LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Notaràs el meu amor per la brillantor dels meus ulls i quan ja no puguis veure’l serà quan ho valoraràs. Voldràs sentir-me a prop teu, enredar els teus dits en el meu cabell quan ja no puguis recordar el que se sentia. Necessitaràs les meves paraules i les meves carícies quan aconsegueixis entendre quan podrien haver significat per tu. Voldràs abraçar-me quan t’adonis que ja no hi seré per obrir-te els meus braços i fer-te sentir com un nen. Recordaràs el meu somriure i els meus gestos quan ja ni tan sols puguis trobar el meu rostre.

Aconseguiràs adonar-te del gran amor que teníem quan ja sigui massa tard, quan jo ja hagi marxat i el nostre futur sigui inexistent. Voldràs besar-me quan els meus llavis ja no vulguin tocar els teus, i voldràs prendre la meva mà quan ja no estigui al teu costat. Voldràs abraçar-me a les nits fredes, però hauràs de conformar-te amb el teu coixí, en lloc de la meva pell, perquè ja no hi seré entre els teus braços, ni tindré ganes de despertar-te tots els matins amb el meu gran somriure.

Totes les il·lusions desapareixeran i només quedaran records, records que s’acaben oblidant.
Em valoraràs quan ja no hi sigui, ja que t’adonaràs de la falta que et faig. Desitjaràs haver estat amb mi quan jo ja hagi pres el meu propi camí i ja no vulgui tornar temps enrere. M’estimaràs més quan ja no puguis escoltar-me dir quant t’estimo, perquè ja no estaré disposada a fer-ho, ja que em vas fer perdre els sentiments i les ganes de dir-ho.

Voldràs estar amb mi quan jo ja t’hagi oblidat, quan estigui cansada d’haver-te esperat, quan ja no tingui ganes de tu, ja que no vas voler fer l’esforç de seguir lluitant, i això és el pitjor, perquè sento que només aconsegueixes valorar-me quan ja no em tens, i ja serà massa tard.

Marta Morató

Jo en els meus quinze anys de vida he perdut moltes coses: bosses, ulleres, mitjons, gomes de cabell, llapis, gomes, maquinetes, ossos de peluix, cartes, diners, partits de futbol,… A on vull arribar és a que sempre que perdem alguna cosa i ens n’adonem, la busquem (a no ser que sigui un partit de futbol, és clar, perquè si vas pel pati buscant un partit de futbol et prenen per boig).

Tot i així he arribat a la conclusió de que per molt que busco una cosa, no la trobo, això sí, de cop i volta, en trobo d’altres que feia mig any que buscava. Molts cops, sabent que sóc una persona despistada, guardo les coses en algun lloc on sé que recordaré exactament on les he deixat, però no funciona, al contrari, al dia següent ja no les trobo.

Quan busques desesperadament alguna cosa pots passar per dues situacions diferents:

La primera succeeix quan el que estàs buscant està just davant dels teus nassos i no te n’havies adonat. Com quan estàs parlant pel mòbil amb la teva mare i li dius que estàs desesperada perquè no trobes el mòbil. O com quan estàs a classe demanant-li per favor al teu company que et torni el llapis que tens a la mà. I moltes altres situacions on realment t’acabes sentint inútil.

L’altra situació en la que us podeu trobar es defineix en una frase: “Mama! On està el meu…?!” Després d’aquest crit poden passar tres coses diferents:

1-La mama sap perfectament on està el que li demanes i t’ho diu.

2-La mama diu que t’apanyis tu soleta que ja ets grandeta. Al cap d’una estona tornes a insistir: Finalment ve per ajudar-te i no cal que faci cap esforç perquè ho troba de seguida i tu quedes fatal.

3-La mama no està a casa i tu no te n’havies assabentat.

Així doncs, l’únic consell que us puc donar és que si perdeu tantes coses com jo procureu no visitar mai cap laberint.

Maria

I un cop més he perdut a una de les persones més importants de la meva vida, la que fa dos anys em va treure un somriure només mirar-me, la persona que m’ha cuidat i ha intentat fer-me feliç en tot moment, la mateixa persona que ha fet que la meva vida canviï a millor i que tingui ganes de somriure sempre, la que ha fet que molts cops m’aixequi amb moltíssimes forces i afronti cada un dels meus problemes amb alegria.

Ara per ara, en aquests moments no tinc al costat a aquesta persona, i em sento buida, sento que el món se’m cau a sobre si no estic amb ella, sento que res tornarà a ser igual i que costarà massa que pugui tornar a ser feliç, bé, per no ser tan cruel millor diré a no ser “tan feliç” com ho he sigut.

Abans de seguir lamentant-me m’agradaria dir-te que t’estimo, que t’he estimat com no ho he fet mai amb ningú altre, que segueixo pensant que ets únic i que els meus sentiments no canviaran ara que no et tinc. Dir-te que me’n penedeixo de no haver sabut actuar bé en certes ocasions, que mai he volgut fer-te mal i que el meu objectiu encara que a vegades no ho hagi semblat ha sigut i segueix sent fer-te feliç i deixar-te tan marcat que mai puguis oblidar-me i que tampoc vulguis fer-ho. Vull i necessito tornar a veure’t, tornar a sentir una vegada més que no estic sola i que sempre tindré la teva espatlla per recolzar-me tant en els bons moments com en els dolents i espero de tot cor que sigui veritat que després de la tempesta arriba la calma i deixis que et demostri tot el que soc capaç de fer per tu. Sense exagerar, ets el més important, necessito que estiguis al meu costat en aquests moments…

Prometo cuidar-te

Carla

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina

Hi ha gent que pensa que la felicitat s’aconsegueix mitjançant diners o coses materials. Si us sóc sincera, jo sóc molt més feliç tenint una família que m’estima, em valora tal i com sóc i la qual m’ajudarà sempre que pugui.

Malauradament tinc la meitat de la família a Cehegin, un poble de Murcia i l’altre meitat aquí. Els meus avis, tiets i cosins per part de mare, viuen a Murcia i això no em permet gaudir d’ells com m’agradaria. Per aquest motiu, quan anem a veure’ls al Nadal o a l’estiu si podem, gaudim tots els moments com si fossin els últims, ja que mai no sabem quan ens faltarà algú.

L’altre meitat de la família, és a dir, per part de pare vivim “tots” a Vilassar. Per què “tots”? Doncs perquè per desgracia no hi som tots físicament. Aquí és on volia arribar:

La matinada del dia 30 de desembre de l’any 1997 va succeir un esdeveniment que ens quedaria marcat per tota la vida. El meu padrí, Sergio Fernàndez Martínez va tenir un accident amb el cotxe, juntament amb la seva novia, la germana d’ella i la seva parella. Tornaven cap a casa després de sopar junts, però només la seva cunyada va tenir la sort d’arribar. Aquesta desgracia ens va afectar tant que fins i tot encara, se’ns fa complicat poder parlar d’ell. Pel que m’han explicat, el meu padrí era una persona d’aquelles que hi ha una entre un milió. Era responsable, ajudava a casa, estudiava, era educat… La meva tieta, és a dir, la seva mare i el meu pare, sempre han dit que els àngels no estan fets per estar a la Terra i que per això ell va marxar. Tot el que jo puc saber d’ell, és perquè amb els anys m’ho han anat explicant, ja que quan va succeir només tenia nou mesos.

Per aquest motiu, quan la meva mare em va explicar el que jo feia quan tenia dos anys em vaig quedar glaçada. Resulta que jo anava al cotxet, quan de sobte aixeco la mà i començo a parlar. Els meus pares em van preguntar: “Itzi què fas?” i jo els vaig respondre: “Doncs què voleu que faci? Estic parlant amb el meu padrí”. Si ara pogués fer això, tindria tantes preguntes per fer que segurament no acabaria en molt de temps. Molta gent em diu que m’arregli les celles, però jo no vull, perquè és l’únic que em queda d’ell. Miro les fotos i em sento orgullosa de les meves celles per ell.

He escrit aquest text perquè mai no havia pogut parlar del meu padrí d’aquesta manera i penso que ja tocava. M’ha costat llàgrimes i uns quants fulls, però poc o molt ho he aconseguit.

Itziar

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

Fa sis mesos, va passar algo, que va canviar per complert la meva vida…Des de petita, he tingut gats. És un animal genial, potser no ho sembla, però pot arribar a ser molt més fidel agraït que un gos. Són, especials.

Un dia, al tornar de la guarderia, estava allà, sota la taula. Jo ja tenia un gat, però sota aquella taula n’hi havia dos. Es deia Celeste, un mascle creuat de siamès i “callejero común”. La meva mare el va trobar a prop de la feina i el va portar a casa. Tenia un suau pelatge tigrat, uns preciosos ulls blaus i un dibuix simètric al front. Tindria al voltant d’un any…

Des d’aquell moment, va haver-hi un nou membre a la família. Va ser com un germà per mi. Era el millor dormint, jugant, escoltant…

Quan vam venir a viure a Vilassar, li van detectar liposomes per tot el cos i diabetis. Els liposomes son com unes berrugues, que en els gats no són dolentes si són exteriors -a diferencia de en els gossos..que són càncers- però s’han d’anar treient, però el Celeste era diabètic, i no se li podien extirpar pel risc de que no cicatritzés bé. Una nit, va tenir una crisis, i va caure en un coma. El vam portar al veterinari, i van aconseguir estabilitzar-lo, però havia estat inactiu durant molta estona, i encara no havia despertat del coma. També li havien fet una ecografia, en la que, van observar que també tenia liposomes a la panxa. Això es tracta amb quimioteràpia, però la diabetis es incompatible amb la químio.. i no era una opció per ell. Davant de tot aquest risc, vaig haver de prendre una dura decisió. Els vaig dir als meus pares que el millor seria sacrificar-lo, ja que, si havia d’estar patint i sota un munt de tractaments, seria encara pitjor.

Ho vaig passar molt malament. Era aquella estranya sensació de que al despertar-me, estava sola al llit, que no hi havia qui miolés, que ningú demanava carinyo, Una sensació totalment horrible, sentia un gran buit, el necessitava. Hi van haver moltes coses en mi que van canviar, el meu somni de ser veterinària, es va esfumar, l’havia perdut a ell. Vaig acabar recolzant-me en els meus pares i en alguns amics, però sobretot en la meva gata i el meu gos..ells seguien allà.

Ja fa sis mesos que no hi és i sento que el necessito..

L’altre dia, vaig acompanyar una amiga a buscar un cadell de gat, i en veure un dels seus germans, hi vaig veure una gran semblança amb el Celeste. El pel tigrat, els ulls blaus, el dibuix simètric al front…La veritat és que no s’assembla gaire a ell, però vaig convèncer als meus pares, i ara, tinc dos cadells de gat a casa, ja que també vam agafar un altre germanet.

Potser encara no estava preparada per això, però sé que aquest conjunt de fets, m’ajudarà a créixer, a madurar. Però tinc molt clar que d’ell mai m’oblidaré i que sempre l’estimaré.

Clara Córdova

Divendres vaig perdre el meu ipod. El meu estimat reproductor de música. Feia ja tres anys que el tenia. Amb molt d’esforç havia aconseguit que me’l regalessin per a Reis, i ara ja no sé on és.

No el trobo, i estic preocupada. Ja no me’n recordo ni del últim cop que el vaig tenir a les meves mans. Sé que el vaig portar a l’institut, i el vaig fer servir. Recordo haver-me’l posat a la butxaca dels pantalons, i un cop a la moto pensar, haig de guardar-lo a la motxilla; però ho vaig fer? No ho sé. Em va caure a terra o me’l vaig emportar a casa?

Si va caure a terra, m’agradaria pensar que algú el va trobar i que, gràcies a les fotos que hi tenia guardades, ha esbrinat que és meu i que quan torni dilluns a l’institut me’l tornarà. Però si ningú l’ha agafat, se l’haurà emportat la pluja, perquè a l’endemà ja no hi era.

Si me’l vaig emportar a casa no sé on és, perquè un cop a casa vaig voler agafar-lo per emportar-me’l a anglès, però no sé si el vaig agafar i el vaig deixar a algun lloc o si m’ho vaig imaginar. La qüestió és que l’he buscat, i no sé si és que la dona de la neteja l’ha amagat, perquè mai trobo les coses quan ve ella, no la culpo, perquè ella no sap on van, però m’agradaria saber on les deixa. He remenat tots els racons de casa però no apareix, i somio en que dilluns quan torni la dona de fer feines em digui on és.

Per estrany que sembli, fins i tot m’ha passat pel cap que tot hagi estat un somni, i que mai hagi tingut un ipod. Però no crec que hi estigui només a la meva imaginació.

Puc agrair que almenys els meus pares no s’hagin enfadat, però m’han dit que no me’n compraran un altre. He fet tot el que he pogut, l’he buscat a tot arreu, i fins i tot he posat un “anunci” a facebook per veure si algú en s’havia alguna cosa, l’anunci deia així:

ES BUSCA!!
ipod nano rosa, sense camera!! igual al de la foto!! (incloïa fotografia)
possiblement perdut a l’insti, on les motos!! si sabeu d’algú que hagi adquirit un igual sospitosament i recentment digueu-me alguna cosa!!
SIUSPLAU!!!! QE ESTIC DESESPERADA BUSCANT-LO!!!

Desitjo arribar dilluns a l’institut, i que algú me’l torni. Em torni el meu estimat ipod !