LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa temps que hi penso: la gent té por a morir o no?

És clar el més normal, o gairebé sempre és tenir por. Però per altra part potser si que no s’hauria de tenir gaire por a morir, ja que sigui per la raó que sigui, algun dia o altre ens tocarà, potser més aviat, potser més tard, o potser a vegades encara ni ens ha arribat l’hora però ha passat. Sí, tothom diu: però si no era la seva hora, per què? Què ha passat? Per què ell i no un altre? Doncs potser perquè ja era gran, ja no estava bé…

Hi ha vegades que la gent diu: Millor així que no patint. I sí potser tenen tota la raó, però per què dir això quan pots dir: Millor que es recuperi, esperem que se’n surti? Doncs simplement per una raó, i és que saps i tens “assumit” que aquella persona ja no està bé, i ho passa malament.

Un exemple molt fàcil que em ve pensant en aquest tema, és la mort del meu tiet. A penes fa un any es va morir per càncer. S’ha de dir que va ser un cop molt fort, i que encara no està assumit, perquè va ser una cosa molt ràpida. Sí que potser ara hi penso, i encara se’m fa dur i em pregunto: per què s’ha hagut de morir ell? Per què tan ràpid?

A penes feia vuit mesos que li havien detectat, i d’un mes per l’altre s’emblava que estava millor, però de cop, tot es va empitjorar. Cada dia una noticia diferent, cada dia n’era una de dolenta, mai una de bona. Jo ja pensava, això serà el final, però em van fer creure que no, que se’n sortiria, però no va ser així.

Perquè no fos tant dur, la meva mare em va dir que seria millor que estigués mort que no patint com patia, i que ell en realitat mai ha marxat. Però totes aquestes coses en aquell moment no t’entren. Ara sí, mica en mica, ja ho assumeixes i penses que sí que en aquestes coses tenen raó.

Amb això, el que vull dir es que, no hem de tenir por a morir. Ja que a vegades si una persona no esta bé, ja sigui que tingui algun tipus de malaltia, com sigui vell i no pugui caminar, no hi vegi, no hi senti, o simplement tingui una certa edat i no estigui bé, no s’ha de tenir por. Es millor que estigui en un lloc bé tranquils, sense patir, que entre nosaltres patint i veure’ns patir per ells.

Mariona.

Este verano se me ha pasado demasiado rápido, todavía quiero hacer tantas y tantas cosas que tenía planeadas y no he hecho…

Estas vacaciones han significado mucho para mi, pero aun y así, ha sido como una cuenta atrás de empezar una nueva etapa de mi vida. Me refiero a que han significado mucho para mí, porque este verano conocí a mi actual pareja, Raúl, exactamente el 21 de junio, mientras celebraba con mis amigas el final de curso. Pero muchas cosas han pasado este verano, y no precisamente buenas.

Suelo ir de vacaciones a Almería, llevo toda mi vida yendo ya que la mayoría de mi familia está allí, pero este año ha sido todo distinto y no he querido ir, prefería quedarme en Vilassar con mis amigos y mi novio antes que ir de vacaciones con mis padres. Poco a poco noto que cambio, que me voy haciendo cada vez más independiente, y no sé porqué, pero me da un poco de miedo crecer.

Espero que mi nueva etapa sea mucho mejor que el tiempo que he pasado en la ESO, y que algún día pueda llegar a volver a ver a todos mis compañeros de clase, y a los profesores que llevan cinco años aguantándome.

Maria

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

– ¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo?

– ¿Color rojo? Querrá decir negro.

– No, se puede tener un día negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué.

(Breakfast at Tiffany’s)

Tengo días rojos con muchísima frecuencia. A veces, cuando estoy intentando dormir, siento una presión, una sensación aterradora que me oprime el pecho y me impide relajar la mente. No sé por qué tengo esa sensación y tampoco tengo la esperanza de que alguien lo sepa. Creo que eso me ocurre por un hecho importante que me ha pasado durante el día y al que no he prestado atención hasta el momento de estirarme en la cama.

También se siente miedo en algunas tardes en las que estás estirada en el sofá completamente sola. Una sensación de incertidumbre hace que empieces a pensar qué estará haciendo tu hermana o tu padre. ¿Estarán bien?, ¿Habrá pasado algo?, ¿Por qué llegan tan tarde a casa?, ¿Por qué no les he acompañado? Preguntas sin respuesta que te vienen a la cabeza sin motivo. Luego los llamas y les preguntas como están, ellos te responden que bien y tú en ese momento te quedas mucho más tranquila.

Supongo que todo el mundo tiene sus propios días rojos, ya que cada uno tiene diferentes miedos e incertidumbres. ¿Os imagináis un mundo sin días rojos? Resulta difícil, siempre hemos vivido con ellos y hemos acabado por acostumbrarnos.

Sandra

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

No m’equivoco veritat? en posar aquest títol sobre la por, oi que no? Tant si us agrada reconèixer-ho com si no, tothom en té. Algunes de les preguntes que em faig és “què és la por?”, és un sentiment? No se sap ben bé què és la por, però pel fet que sigui ningú la pot evitar. Però sí que per poder-la vèncer, t’hi has de enfrontar, és l’ únic mètode.

Hi ha molts tipus de por. N’hi ha que poden provocar canvis enormes en la teva vida, en les teves decisions, etc. Poden produir canvis tan greus que potser t’agradaria tirar al temps enrere i tornar-t’ho a pensar.

En la meva opinió la por és un obstacle per aconseguir el que vols. Per això molts cops deixes de fer el que t’agrada i mai assoleixes el teu objectiu. Tot per culpa de la por.

La por també és descrita com un tipus de masoquisme, i és veritat: per exemple a mi m’encanta mirar pel·lícules de por però desprès a la nit…

NO PARES DE MIRAR LA PORTA!

I preferiries no haver-la vist.

Però com totes les coses la por també té la seva part positiva!, molts cops ens ajuda a no cometre un disbarat!

Jordi

No m’agraden gens les aranyes, des de sempre m’han fet por i no sé per què. De petita no podia ni dormir si tenia alguna aranya voltant per la meva habitació. És una por sense sentit i m’he repetit milions de vegades que una aranya és una cosa minúscula i que la majoria potser ni piquen. Tot i així, cada cop que en veig una, amb aquelles potes tan llargues i fastigoses que tenen…

Aquest any, com tots els altres, l’arribada de la primavera ha portat l’arribada de les aranyes, i me’n trobo a tot arreu. A casa meva, m’han envaït. Un dia en tenia una a l’habitació, l’altre dia en vaig trobar una d’especialment repulsiva al sostre del menjador, també en vaig trobar una a sobre uns pantalons i una a la porta de casa meva, i cada cop que entro o surto tinc por de que em caigui a sobre.

El pitjor va ser dissabte passat, que vaig sortir a estendre la roba al matí. Vaig anar a buscar les pinces als fils d’estendre, i vaig trobar-me amb una aranya penjant, tant a prop meu que podria haver-la tocat. Em vaig apartar de seguida i la vaig observar uns segons. Penjava d’una teranyina invisible, que es movia amb el vent, i anava movent les potes. Amb la pell de gallina i calfreds per tot el cos vaig començar a moure els fils d’estendre per l’altra banda i intentant fer-la caure. Vaig estar-me deu minuts així, però només vaig aconseguir que es convertís en una boleta. Canviant de tàctica, vaig agafar les pinces i vaig anar-les tirant a veure si se li trencava la teranyina. Vaig deixar el terra ple però per fi ella va baixar una mica més, cada vegada més a prop del terra. Jo volia això, que baixés i així poder trepitjar-la amb un moment, perquè no m’hi podia acostar mentre continues penjant i volant; podria haver vingut una ventada que me l’encastés a sobre. El fet és que, quan ja em pensava que podria acostar-m’hi, ella va tornar a pujar, aquest cop més de pressa, i a mig camí va agafar una variant secreta de la teranyina que la va portar molt a prop d’on jo estava. Vaig allunyar-me i al final vaig poder veure la seva xarxa a contrallum. Era molt més gran del que em pensava i estava per tot arreu, i jo que creia que només es tractava d’un parell de fils. Vaig veure que no podria treure l’aranya (que ara ja es passejava pels cables on hi havia d’haver la roba assecant-se) i que tampoc podria treure la teranyina perquè era massa gran i em feia molt de fàstic. Havia guanyat ella, i jo em vaig haver de rendir i anar a buscar l’estenedor plegable.

Júlia