LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Mai has tingut por a ser oblidat? Aquesta por que es té a la mort, realment és una por innecessària però inevitable, no es pot fer res contra una cosa que ha de passar sí o sí. Jo crec que realment al que tenim por és a ser oblidats, a no ser recordats mai més per ningú. Sents que quan ja no hi siguis, ningú et recordarà, s’oblidaran de qui vas ser i del teu nom.

I sí, podem estar preocupats tota la vida tenint por a la mort i a no ser recordats, fer sempre el correcte i no fer coses massa arriscades, no beure, no fumar, fer una dieta saludable i bolcar la teva vida als estudis i al treball, perquè al cap i a la fi naixem i ens preparem per a treballar i guanyar diners perquè sense diners «no es pot viure». Segurament fent totes aquestes coses, entre d’altres, la nostra vida seria més llarga, però val la pena tenir una vida tan llarga i no disfrutar-la tant com es voldria? La vida és un regal, has tingut la sort de néixer i poder viure, és clar que això no vol dir que no tinguis unes certes obligacions i responsabilitats, perquè sinó no aniriem enlloc. Però el que vull dir, és que prefereixo una vida curta i aprofitada, que una vida llarga i poc aprofitada.

Moltes persones tenen por a la mort, una cosa inevitable. La gent busca fama, ser recordat, admirat, reconegut, poder morir sabent que el seu nom serà recordat. No importa ser recordat per tanta gent, potser algun dia el món deixarà d’existir, i llavors qui et recordarà? No creus que és millor viure la vida que vols, sense tantes preocupacions i fer-ne un bon ús? No estar preocupat en ser oblidat per la gent, perquè realment la gent que hagi estat al teu costat durant la teva vida és la que et recordarà, viu al màxim fent el que t’agrada, superant-te a tu mateix però, si ho fas, que sigui per haver volgut aprofitar la teva vida, no per ser recordat, perquè la fama és efímera.

Paula

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

Al llarg de la nostra vida, hem d’afrontar i acceptar canvis que van apareixent.
Quan som nadons no tenim consciència d’ells però en el moment que ens adonem, és quan per a mi personalment ha sigut un repte… canvis com passar del parvulari a primària o de primària a l’institut i suposo que serà en el moment d’afrontar una vida laboral, ser mare, etc.

Tots aquests petits i grans canvis al llarg de la nostra vida hi ha gent que té una capacitat innata d’afrontar-los, però també hi ha gent com jo que no estem preparats, i això ens suposa un neguit, una prova de superació, i unes pors a les que hem de vèncer abans de donar el gran pas.

Jo només tinc quinze anys i ja he viscut algun episodi d’aquests, de l’únic que em van servir aquelles pors van ser per adonar-me’n que tot es pot superar, tenint força paciència i creient en un mateix, també és molt important tenir la família al costat tot i que en un principi no entendran el que està passant i no sabran què fer per afrontar-ho per això és important tenir l’ajuda d’alguns medis.

L’única lliçó important encara que a vegades no la tenim molt present és: “viu la vida i sigues feliç, que tot en aquesta vida té una solució”. No hem d’obsesionar-nos amb el que passarà o en el que diran, sinó que hem de reflexionar una mica i valorar tot el que tenim, afrontant amb dignitat i força els canvis que a cadascú se li presentin.

Iria

Tots podem escollir el que volem fer i com, perquè som “lliures”. Poden haver-hi conseqüències bones o dolentes segons el que escollim.

A vegades m’agradaria que la vida vingués guiada per unes instruccions i amb un telèfon d’atenció al client… Sovint la millor tria és el vot en blanc, és a dir, no escollir res. Qui no ha pensat algun cop en oblidar-se de les conseqüències, ser com un bebè i seguir totalment la política del Carpe Diem?

A mesura que va passant la vida, les eleccions que hem de fer són més difícils, més importants, més doloroses potser, ja que això implica créixer i madurar com a persona. Em vaig adonant de la por que se sent moltes vegades davant de segons quines decisions. Un clar exemple és el d’escollir el que estudiaré, ja que aquesta elecció és tan sols la primera pedra del castell que és la vida.

Carla.

