LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace unas semanas fui a Barcelona con una de las primas de mi madre, pasé una tarde divertida. Nos quedamos hasta la noche, me invitó a cenar. Después de comer fuimos a dar una vuelta por Plaza Catalunya, vimos a unos indigentes durmiendo encima de cajas de cartón, en ese momento me pregunté: ¿Cómo es que han llegado hasta aquí?¿Qué historia tendrán? mientras que estaba pensando en eso la prima de mi madre me preguntó que si me imaginaba en esa situación, le dije que me sentía muy afortunada de tener un techo y comida y de vez en cuando poder permitirme algún capricho.

Hace unos años pensé que lo mejor que podría hacer era dedicarme a ayudar a los más necesitados cooperando en alguna ONG, pero con el paso del tiempo esa idea ya no era la que tenía en cuenta. Al ver ese panorama de gente muriéndose de frío y hambre, comiendo de la basura y durmiendo sobre cajas de cartón, me pregunté por qué las organizaciones que ayudan a la gente con necesidades no les ayuda y siempre es el mismo motivo, la crisis.

Ésta es la principal preocupación de los ciudadanos, aunque los principales partidos políticos aseguraron que la situación económica del país iba a mejorar, pero aun así es lo que más nos preocupa a todos.

Dunia

El passat cap de setmana 30 i 31 de novembre es va celebrar a Catalunya una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que totes les persones necessitades rebessin ajuda alimentària per aquestes dates assenyalades de l’any, i també per donar a conèixer la situació dificultosa que pateix aquest grup de gent cada vegada més nombrós al nostre país per culpa de la crisi econòmica que estem vivint i que segueix creixent.
Es calcula que el 20% de la població catalana viu en situació de pobresa. Aquestes persones mereixen tots els nostres esforços per combatre aquest fenomen que afecta la nostra població i la nostra gent propera. Aquesta campanya la duen a terme els 4 bancs d’aliments principals de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Catalunya ja fa 6 anys que treballa amb aquesta proposta que genera un immens nombre de quilograms d’aliments i compta amb la participació de més de 20.000 persones voluntàries.

Els bancs d’aliments a Catalunya es basen en quatre principis ètics: la primacia de la gratitud, la seguretat d’una distribució justa, la contribució a la sostenibilitat amb el medi ambient i la promoció de la solidaritat cap a les persones amb necessitats alimentàries.
Catalunya i els bancs d’aliments cerquen la lluita contra la pobresa alimentària i el malbaratament, per a un món més just, participar en la reducció de l’exclusió, contribuir en l’exercici del dret a una alimentació suficient i saludable per tots els éssers humans, promoure la utilització més eficient dels recursos i contribuir en el desenvolupament sostenible per a un món més net.

Aquest any s’han recaptat més de 4.000.000 de quilograms a Catalunya, nombre que ha superat totes les expectatives. Aquests aliments seran repartits durant els pròxims dies a la gent necessitada del nostre país de manera justa. Personalment crec que s’ha de donar gràcies a tota la gent que ha contribuït en aquesta campanya portant aliments i implicant-se en aquest problema que afecta avui el nostre país i que esperem que desaparegui. Gràcies a la generositat dels catalans i catalanes que es preocupen pels altres i sobretot als més de 20.000 voluntaris que han dedicat les seves hores i la seva energia per dur a terme aquesta campanya que ha resultat ser un gran èxit.

Esperem que questa campanya segueixi creixent durant els pròxims anys, alhora que es redueixi al màxim possible el nombre de persones necessitades.

Mariola

Fa poc temps vaig llegir la novel·la ’’Contagio’’ de Robin Cook.

El llibre tracta sobre la vida d’un oftalmòleg d’Estats Units que perd la feina per culpa de les grans empreses de la sanitat. També perd la seva dona i filles en un accident d’aviació, i això el sumeix en una profunda depressió. Al cap d’uns anys creu que se n’ha sortit però es veu obligat a acceptar una feina de doctor forense a Nova York. Ell no acaba de superar el trauma, però troba una oportunitat per desprestigiar l’empresa que va tancar la seva clínica: un suposat cas de Pesta Negra. No resumiré tot el llibre, però el que volia explicar sobre aquest llibre és la denuncia amagada que hi té darrera.

L’autor del llibre realment és metge i utilitza els noms llatins de les malalties (cosa que pot confondre una mica al principi) i la seva experiència com a metge per relatar la historia amb dades més concretes i interessants. A part d’això, també fa crítica del sistema sanitari als EUA, on resulta que s’ha de pagar per qualsevol tipus de tractament, medecina o ajuda sense els diners per pagar-los. La seguretat social es inexistent i la gent pobra no es pot posar malalta perquè això requereix diners dels que no disposen. Per aquesta raó, molta gent dels Estats Units es veu pagant hipoteques de salut, un tipus de pagament per avançat que els permet operar-se o aconseguir medecines a canvi d’un pagament mensual que no tots es poden permetre.

Si aquí la sanitat està malament, no us podeu ni imaginar la de gent que ni en té, de sanitat.

Ferran

L’altre dia, vaig veure un documental sobre les exportacions de peix a Tanzània. La perca del Nil és una espècie invasora introduïda per algú al llac Victòria. Cada dia, avions arriben a Tanzània amb capses buides per omplir-les de peix i portar-les a Rússia. La gent pobre d’allà, es queden sense poder menjar peix per culpa de les exportacions.

Em va semblar molt injusta la vida dels africans a Tanzània. La gent d’allà, sofreixen abusos sexuals; però, això no és el pitjor. La major part dels habitants, no tenen diners per menjar, ni per refugiar-se. La majoria de nens, són orfes, i s’han d’espavilar per sí mateixos. Les mares o les dones, s’han de prostituir per poder sobreviure; mentre que els pares, són pescadors.

La mortalitat és molt alta, ja que la majoria de morts, és causada per malalties; una d’elles el SIDA. Aquesta malaltia, es provocada per relacions sexuals, que molta gent de Tanzània està infectada.

No em puc creure, com la gent que pot evitar aquesta catàstrofe, es quedi de braços creuats, i que no s’interessin per la vida d’aquestes persones.

Sergi

En el nostre entorn no coneixem la pobresa, únicament la sentim o la veiem pels medis de comunicació. M’he volgut informar sobre aquest tema ja que sembla prou interesant el que passa al nostre planeta.

“Uns 1.300 milions de persones viuen en pobresa, amb menys d’un dolar al dia”. El que ens diu aquesta frase és que més d’un 20% de persones en aquest planeta són pobres. Els països més pobres són molts del continent africà, l’Índia i països de sud Amèrica. El principal problema d’aquests països és el deute extern. Un dels suggeriments de l’ONU vas ser que els països del nord destinessin 40.000 milions de dòlars durant deu anys, cosa que no es va fer.

Em centraré amb la pobresa de l’Àfrica. Àfrica segueix sent la més greu del món, i concentra la majoria de la població mundial que viu en pobresa. Àfrica acull al 12% de la població mundial, i malgrat això els estats i el capital occidental no inverteixen gaire en el seu desenvolupament. I és que la gran majoria dels mil milions de pobres que hi ha al planeta viuen a l’Àfrica, regió amb l’esperança de vida més baixa del món.

A més, l’economia global del continent manté, des de 2004, uns índexs de creixement del 5%, gràcies als preus elevats de les matèries primes i la demanda xinesa. Ara el 40% dels estats africans té governs elegits democràticament i s’ha incrementat la cooperació regional. Però tot i així el continent africà segueix estant a la cua de totes les dades econòmiques, socials i de desenvolupament, i amb unes xifres realment alarmants. Queda clar que encara els queda molt camí per recórrer.

Marc Gasulla

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

L’altre dia vaig anar a passejar amb els meus pares per la part antiga de Barcelona. En un d’aquells carrers estrets vaig veure un home. Li mancava una cama, estava assegut al terra en un cartró brut i la seva roba estava esgarrada. El que mes em va xocar, però, no va ser el seu aspecte sinó la expressió de tristesa que mostrava el seu rostre. Davant seu tenia una terrina de gelat arrugada, dintre, hi havia unes quantes monedes. Em vaig acostar i hi vaig deixar un euro. L’home va alçar la mirada en senyal de gratitud.

Al cap d’una estona , ja no pensava en aquell pobre home. Estava davant del mostrador d’una botiga mirant un jersei que volia. Costava seixanta euros , ni més ni menys. Li vaig demanar al meu pare que mel comprés i així va ser.

El que vull dir amb això es que molts cops nos som conscients del que passa al nostre voltant. Mentre un home passa el dia amb un trist euro i uns quants cèntims,  jo insisteixo al meu pare perquè em compri un jersei que no és imprescindible. Hem d’aprendre a valorar el que tenim ja que mai se sap si algun dia acabarem com aquell home. Hem de deixar-nos de queixar per tot i pensar en la gent que no és tan afortunada com nosaltres. No podem fer que tots els pobres siguin rics i que tots els rics siguin més pobres, el mon és egoista. Simplement hem de pensar que això passa, que és la dura realitat.

Ainoa

Aquesta setmana és el primer aniversari del tràgic terratrèmol d’Haití i la situació continua gairebé tan malament com un any enrere, o inclús pitjor a causa de la recent epidèmia de còlera que, juntament amb la delicada situació política, que provoca nombrosos disturbis i manifestacions, acaben d’enfonsar el país.

Uns quants mesos després del desastrós terratrèmol, a la Conferència Internacional de donants, la comunitat internacional es va comprometre a donar 10 mil milions de dòlars per ajudar a reconstruir el país. I fins ara d’aquests 10 mil milions acordats només ha arribat el 10%.

Això és qüestió de compromís. De fer el que es diu que es farà. De dir el que es creu que es pot fer, i no de dir el que més bé ens fa quedar, i fer el que més ens convé, que és el que està passant a Haití i el que passa cada cop que hi ha un desastre per l’estil.

I, en la meva opinió, la causa aquest problema, és que passats uns mesos de la tragèdia, els mitjans de comunicació deixen d’informar de la situació a la zona afectada. Això fa que la gent se’n oblidi, i per tant, la comunitat internacional ja no té la pressió que tenia abans per complir les donacions i ajudes a les que es va comprometre en moments de màxima atenció dels mitjans de comunicació.

El problema és, com he dit abans, que els països donants no tenen capacitat de compromís. Quan tot el món els esta mirant i està pendent del que fan, prometen les 7 meravelles, però quan la gent gira el cap un instant, ells ja se’n estant desentenent. No es comprometen de veritat a ajudar el país afectat, només volen quedar bé davant del món, i els altres, que se les arreglin sols.

Cristian Álvarez

És veritat que la pobresa està en les nostres mans?

Jo diria que per a nosaltres no, però això no treu que no puguem ajudar a aquelles persones que més ho necessiten.

No cal viatjar gaire lluny per veure que no tothom té els mateixos diners; i que hi ha gent que necessita ajuda. És possible que no tothom vulgui donar els seus diners a complets desconeguts. Diners que ens ha costat el nostre esforç aconseguir. Però, és que la gent que es mor de fam a l’Àfrica no s’esforça? És que no té dret a millorar (ni que sigui una mica) les seves condicions de vida? Si tots aportéssim el nostre granet de sorra podríem acabar amb l’explotació infantil, l’esclavitud o evitar trobar-nos algun vagabund demanant almoina pel carrer. Però la societat consumista en la que vivim d’alguna manera ens diu: ”guarda’t els diners i no els donis al primer que trobis”. I això no ajuda a ser més caritatiu. I per això nosaltres hauríem de fer un petit esforç per intentar-ho.

En fi, si cadascú mirés una mica més pels demés i no només per un mateix, la societat en que vivim podria anar a millor.

Andrea

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte