LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan dic que no tinc mòbil, em refereixo als Iphones i als ‘’ordinadors de butxaca’’ en general, perquè sí que en tinc de mòbil.
El telèfon va ser un dels grans invents de la humanitat. Qui no voldria poder comunicar-se amb algú a l’altre punta del món? Amb el telèfon, això es va aconseguir, i va suposar un gran avenç en el camp de les comunicacions. Aleshores un parell de dècades després, el telèfon es va convertir en mòbil, per a major comoditat dels usuaris, i aquest es va incorporar un ordinador que permetia buscar informació, navegar per internet i tenir una petita granja de vaques en una realitat virtual. Aquí és on comença el problema. Totes aquestes aplicacions que s’anuncien tan útils, servicials o divertides no són res més que vampirs que s’alimenten del nostre preuat temps. També hi ha un altre inconvenient: la pèrdua de comunicació. Sé que pot semblar una incongruència, però els mòbils ens allunyen de la gent que tenim més a prop. Deixem de parlar per enviar missatges, deixem de llegir per jugar i deixem de treballar per veure vídeos de gats.

Ferran

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire

What’s app, facebook, twiter, etc.. Avui en dia tenim tota mena de programes que no sabem controlar.

Relament el perill que nosaltres imaginem que podem tenir no està només davant nostre, però això només amb anys, experiència i sobretot responsabilitat podem arribar a aquesta conclusió.

La clau de tot aquest perill és que nosaltres no som conscients que quant una cosa ja està enviada o penjada, immediatament perdem el control d’aquella informació.

I una cosa que no s’ha d’oblidar és que està també molt de moda tenir converses per facebook amb gent que no coneixes, i això si que és el perill real. Perquè tu només pots veure les fotografies i el que t’escriu però ja està; no pots veure com és en realitat, si té 50 anys i aparenta 15, si és noi i aparenta ser una noia, si és noia i aparenta ser un noi…

La tecnologia pot facilitar, millorar o en el cas contrari, destruir la vida de moltes persones; només cal que se’n faci un bon ús.

Alejandra

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria