alumnes en una classe escoltant a un ordinador o a un robot.

No entenc com podien pensar que en 15 anys canviarien tant les coses.
Encara que algunes respostes eren molt absurdes, el científic, sorprenentment, va encertar en unes altres, com per exemple, va encertar en quina seria la població a l’any 2000.

Marta

Aquesta nit he tingut un somni. No recordo com era, encara que he intentat fer-ho moltes vegades, no ho he aconseguit. Només he aconseguit recordar els sentiments i les sensacions que he tingut durant aquest, ja que han sigut profundes, i he tingut cert malestar a causa d’elles.

No se què devia somiar, però he passat molta por, nervis i força estrès. Això m’ha acompanyat gran part del dia. He esperat una mala notícia, una discussió… Algun moment del dia que em fes sentir igual que el somni.

Això no ha passat. El dia ha anat rodat. Me n’alegro molt, realment, però també em sento estúpida, ja que per un somni he passat tot el dia esperant un succés dolent… Ni que tinguéssim la sort de saber gràcies als somnis les possibles desgràcies properes. Si fos així, estaríem sempre preparats, no ens doldrien tan els moments dolorosos de la vida.
Però no tenim aquesta sort. Hem d’aixecar-nos cada dia sense saber com anirà el dia. Un dia que semblava meravellós pot acabar sent un desastre, i un dia horrible pot acabar sent el millor. Tot i que realment, aquests canvis inesperats, tan els bons com els dolents, són aquells que ens fan créixer, aquells pels quals, ens enfortim i canviem poc a poc, ja que no es poden canvia, perquè precisament no te’ls diu el somni de la nit anterior, no te’ls esperes.

Jo,probablement, continuaré tenint somnis que em facin esperar el pitjor dels pitjors, i d’altres pels quals esperi un gran moment, però espero, que cada dia hi hagi sorpreses gràcies a les quals vagi creixent, amb el temps.

Marina