Fa aproximadament una setmana ens van dir a mi i a unes companyes que teníem l’oportunitat d’anar a estudiar 1r de batxillerat al Canadà. El meu primer pensament va ser un “no” sense pensar-ho, però després de parlar-ho amb la Marta i la Núria ja no ho veia tant clar.

Ens van dir que érem unes noies afortunades de tenir aquesta oportunitat i que si ens anéssim viuríem una experiència única. Sincerament tinc por, tinc por de deixar-ho tot; d’estar un any lluny de la meva família, tinc por de no saber adaptar-me bé; de que tot sigui molt diferent, de que els de casa em trobin massa a faltar i ho passin malament. Crec que m’he perdut moltes coses per culpa de la por i la timidesa, i si diuen que aquesta experiència farà tants canvis en mi i serà tant especial no m’agradaria perdre-la.

M’ho he estat pensant molt, i he decidit que faré les proves, només per provar, perquè estic convençuda que no m’agafaran, encara que si m’agafessin podria renunciar si no ho tinc clar.

Un dia em van dir que tenia edat per viure al límit, i si viure al límit significa això, endavant.

Anna

Farà ja tres o quatre anys que practico submarinisme amb el meu pare. Penso que és un esport molt dinàmic, divertit, entretingut i en el qual estàs una bona estona desconnectat de tots els problemes de l’exterior. Però a mesura que em vaig fent gran li vaig agafant por a això; són molts els submarinistes, per no dir tots, que algun cop han patit algun ensurt important i em fa enrere només de pensar que algun cop aquest en puc ser jo. De petit no havia tingut mai cap por, em posava l’equipament i em llençava a l’aigua amb el meu pare sense cap problema, però últimament n’estic agafant bastanta por. De fet ja ne patit algun d’ensurt no d’important però si d’aquells que et posen el cor a mil. Encara recordo el dia en que em vaig submergir per observar l’interior d’una roca i quan ja em quedava sense oxigen i em dirigia a pujar veig que el sol desapareix, miro cap amunt i veig una ratlla gegant passant per damunt meu, el cor s’em va disparar mai havia vist un animal tan a prop meu i tan gran alhora, podia mesurar el metre i mig de costat a costat. Increïble! També s’ha de dir que un cop vaig reaccionar del ensurt vaig pujar a la superfície i vaig poder observar com aquell animal seguia la marxa amb un moviment lleuger d’aletes, molt bonic. Aquell dia dubto que me’n oblidi mai. I també he superat moltes pors, coses que mai havia pensat que m’atreviria a fer-ho. Sempre li havia tingut molta por a les meduses, no només per les urticàries que aquestes et podien produir, també pel seu tacte viscós i els seus llargs tentacles. Un dia ens vam trobar el meu pare i jo envoltats per un banc gegant de meduses no sabíem com havien anat a parar a la zona en la que estàvem, potser un moviment d’aigües marines o estàvem damunt d’una taca d’aigua calenta i per això les meduses es dirigien cap a nosaltres. El meu pare em va demanar que treies el cap a la superfície, em volia dir alguna cosa i un cop amunt em va demanar que el seguis. Ens tornem a enfonsar i ja estàvem totalment rodejats, veig al meu pare que amb una mà es tapa el frontal del cap (l’única part del cos que ens queda al descobert) i amb l’altre comença a apartar les meduses, jo el segueixo ben de prop pel pas que anava obrint.

