LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sona el despertador, aquell que ja m’ha fet avorrir quatre de les que abans eren les meves cançons preferides. Intento buscar raons per les quals somriure. I tot i que ja començo a olorar a cap de setmana, no en trobo cap ni una.

La dutxa matinal intenta fer l’impossible: despertar-me, i no ho aconsegueix… Arribo a classe amb els ulls lleganyosos, segueixo ocupat amb no adormir-me i està clar que les classes no ajuden.

Unes hores més tard sona el timbre, trenca la meva concentració i vaig al pati. Dóna gust aquesta mitja hora entre amics. Sota les rialles, tornem a classe. Suplico al rellotge, vull tornar ja a casa, acaba cedint.

És tot un plaer tornar a casa. Dino tranquil·lament i després de fer els deures, vaig a futbol amb els meus amics. Ara sembla que un matí tan pesat ha valgut la pena. M’estiro al llit i deixo volar lliure la meva ment. Sóc feliç; fins demà al matí.

He arribat a un punt en el qual penso que el menjar és un plaer de la vida. Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com un bon menjar i cap ésser humà hauria d’estar exclòs de poder obtenir-lo.

Gaudir del menjar no té res de dolent, fins al punt de fer-ho en excés; menjant sense control aquells aliments que ens fan temptar. És per això, que hem de ser conscients i saber decidir quins aliments són saludables pel nostre cos i quins no ho són tant.

Hi ha persones que decideixen deixar de banda aquells aliments que els hi provoquen plaer per diferents raons. Normalment això costa molt, ja que quan més evitem conscientment un aliment, el desig de consumir-lo augmenta fins que la persona al final no es pot resistir a la temptació.

Ja sigui per moments d’avorriment, estrès, nerviosisme o ansietat, tenim aquella sensació de necessitat de menjar perquè sabem que, passi el que passi, ell sempre estarà allà per complaure’ns.

Els amics són importants i tothom té amics per pocs que siguin. El plaer i la felicitat que dóna l’amistat és incomparable. L’amistat no es pot crear ni comprar, no es pot demanar ni encarregar. L’amistat sorgeix i aquest fet és immesurable. El plaer de tenir uns bons amics, en qui confiar i poder parlar, sabent que ells et comprenen i t’entenen, és genial. I la felicitat d’aquells moments compartits que mai oblides i que, en els dies de pena, recordes per poder treure’t un somriure de la cara, es podria dir que són necessaris.

El cas és que no hi ha res que pugui donar més plaer i felicitat que l’amistat, ja sigui directament, per les vivències amb ells o indirectament, pels records que mai vols oblidar. Es podria dir que l’amistat és una font d’alegria.

Vull parlar d’un dels plaers que, per a mi, s’apropen més a la felicitat i que és un dels més estranys que he tingut i, de segur, que li haurà passat també a moltes persones més. Parlo d’aquell sentiment o sensació que té una persona quan sap que algun fet bo està a punt de passar-li.
En el meu cas personal, em ve aquest sentiment, sobretot en fets materials. L’espera o el saber que t’estan a punt de regalar alguna cosa, sigui perquè és el teu aniversari o bé perquè has encarregat un paquet i encara està per arribar; això crea en mi, un sentiment de felicitat i d’ànsia.

Finalment quan passa o, en aquest cas, ja tens el regal en mà, la sensació desapareix immediatament amb un sabor amarg. Em fa l’efecte que és millor l’espera que el regal en si mateix. I et fa pensar si realment la teva vida i la felicitat que hi ha en ella, només ve condicionada i gira entorn dels desitjos materials.

La felicitat és un concepte que tothom o la majoria de gent intenta apropiar-se. Acaba sent un desig de la necessitat de tenir-la. La felicitat no es pot comprar, encara que certa gent l’associï amb el concepte de tenir més i més, per arribar a aquell punt concret en el qual creiem que som feliços. És com una ànsia. Nosaltres la identifiquem com la millor compensació. Encara que molta gent, tot i estar al punt extrem de poder-ho tenir tot, no és feliç.

Però la felicitat és temporal. Molts cops ens pot semblar que, en moments determinats, una gota de felicitat pot arribar a ser un gran raig de llum dins de la completa tempesta en què vivim. Cadascú té les seves maneres i els seus propis objectius per ser feliç. I si algunes d’aquestes metes no les tens o les deixes de tenir, te’n vas a l’altre extrem. Sí que sabem que, quan ho ets, és perquè vius ben lluny de tots els problemes, els odis, el dolor i més a prop de tot allò que sabem, que estimem.

En canvi, el plaer ja no és una idea general sinó que podem dir que és dins d’un dels molts apartats que hi ha dins la felicitat, com per exemple l’amor. Conceptes que, en realitzar-los, pugen o baixen un tant per cent del teu estat d’ànim, en aquest cas de la felicitat. Cada persona té uns criteris diferents, uns percentatges diferents, li dóna més valor a unes coses que no pas a unes altres…

En conclusió, la felicitat no depèn més que d’un mateix. Ets lliure d’escollir què fas i què deixes de fer, i què o qui pot canviar-te.

En dies festius, com el Nadal, acostumo a anar a algun centre comercial per a comprar els regals dels meus familiars. Quan hi estic, veig tots els productes que es venen i em plantejo: “Quina necessitat tenim que siguin nostres?”

Els homes acostumem a buscar la felicitat mitjançant el consum de béns materials, la felicitat material. En un principi és un desig, però al final s’acaba convertint en una necessitat que hem de satisfer. El fet de tenir aquell producte ens dóna un plaer. Aquest plaer es veu molt potenciat a causa del sistema en què vivim, el capitalisme, que es basa en el consum massiu.

Però el fet de sadollar aquesta necessitat derivada d’aquest desig de pertinença ens donarà un plaer gaire qualitatiu? No, aquest plaer serà totalment efímer. Ens produirà un plaer molt limitat que després haurem de reemplaçar pel desig d’obtenir un altre bé material.

Serà, per tant, segons el criteri d’alguns pensadors com J.S. Mill, un plaer inferior. Els plaers que hem d’intentar assolir, els plaers superiors, van més enllà de la possessió d’un objecte. El plaer material ha estat creat artificialment pel sistema per tal que les classes dirigents guanyin més capital a força de fer-nos comprar productes que no ens són necessaris en absolut.

La felicitat i el plaer són dos termes que trobo que estan lligats entre si en moltes circumstàncies. Una d’elles podria ser, per exemple, quan aconsegueixes realitzar amb èxit un repte o un objectiu amb què et sents feliç. El triomf obtingut en realitzar-lo pot ser amb diners, fama o algun tipus de reconeixement. Però després hi ha el plaer que sents tu mateix en veure el que has aconseguit amb l’esforç i el treball. I és perquè ho has volgut, independentment del premi obtingut finalment com a recompensa.

En aquesta vida hi ha molts plaers i tothom té moments per a gaudir-los, ja siguin petits i de durada molt curta, o grans i de llarga durada. El plaer és com un petit temps limitat de felicitat.

Per a mi, hi ha molts tipus de plaers: dormir, menjar, escoltar música, beure aigua quan tens molta set, etc. Però un que a mi m’encanta és el de menjar, ja que és una cosa imprescindible per a la vida, que, a més, es pot gaudir. Sobretot, m’encanta quan arribo a casa, cap a les dues del migdia, després d’haver jugat un partit de futbol, quan arribo amb molta gana i que el meu pare em digui que va a buscar una paella que havia encarregat… Això és magnífic perquè quan arriba, ja seiem tots junts a dinar. I jo l’espero amb molta ànsia. Al final, quan ja has acabat de menjar i estàs molt tip, pots decidir fer una petita migdiada, ja que dormir és un dels altres plaers de la vida.

Una amiga meva em va dir: “Saps Marc, tinc un conflicte d’interessos amb mi mateixa: m’encanta menjar coses dolces (referint-se, per exemple, a la brioixeria tipus croissant, dònut o a la xocolata en qualsevol de les seves varietats, etc.) però vull gaudir d’un bon cos, atlètic, que llueixi la roba i que agradi als altres i sobretot m’agradi a mi.”

Doncs pensant en les paraules de la meva amiga, entenc perfectament com es referia a què no sempre allò que ens dóna plaer durant un moment, més o menys llarg, és sinònim de felicitat. És més, de vegades passa tot el contrari: allò que ens fa feliços, sovint també ens fa patir.

Ella sentia un gran plaer mentre menjava un dònut, però no s’ha de confondre amb la felicitat; la felicitat li aportava el fet de gaudir d’un cos espectacular (i tot el que d’això se’n derivava, com sentir-se més segura de si mateixa, agradar-se, agradar els altres, sentir-se més saludable, etc.) i, aquest cos, l’aconseguia amb esforç i sacrifici, fent esport pràcticament cada dia, fet que no identificava com a plaent, més aviat al contrari en determinats moments (com quan havia de matinar per sortir a córrer, les lesions, el cansament, etc.).

Clarament, menjar un dònut li donava plaer i fer esport per mantenir un bon cos, li donava la felicitat, que no el plaer. Penso que és important que cadascú identifiqui allò que el fa feliç, i lluitar per aconseguir-ho, perquè encara que no sigui un plaer instantani, pagarà la pena la felicitat que se’n derivarà.

L’home, moltes vegades, actua per obtenir aquell plaer que ha estat buscant, però hi ha vegades que el plaer no és suficient per a l’esforç o la dedicació que s’hi ha posat.

Existeixen dos tipus de plaers: els plaers quantitatius que són aquells que es mesuren en quantitat i els plaers qualitatius que són els que es mesuren en qualitat. A parer meu, prefereixo mesurar els plaers per qualitat, però a vegades no sempre és millor buscar la qualitat, però això depèn de la persona.

Moltes vegades, les persones es paren a pensar abans d’actuar per a obtenir un major benefici, tot i que després de fer-ho, es poden equivocar al deixar-se arrossegar per les passions.

L’home sempre busca el plaer per naturalesa, sense adonar-se que fa totes les accions per aconseguir aquesta satisfacció.