LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Els complexos són trets inconscients que tenen les persones en relació a si mateixes. Són sentiments, idees, emocions i tendències reprimides, associades a experiències passades que afecten a la personalitat.

Tothom tenim un complex que inconscientment ens surt i que, encara que vulguem intentar superar, de tant en tant apareix, ja sigui per inseguretat o per situacions en que et trobes. Tenim uns estereotips que ens reflecteixen la societat del que creiem que ha de ser, tothom hem de ser perfectes o quasi perfectes perquè les persones que ens rodegen ens acceptin. Veiem anuncis a la televisió o publicitat a les revistes i tot està enfocat a la bellesa, “si fas això estaràs així”, “si et compres allò seràs l’enveja de tothom”. Mil anuncis que ens van inculcant coses materials i que influeixen a la nostra vida, al nostre entorn.

És impossible no tenir cap complex, per això hem d’aprendre a controlar-los i ens hem d’acceptar tal com som i actuar amb naturalitat sense pensar el que dirà o pensarà la gent, ja que l’encant de les persones és el ser diferent. Ningú es pot riure de ningú perquè tothom és perfecte a la seva manera.

Maria

La gente en gran parte, busca un mundo perfecto pero, siempre hay alguien que tiene codicia y siempre quieren dinero y poder.

Un buen ejemplo sería el medioambiente. La gente codiciosa sigue usando energías contaminantes aunque haya otras alternativas solamente porque les saldría más caro.

Otro ejemplo, el gobierno. Se dice que ellos organizan más o menos la sociedad. En cambio, muchos políticos son codiciosos y por culpa de gente como ésa el mundo está tan mal, esa gente no piensa en su país, sólo piensan en ellos.

Al fin y al cabo lo único que quiero mostrar con esos ejemplos es que sólo una sociedad fundada sobre igualdad, con respeto al medioambiente, con gente que no sean codiciosos, ni timadores puede llegar a ser una utopía. El primer paso de este mundo perfecto es la confianza y el respeto a sus semejantes y a sus creadores, de lo contrario no existe ese mundo al que queremos llamar, perfecto.

Siempre habrá conflictos, pero no ayudamos si nosotros los causamos.

Jordi

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta

Molts cops, al llarg de la història i de la vida d’un mateix, busquem la perfecció en la majoria de les coses. Si, està bé fer-ho tot amb l’esforç màxim, ja sigui per la feina o els estudis, però realment, cal ser tan autoexigent amb un mateix? Evidentment tots els dies tenim obligacions, qualsevol persona en el món en té. Cal fer-ho de la millor manera, encara que només sigui per la satisfacció posterior del que està ben fet.

L’altre dia recordava el primer cop que vaig fer ‘’crepes’’. Era petita i em feia molta il·lusió. Vaig comprar tots els ingredients: farina, ous, mantega… Quan em vaig posar a mesclar-los em va sortir una massa plena de grumolls i de boles de farina. Tot i que em vaig cansar de seguida em va saber molt de greu que no l’aconseguís fer bé del tot.

Això vinc a dir-ho perquè, el que sé, és que a la vida s’han de fer les coses el millor possible, però si no surten bé del tot, no passa res. Ningú és perfecte. I tampoc existeix la perfecció, ni la massa de ‘’crepes’’ excel·lent. Penso, que quan de debò ho assumeixes i ho acceptes, llavors, és quan comences a ser feliç. La vida només es viu una vegada i no ens podem amargar lamentant-nos del que no fem bé.

Laia