L’any passat les coses no van anar tan bé com la resta d’anys a causa de les lesions que havia patit jugant a futbol, tenia el turmell esquerra adolorit, i vaig estar tota la temporada sense poder ficar-me i per això penso que també es un dels motius per el que li he agafat més por al submarinisme. Vaig poder comprovar que una mínima lesió pot fer que es converteixi en un dia desastrós. Tot va començar a principis de temporada: anava a pescar, serien les set del matí, jo anava pensant que ja estava recuperat de la lesió del peu, perquè no notava cap dolor després de setmanes de recuperació. Un cop dins l’aigua vaig notar que tenia una petita molèstia al mateix peu, però ho vaig ignorar, vaig pensar que tenia el peu fred i que conforme nedés aquest dolor se’n aniria, però no va ser així, vam començar a nadar mar endins i aquest dolor no desapareixia, un cop a dins de tot, quan la costa es veia petita i tot, vaig notar que el dolor anava a més;  li vaig dir al meu pare i em va dir que pugés sobre la boia que portem per senyalitzar a les embarcacions per descansar una estona i que el dolor afluixés, em vaig treure l’aleta del peu que em feia mal i amb l’ajut del meu pare vaig fer-me un massatge, el dolor disminuïa però jo seguia nerviós ja que estava al mig del mar amb el peu força adolorit. El meu pare em va demanar que no perdés els papers, que em posés l’aleta que aniríem cap a la costa sense cap pressa, que quan volgués parar ho podíem fer i així va ser. Poquet a poquet ens vam anar apropant, un cop fora l’aigua vaig notar una tranquil·litat per tot el cos. Un cop ja estava més recuperat el meu pare em renyava per innocent, que amb dolor per petit que sigui no podia anar a pescar, després vam anar a esmorzar com si no hagués passat res i cap a casa. Ara em pregunto si aquest estiu vinent ja podré tornar a fer submarinisme sense dolors i com reaccionaré un cop dins l’aigua.

Ricki

Fa dues setmanes em van agafar tremolors a les mans, jo no li vaig donar importància ja que pensava que en un moment es passaria, però no, passaven els dies i jo seguia amb el tremolor. Cada vegada era més fort fins al punt de no poder escriure bé. La meva mare es va espantar i em va portar al metge, allà va començar tot.

Jo li tinc por a moltes coses: als gats, al foc, al silenci, a la foscor, però sobretot li tinc por a les agulles, no puc veure cap sense que m’agafin esgarrifances. Pot sonar absurd, ho sé, però no hi puc fer res.
A l’hora de anar al metge em van fer moltes proves i em van demanar que em fes una anàlisi, la cara que vaig posar ho va dir tot. Li vaig preguntar a molta gent si feia mal, o si et marejaves, tothom em deia que no era res, que era com una picada de mosquit, per molt que m’ho diguessin mil persones seguiria pensant el mateix. A la sala d’espera estava pàl·lida i quan em van cridar em vaig posar a plorar, era la primera vegada que em treien sang i no em podia imaginar aquella sensació sense que m’agafés por. Quan va acabar em vaig posar a riure, no havia fet gens de mal, no entenia com m’havia pogut posar tan nerviosa per allò que no era res.

Ara només falta els resultats espero que només sigui ansietat, perquè no aguantaria tremolar per tota la vida.

Adriana

Aquest estiu vaig anar una setmana de vacances a Sardenya, Itàlia. Uns dies abans de marxar, vam anar a comprar al Decathlon, aletes i ulleres de busseig per fer Snorkel. A Sardenya hi ha platges d’aigües cristal·lines amb gran varietat de peixos. Mai havia bussejat, atès que tenia por del mar i els seus éssers inexplorats per mi. Diuen que el desconegut fa por.

El primer cop va ser a una illeta a prop de Sardenya. Hi vam anar amb una llanxa, vam posar l’àncora, i el meu pare i jo vam baixar; mentrestant ma germana es va quedar a la llanxa vigilant-la. Quan ja m’havia posat les aletes i les ulleres, em vaig sentir incapaç de mirar per sota d’aquelles aigües, de la por que tenia. Però el meu pare, em va agafar la mà, perquè tingués confiança, i vam anar nedant pel voltant de l’illa. Tenia els ulls ben obert i estava bocabadada davant de tot aquell món, que per mi era nou.

La velocitat que agafaves amb aquelles aletes, era sorprenent. Però el més impressionant era la sensació: una tranquil·litat sensacional i només estava pendent de la meva respiració. Era com si no m’importés res del que passava a l’exterior. Mai havia sentit aquesta sensació tant plaent, imagino que és com estar al paradís.

Des d’aquell dia, m’ha interessat molt el tema del busseig, sobretot, m’ha ajudat a conèixer més sobre el mar. Crec que és un espai preciós, grandiós i imprevisible; ja que mai saps què et pots trobar.

De vegades cal mirar més enllà de les nostres pors per poder descobrir coses increïbles.

Marta

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire