LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El veinte de noviembre son las elecciones generales, que las han anticipado por la gran crisis que está pasando Europa.

En todos los medios de comunicación se habla de lo mismo, de las elecciones. Intentan poner tensión en el ambiente con debates de políticos y de gente que sabe de política, y solo se centran en dos partidos políticos, y parece que no existan más. Sencillamente, no les dan importancia, al no darles importancia es normal que no salgan ganadores, si siempre por la televisión hablan de los mismos dos partidos, la gente a quién votará?

La mayoría de la población española quiere un cambio, pero el cambio va ser volver a la política de hace unos ocho años, con el mismo partido político de entonces. La gente prefiere votar a unos de estos dos partidos antes que leerse tranquilamente las propuestas del resto de partidos i escoger el que más les guste.

Solo espero que dentro de unos años, las nuevas generaciones, sepan votar con quien estén más de acuerdo.

Víctor

Us deu semblar estrany que no vulgui ser major d’edat, però després de veure aquests últims dies les campanyes electorals penso que tindria un gran problema si hagués de votar en aquestes eleccions. Fins ara només ens explicaven que el país anava malament i que s’havien de fer retallades. Però comença la campanya electoral i sembla que tots tinguin una vareta màgica per arreglar el país, durant aquests dies de campanya tots els mitjans de comunicació van plens d’anuncis i vídeos dels diferents partits, que només es dediquen a criticar-se els uns als altres enlloc de explicar el que faran ells.

Avui a les notícies he vist que la diputada Francisca Pol ha hagut de dimitir per penjar una fotografia trucada al “facebook” de la ministra Carme Chacón, aquesta és una de tantes mostres de la falta de confiança que ens demostren els polítics.

El que més em preocupa és que aquests polítics tenen el nostre futur a les seves mans, ja que si no fan bé la seva feina no sé quina mena de futur ens pot esperar a nosaltres.
El que sí que tinc molt clar és que sempre faré servir el meu dret a vot, ja que va costar molt aconseguir-lo, i espero que quan aquest dia arribi els polítics estiguin a un nivell superior a l’actual i es preocupin més dels problemes dels ciutadans.

Aida

La meva opinió sobre la política espanyola és molt dolenta. Penso això perquè al meu entendre una democràcia autentica és la que, quan la gent va a votar, pot escollir entre més d’una opció que sap que pot sortir elegida.

Això aquí no passa, perquè la política espanyola pràcticament només està dividida en dos partits majoritaris: el PSOE i el PP. l’Esquerra i la Dreta, sense cap matís més. La resta de partits polítics que es presenten a les eleccions mai aconsegueixen prou suport popular en forma de vots per a aspirar a governar, ni tan sols a ser l’oposició al govern que surt escollit.

Penso que per començar a millorar aquest aspecte de la política d’Espanya es podrien fer moltes coses: una seria conscienciar la gent del dret que té cada ciutadà al vot; una altra seria fer que a tothom amb edat de votar li arribessin d’igual manera les informacions electorals de cada partit polític. Aquest fet faria diversificar el vot i per tant que els partits electorals més desafavorits poguessin estar una mica més en igualtat, etc. Però la cosa no acaba aquí. També considero la política espanyola en relació a la política Catalana. La situació és molt injusta, més que en qualsevol altra comunitat autònoma. Pràcticament no ens tenen ni en compte, i més aviat els interessem més pels diners que aportem, que per cap altra cosa: som la comunitat autònoma que més paga i menys rep.

Coses així, al meu entendre, són les que fan que un país no rutlli tan bé com ho podria fer. Políticament i socialment, tant dins del parlament com a fora, aquestes coses divideixen el país. Fan que no vagin tots a una. Per exemple, si una part de l’estat es vol independitzar, ni tan sols li deixen celebrar un referèndum. Encara que aquest no es guanyés, diria molt del govern d’Espanya que s’atrevís a començar a ser una democràcia real sense tòpics i ideologies de centre dreta tancada. Encara que una cosa així no l’acceptaria mai.

Nil Farriols

Aquests dies hi ha hagut molta gent excitada pel Barça-Manchester. Després de la victoria del Barça la gent va anar a celebrar-ho a la font de Canaletes i, com sempre ha passat, la gent fa destrosses a la ciutat o molesten el veïnat, per això la policia intervé i hi han baralles cotra la policia i molta gent surt ferida. El dia que el Barça va guanyar jo també ho vaig celebrar, però no d’aquesta manera. Llavors em faig moltes preguntes sempre que això passa, “per què tant d’enrenou per una victòria?”, “Cal destrossar coses i barallar-se amb la policia per celebrar-ho?”. L’única resposta que he trobat és que no és necessari fer servir tal violència per celebrar una cosa com aquesta.

Moltes vegades he escoltat els meus familiars que parlaven de la política en el football. El tema que més comparaven era sobre la independència de Catalunya i el que la gent d’Espanya no ho deixaria, i els enfrontaments del Barça-Madrid. No era només la meva familia sinó que molta més gent ho compara. Llavors em poso a pensar el perquè d’aquesta comparació quan són dos temes molt diferents.

La veritat es que encara no he trobat cap resposta convincent a totes les preguntes que em faig però sé que algun dia les trobaré.

Pau

Hi ha vegades que em paro a pensar en el que em passarà d’aquí uns anys o més ben dit el que m’agradaria que passés.

Doncs em trauria l’ ESO, desprès el batxillerat i la carrera d’història. Aquesta carrera, per això, no té gaires sortides laborals (les empreses agafarien abans a algú que dominés administració, el tracte amb la gent, l’anglès…). Els seria igual si tu en saps molt del com eren les ciutats medievals, la societat grecoromana, els deus egipcis o els temples maies. És per això que tinc el dilema de si es donés el cas de que puc estudiar una carrera escollir història o ciències polítiques (que tampoc és que tingui moltes sortides).

El que tinc molt clar és el que m’agradaria ser de gran. Historiador o polític. Ser historiador perquè tinc molta curiositat en conèixer la cultura medieval catalana i mediterrània (els castells, les esglésies, l’art, la societat, les guerres, els herois…).I polític, ja que tinc una petita utopia que m’agradaria tirar en davant. Ser polític no hauria de ser un treball, sinó un bé per la societat.

David Barnet

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander

1975. Mor el dictador. Jo tenia vint anys i em va tocar patir la part menys dura del règim franquista. Per fi s’acabava el malson!!! A partir d’aleshores començà un període complex i apassionant en la història política del nostre país, que acabaria portant-nos a la llibertat de premsa, a la legalització de partits polítics i sindicats, a la convocatòria d’eleccions, a la Constitució, als estatuts d’autonomia…  Coses que ara semblen no tenir importància i que, en aquell moment, a mi em van semblar la realització d’un somni que es deia democràcia. Val la pena recordar-ho, ni que sigui com a brindis en honor dels que van lluitar i hi van deixar la pell, sense poder viure i fer festa aquell vint de novembre.

Josep Maria

Aquest últim cap de setmana, vaig anar a Pavías, un petit poble situat a la província de Castelló, al País Valencià. Allà, em vaig adonar que tothom parlava en castellà, però tots entenien el català, inclús algú el parlava una mica i tot. Això és degut a que a la majoria d’escoles estudien el “valencià”, però totes les altres assignatures les fan en castellà. Cal recordar que el “valencià” és la mateixa llengua que s’anomena oficialment català a Catalunya.

Però això no és el que pensa el govern de la Comunitat Valenciana, segons ells el “valencià” i el català, són idiomes diferents. Seguint aquest fals criteri, els espanyols no haurien d’estar tan orgullosos de tenir uns 417 milions de parlants al món. Perquè si apliquéssim la teoria del govern valencià, el castellà i el “mexicà”; el castellà i “l’argentí”; el castellà i “l’uruguaià”, etc. serien idiomes diferents, però en realitat, en els països hispanoamericans l’idioma que s’hi parla és el castellà.

Doncs, per què el govern valencià no vol acceptar que el català i el “valencià” són el mateix idioma? Doncs perquè ells volen fer desaparèixer el català com a llengua i trencar la unitat lingüística del països de parla catalana. És un exercici de cinisme defensar un idioma que no existeix, que tampoc parlen, quan en realitat l’única llengua que els interessa defensar és el castellà.

Gerard Lombarte

Avui, a classe de català m’he adonat de que a la gent li importa 2135 vegades més qualsevol cosa que la política. Moltíssima gent odia la política, no en vol saber res. A aquesta gent m’agradaria poder fer-los una petita reflexió.

No vols votar, perquè no t’interessa la política però aleshores no et queixis quan…
Et despedeixin i cobris una merda d’indemnització.- Ah és que jo crec que em mereixo una indemnització més alta. Doncs haver votat a algú que defensi això.

-És que em busco un pis, és molt car i no puc emancipar-me. Doncs haver votat a algú que et proporcionés ajudes per a l’emancipació.

-He de tancar la meva petita empresa perquè no puc pagar a tots els treballadors, amb el que si tanco deixo tots els treballadors a l’atur. Si haguessis votat a algú que pogués donar algun tipus de subvenció per a aquests casos tan extrems, no hi hauria tant d’atur (pensa que l’atur et pot passar també a tu i que trobar-te amb 2 fills per alimentar, vestir, pagar el lloguer/hipoteca, el cotxe… amb els 426€ de les subvencions per als aturats no t’arriba.)
El fet es que la política no la heu de relacionar amb tots els discursos dels polítics que potser els trobeu tan avorrits, sinó que ho heu de relacionar amb els fets del dia a dia i també, encara que us sembli una tonteria, amb els ideals. Aquest és l’esquema més simple.
Tu tens uns ideals. Tu i un grup de persones amb els mateixos pensaments fundeu un partit polític. Aquest partit polític es presenta a unes eleccions en que la gent dona el seu vot al partit que realment el representa o al que ideològicament parlant s’assembla més a tu. És clar que tu pots no votar, però això és o perquè no hi ha qui realment et representi, o perquè prefereixes renunciar a la teva llibertat com a ciutadana o ciutadà.

De veritat que cap partit representa els teus ideals? T’has parat mai a llegir el que defensa cada partit?

Estem segurs que la pitjor crisi que tenim actualment és l’econòmica? Doncs jo crec que no. Crec que la pitjor crisi que patim es la política, ja que el 70% dels joves diu que mai votarà, amb el que no hi haurà tanta representació ciutadana i ens inundarem en una societat plena d’incultura que acabarà posant fi a la democràcia.

David

Els ministres europeus de transport han tancat un acord polític per implantar la taxa mediambiental per camions coneguda com “eurovinyeta”, que obligarà a pagar per la contaminació atmosfèrica i acústica que produeixen aquests vehicles.

Al llegir aquesta notícia vaig baixar corrent les escales per tal de comunicar-li aquest succés al meu pare, que és camioner. La conversació va ser més o menys així:

-Papa saps que?! La unió europea ha aprovat una llei, en la qual cobrarà un impost per contaminació mediambiental. Al què ell va respondre:

-Encara més?!? aquests polítics no saben d’on treure diners.

Jo en un principi em vaig sorprendre de la seva reacció, pensava que s’ho prendria de broma o es posaria serio i em miraria amb cara de “a algú li tenia que tocar” o potser continuaria tal i com estava. No va ser fins molt després que em vaig adonar de el “perquè” d’aquella reacció, els polítics ja estaven debatent un altre impost, que consisteix en que per cada kilòmetre recorregut s’haurà de pagar 10 cèntims. Una quantitat que en un principi sembla una misèria, però que no ho és.

Si de Catalunya a Bèlgica hi han uns 1000 kilòmetres i ho multipliquem per aquest impost, ja són 100 €.

Si calculem un trajecte mensual, ja són 1200€. Però si calculem una empresa mitjana (5 camioners) ja són 6000€ en impostos!!! una bestiesa!! i tot això sense sumar la benzina (que per aquest recorregut és molta).

En fi, això em fa pensar que en realitat als polítics no els importen els ciutadans, i només se’n recorden d’ells quan arriba el moment de votar, prometen i prometen, el que tan ells com nosaltres, sabem que no compliran.

Jordi