LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Necessitat o desig?

miquelortiz | 16 maig 2016

En dies festius, com el Nadal, acostumo a anar a algun centre comercial per a comprar els regals dels meus familiars. Quan hi estic, veig tots els productes que es venen i em plantejo: “Quina necessitat tenim que siguin nostres?”

Els homes acostumem a buscar la felicitat mitjançant el consum de béns materials, la felicitat material. En un principi és un desig, però al final s’acaba convertint en una necessitat que hem de satisfer. El fet de tenir aquell producte ens dóna un plaer. Aquest plaer es veu molt potenciat a causa del sistema en què vivim, el capitalisme, que es basa en el consum massiu.

Però el fet de sadollar aquesta necessitat derivada d’aquest desig de pertinença ens donarà un plaer gaire qualitatiu? No, aquest plaer serà totalment efímer. Ens produirà un plaer molt limitat que després haurem de reemplaçar pel desig d’obtenir un altre bé material.

Serà, per tant, segons el criteri d’alguns pensadors com J.S. Mill, un plaer inferior. Els plaers que hem d’intentar assolir, els plaers superiors, van més enllà de la possessió d’un objecte. El plaer material ha estat creat artificialment pel sistema per tal que les classes dirigents guanyin més capital a força de fer-nos comprar productes que no ens són necessaris en absolut.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Capitalisme, Consum, Felicitat, Miquel Ortiz, Plaer, Poder
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Sou vitalici

| 6 febrer 2013

Per poder parlar del sou vitalici, primer em de conèixer el significat d’aquest. La paraula vitalici és un adjectiu que fa referencia a algo que dura des de que s’obté fins un temps establert prèviament, com pot ser el final de la vida, o la jubilació… Per tant, quan parlem d’un sou vitalici estem fent referència a l’adquisició d’uns diners (sou) per part d’una o varies persones degut al càrrec temporal que han dut a terme i que els hi proporcionarà beneficis eterns o més enllà del càrrec realitzat i fins el termini que s’hagi establert.

“penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població”

Segurament en diferents parts del món el reben diferents tipus de persones. A l’Estat Espanyol, el mes habitual és relacionar el concepte sou vitalici amb la política; així, per exemple, els expresidents, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes en disposen pel fet d’haver ocupat el càrrec durant un temps. Poden arribar a cobrar sense fer res uns 75.000 euros anuals.

En la meva opinió penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població, ja que per haver treballat durant un temps, com fa pràcticament tothom, cobraran uns diners que en veritat són de tots i els rebran “eternament”, per tant, crec que s’està tractant de forma desigual a la població d’un territori.

Per altra banda, normalment dona la casualitat que aquets sous són d’unes quantitats molt elevades (o com a mínim respecte el que pot cobrar una persona de classe estàndard en la societat) i, en veritat, si s’invertissin en d’altres coses, com poden ser les retallades que pateix l’educació, la sanitat, els desnonaments…segurament aquestes persones que cobren els diners podrien seguir portant un nivell de vida estable com el que porten fins al moment i a més a més es podrien utilitzar per a d’altres fins públics i no privats.

Pol

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Justícia, Poder, Pol Samon, Política
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El mundo con el que sueño

| 9 febrer 2012

“UNA FAMILIA BRITÁNICA PODRÍA IR A LA CÁRCEL POR VOLVERSE AUTOSUFICIENTES E INDEPENDIENTES DEL GOBIERNO.
1 de septiembre de 2011

“La familia Mason abandonó la vida en la ciudad para vivir en un terreno de 400 metros cuadrados que les pertenece, se instalaron allí con su autocaravana y producen sus propios vegetales y huevos orgánicos. Los Mason, una pareja con dos hijos de 8 y 9 años, lo han trabajado por dos años con técnicas de permacultura y jardinería. Ahora el gobierno podría expulsarlos por que según ellos el terreno solo se puede usar para cultivar y no para vivir en él.

Los Mason tenían un sueño: lograr una vida acorde a su filosofía, y volverse sostenibles y ecológicos. Para eso adquirieron un terreno de 400m2 en el campo, compraron un caravana que contase con energía solar, y comenzar a cultivar un camino duro para algunos pero cuando se tiene pasión por lo que se esta haciendo, hasta la tarea mas dura parece fácil, y lo lograron ese fue el principio de sus problemas.

El terreno que se encontraba abandonado y que ellos consiguieron transformar en una huerta productiva con manzanos y todo, de donde obtienen el alimento para ellos y su familia, además de proveer de huevos y verduras ecológicas al cercano pueblo de Willand. Pero el consejo del distrito ahora les pide que abandonen su tierra y su casa por que según ellos esos no son terrenos habitables, solamente se pueden destinar para cultivo y de no hacerlo podrían ser desalojados y hasta enfrentarse a la cárcel.

Los Mason, hace ya un tiempo que tratan de conseguir un permiso que les permita vivir en su terreno de forma legal, que se le negó en 2009 y que está en proceso de apelación. Las razones del Consejo para la denegación del permiso se basa en que según su opinión la pareja no tenía un “plan sólido de negocios”.

Entonces quieren obligar a esta familia, a dejar su sueño, volver a la ciudad y convertirse poco mas que en mendigos, la familia no cobra ningún tipo de subsidio del estado, los niños van a la escuela y cual es el real problema del gobierno, no lo se podría suponerse que no pagan los suficientes impuestos y no consumen quizás sea eso.

Sin embargo, varias personas de todo el país se han dirigido al Consejo en apoyo de la familia Mason. Anne Wallington, cuya familia ha tenido un intereses en el pueblo durante 44 años, escribió al Consejo en apoyo de los Mason, alabando su trabajo en la recuperación de lo que se “estaba convirtiendo rápidamente en tierras abandonadas”. David Thompson, quien también vive en el pueblo, dijo que “están tratando de cumplir con el compromiso del Gobierno de cuidar del medio ambiente y esta es la última huerta en las cercanías de Willand”.

Sin embargo el Consejo continúa sin enterarse, y es que las leyes parecen no estar hechas para familias como los Mason. Esperemos que alguien se apiade de esta familia y logre alguna solución que les permita continuar con su sueño y vivir su vida como ellos quieren. El estado no debería interferir en el camino a la felicidad de las personas, más bien debería ser garante del bienestar de las mismas, pero en este caso ocurre todo lo contrario.

Artículo escrito por Raul Mannise para ecocosas.com basado en noticia de This is Devon.”

Estoy segura de que si todos viviéramos como esta familia ha intentado, siendo autosuficientes e independientes de manera autónoma, sostenible y ecológica, podríamos vivir mucho mejor (felices), nos haríamos un favor y a su vez, le haríamos un favor al planeta.

Pero el gobierno nunca lo permitirá porque no les interesa nada más que el dinero y si lo hicieran no les saldría rentable. Parece que les da igual que haya gente muriendo de hambre y sufriendo de enfermedades, y también que la Tierra esté tan deteriorada y siga menoscabándose. Aparentan que les es indiferente todo esto mientras reciban plata. Son de lo más avaricioso, destructivo y materialista, y de lo menos sensible, humanista y naturalista.

Yo pienso que nos tienen engañadísimos y el primer medio por el que nos engañan es la educación. Desde pequeños nos enseñan a callar, obedecer, sentar y hacer las cosas que nos dicen que hagamos cuando nos dicen que las hagamos. Nunca hemos podido escoger que queremos aprender y cuando lo queremos aprender. Lo que quiero decir con todo esto es que pienso que nos tendrían que dejar crecer libremente e interiormente antes que nada.

Si desde pequeños no nos hubieran basado tanto en teoría y hubiéramos aprendido y desarrollado prácticas de distintos ámbitos/campos, luego cada uno según su experiencia sacaría su propia teoría. Tendríamos todos prácticas en común y teorías libres, diferentes y personalizadas. Seria un mundo libre donde las personas tendrían una conciencia innata y no necesitaríamos ni leyes, ni normas, ni instituciones…

Entonces nos espabilaríamos más independientemente y nadie tendría que trabajar para nadie más que para uno mismo y a la vez lo compartiríamos todo porque todo sería de todos, no habría nada individual. La gente viviría en comunidad y contribuiría con amor para ella. Nos libraríamos de vergüenzas y iríamos desnudos excepto para refugiarnos del frío (somos puros tal como somos y los ideales de belleza son la naturaleza y la pureza). Tendríamos más contacto con la Tierra y la valoraríamos más por acogernos como madre.

Me da pena que el mundo sea así. Y aunque no soy nadie para decir como deberían ser la cosas, pienso que las cosas no son como deberían ser.

Celia

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Celia Carles Tolrà, Poder, Somni, Terra
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox