LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Parlaré del canvi de les notícies depèn de la cadena televisiva, emissora de radio o diaris que utilitzis.

Les persones i mitjans de comunicació tenen diferents idees polítiques, socials, esportives… ( capitalistes, socialistes, comunistes, madridistes, barcelonistes…). El cas és que ens manifestem el 10-Juliol 1,5 milions de catalanes i catalans favor del dret a decidir ( majoritàriament per la independència) i al diari espanyol El Mundo i la televisió encara preconstitucional Intereconomia van dir: “ 56000 catalanes se manifiestan a favor del estatuto de autonomía”.

El fet és que moltes vegades no diuen moltes notícies o només diuen les que els hi convenen.
No diuen a cap televisió que el tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures ( per exemple una molt important al nostre país, Catalunya, la del 1992 nomes per militar en organitzacions com Moviment de Defensa de la Terra, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya Lliure…)

Vull recordar que Celestino Corbacho ( número 3 a les llistes del PSC) ha dit que la independència no seria pacífica. A veure, senyor Corbacho no seràs tu el que per tal de que Catalunya no fos un país enviaries els tancs i atacaries als catalans? Això es democràcia? No, senyores i senyors, això es una màscara que es comença a caure a trossos, una mentida que fa pena a la resta d’Europa.

No ens mereixem estar lligats a un estat que ens roba 22000 milions d’euros anuals( 500€ al segon ), ens fan discriminacions becàries, complicacions per a la emancipació juvenil, tenim d’estar lligats a unes seleccions esportives que possiblement no les sentim properes, discriminacions a la llengua, cultura, no ens deixen comerciar amb altres països per nosaltres sols, els vols internacional gairebé sempre passen per Madrid amb el que ens encareix més el bitllet, paguem molts diners en peatges…
Nosaltres, les catalanes i catalans tenim un virus i aquest virus es diu ESPANYA.

David

Era onze de setembre: un dels pocs dies que no em va costar aixecar-me del llit. Tot el que representa aquell dia m’impulsava a aixecar-me, encara que volgués seria difícil oblidar-me’n, per no dir impossible.

En menys d’una hora ja era al tren, camí de Barcelona. A l’estació m’hi estaven esperant els amics carregats d’estelades i ànims per afrontar aquesta jornada de lluita. Un cop a Barcelona ja eren les deu del matí, ens vem tirar el matí amunt i avall entre parades, símbols, banderes, himnes consignes i discursos molt emotius.

Ja era l’hora de dinar; tanta passejada per la ciutat ens havia cansat i estàvem afamats, així que vam parar a dinar al parc de la Ciutadella. A les cinc començava la manifestació i ja ens impacientàvem, el recorregut era des de la plaça Urquinaona fins al Fossar de les Moreres.

Ja érem a la manifestació. Veure’m envoltat d’estelades, senyeres i pancartes em despertaven els sentiments, notava com si la terra s’alcés per alliberar-se. Els ànims s’anaven escalfant. Cada cop hi havia més exaltats. Les consignes a favor de la independència havien donat pas a crits de provocació a la policia. Per tot arreu contenidors, papereres i cotxes esclataven en flames. Des de totes les bandes començaven a carregar més i més antiavalots. Les pilotes de goma xiulaven per tot arreu, la gent va començar a córrer i a empènyer-se. Els que queien o quedaven ressagats eren persones sense opció alguna,  víctimes d’una brutal pallissa policial. Un cop ens vam poder refugiar pels estrets carrerons del casc antic ja no els vam veure més.

A la nit feien concerts a l’Arc de Triomf, i no hi vam faltar, era l’hora de disfrutar la nit i donar gràcies que ni jo, ni cap dels meus companys havien resultat ferits. Després d’una gran festa i un llarg dia, vaig arribar a casa i em vaig adormir només estirar-me al llit.

Pol Gonzàlez Hosta