LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Les decisions en la meva vida són dominades per la por que m’evita prendre aquestes decisions. Aquesta senyal al meu interior que sempre em diu que “no”, que “vaig a fracassar”, que “em vaig a equivocar” …

També hem de tenir en compte que tenim moltes possibilitats que ens portarà a triomfar, a ser grans, a gaudir de la vida, però per assolir-lo, hem de poder superar el pànic que el tenim en dins.

Si podem dominar els nostres pànics que tenim al nostre interior podrem controlar tots els nostres propis sentiments, el nostre interior i finalment acabarem dominant el nostre propi món.

Tonny

Muchas veces tenemos miedo, aquel que nos persigue en cualquier situación. Nuestro futuro, nuestras palabras, nuestras decisiones, y muchas otras cosas más son dominadas por un miedo que nos perjudica en nuestro futuro.

Personalmente me pasa mucho, mis decisiones en la vida son dominadas por el miedo que me evita tomar dichas decisiones. Esa vocecita en mi interior que siempre me dice que “no”, que “voy a fracasar”, que “me voy a equivocar”…

Sin embargo, hay que tener en cuenta que “un universo de posibilidades te espera al otro lado de tus miedos”. Ese universo existe, aquel de las grandes posibilidades, que nos llevará a triunfar, a ser grandes, a gozar de la vida, pero para alcanzarlo, tenemos que cruzarlo.

Creo que uno de los grandes retos del ser humano es, dominarse a si mismo, quizás el más difícil. Un rey puede dominar regiones, estados, países o hasta continentes, y ser muy poderoso, pero sin dominarse a si mismo jamás será “invencible”

Dominando nuestro interior como, cada vocecita, cada miedo, la conciencia, nuestros pensamientos, nuestros planteamientos…

Controlaremos nuestro propio mundo, el más complicado de controlar y a la vez el más importante.

Edu Seyde

Espantats, els humans (també els animals més pròxims a nosaltres) actuem de forma inusual i imprevisible. Els mecanismes de control racional de la conducta queden automàticament “desactivats”, i passem a funcionar seguint una lògica totalment diferent, més elemental i, segurament, essencial per a la supervivència de l’individu. En la por, el codi genètic o, si voleu, l’impuls instintiu substitueix la raó a l’hora de dirigir la conducta. Em recorda aquelles escenes de pel·lícules on el comandant de la nau diu allò de “passem a control automàtic”, per poder dedicar-se a altres tasques menys “automatitzables”.

Certament, el fet de disposar de programes de conducta no regulats conscient ni voluntàriament (automàtics) ens allibera i ens permet fer algunes altres coses en què cal concentració, calcul i reflexió, i això és un gran què. Imagineu-vos haver de donar ordres explícites i conscients al nostre organisme per tal que realitzés la simple, però complexíssima tasca d’agafar una poma i fer-li una mossegada! Quan per fi aconseguíssim començar, la poma ja s’hauria florit (això si no ens havíem mort de gana abans, és clar). Vivim, doncs, gràcies a aquests programes de conducta instintius. Un d’ells, la por, activa mecanismes d’alerta i autoprotecció, habitualment adormits (no podríem pas viure en constant estat d’alerta!)

Aquests dies, moltes persones del poble viuen en un estat de neguit i alerta com a conseqüència de l’assassinat de la Carme Blanch. Els detalls macabres, que puc anar escoltant a les converses als comerços, no sé si són certs o no, però posen de manifest una intranquil·litat que, afortunadament, no és habitual al poble. La por es passeja pels carrers, es percep a cada racó. No sé si trigarà en desaparèixer aquest estat d’espant i desconcert col·lectius davant d’un fet que ningú pot comprendre. Mentre duri, però, seguirà modificant les pautes de conducta habituals… tan desitjables. La tranquil·litat és un component important de la felicitat, mentre que el neguit constant genera estats de nervis que ens agradaria evitar, però no podem. L’instint guanya la raó, no pot ser d’una altra manera.

La Carme és la víctima, però tots els veïns també som una mica víctimes del seu brutal assassinat.

Josep Maria

La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.

Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.

No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.

Joana Pelegrín Garcia