LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No tots els plaers són iguals. Alguns també són auditius, visuals o d’altres tipus. Quan tens fam i arribes a casa, si et trobes un bistec boníssim, sents un plaer positiu i immediatament et canvia l’expressió de la teva cara. Quan jo escolto la música que m’agrada, depenent de la cançó, això em transmet un tipus de missatge, de records o d’emocions ben diferents de les altres que puc escoltar.

Un plaer ens fa despertar els nostres interessos i passions. Una cançó, per exemple, pot motivar-te a aprendre’t la lletra o a començar a tocar un instrument. Quan escolto música sóc feliç.

Aquest tema és una mica personal (sí, els escrits personals d’en Nil són com les perruqueries de Vilassar, n’hi ha quaranta, però per alguna raó sembla ser bona idea posar-ne alguna més) parlaré dels meus plaers culpables. Per qui no ho sàpiga, un plaer culpable és alguna cosa que t’agrada però que difereix completament dels gustos que t’havies fixat a tu mateix, com quan mires una pel·lícula que saps que és molt dolenta però, per alguna raó que no t’expliques, t’agrada. Deixarè uns quants links de youtube sobre el que parlo en alguns paràgrafs perquè pogueu entendre-ho millor.

Primer plaer culpable: la pel·lícula “sweeney todd: el barber diabòlic”, un musical que entra en el terreny de la sang, on el protagonista degolla a els seus clients simplement perquè pensa que ningú mereix viure, això no m’atrauria gens en un principi, però la música…és genial, com sempre en Tim Burton fa un treball magnífic com a director, l’atmosfera és genial i veient la pel·lícula pots entendre perquè en Sweeney pensa com pensa, i ens ha donat un dels moments més tensos de tota l’historia cinematogràfica en l’escena en que canten la seva versió de “pretty woman”, una molt bona pel·lícula, que no sé com, m’ha agradat.

https://www.youtube.com/watch?v=omD3m-xwBWk

Segon plaer culpable: el music “ Aurelio Voltaire”, aquest em fa molta ràbia, perquè és un dels meus grups preferits i no sé per què, un grup que parla de mort, el diable, critica la religió… però les seves lletres són molt divertides en ocasions i la veu del cantant és boníssima, el ritme és tan tranquil, s’apropa molt al jazz, country i rock clàssic, i quan fa un tema emotiu realment el fan emotiu, la seva cançó “Dunce” és una de les meves preferides perquè m’identifico molt amb ella i… no, res més a dir, un gran grup.

https://www.youtube.com/watch?v=y1yYoRcPflA&feature=kp

Tercer plaer culpable: els acudits verds i l’humor negre, són repugnants en ocasions, són molt irrespectuosos i no hi ha raó per riure i apel·len a un humor massa simple i cavernícola, però per alguna raó quan en tinc algun acudit (rares vegades, jo sóc més de jocs de paraules) no puc contenir-lo, i molts em fan riure molt i em fan odiar-me a mi mateix, però què hi farem?

Quart i últim plaer culpable: No saber dir que “no”. La de problemes que això m’ha causat son incomptables, moltes vegades no em ve de gust fer una cosa i per simple amabilitat he dit que “sí”, però per una altra cara m’encanta veure els somriures de la gent a qui ajudo i m’agrada col·laborar, però continua havent-hi problemes en sempre voler ajudar i tot i així acabo dient que sí!

Aquests són els meus plaers culpables, vosaltres en teniu algun?

https://www.youtube.com/watch?v=o2cvmS4OITE

Nil, el vostre ocell preferit.

Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.

És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.

Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.

És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.

“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”

Laura Morales

Adoro esa sensación de éxtasis en mi cuerpo cuando rozan tus labios con los míos.
Es como la excitación que siente un crío en la gran bajada final de la montaña rusa o como efecto que tenemos todos al despegar en un avión y experimentar el cambio de gravedad, mezclado con un hormigueo placentero que consigue confundir mi realidad con el limbo. Algo parecido al impacto de la expansión de luces en el cielo después del estruendo de un fuego artificial, que invade nuestra atención; semejante al recorrido en el que acaba una chispa incandescente después de la corriente: que hace que me sienta liberada de ser presa del amor que siento por ti.

Celia.

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia