LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Escolto com els batecs del meu cor van cada cap més ràpids, els llums s’encenen i em provoquen una calor abrassadora, m’enlluernen, de lluny s’escolten els aplaudiments del públic i de cop s’obre el teló.

Sé que no surto fins més tard, però no puc evitar estar nerviosa. Estic als camerinos, retocant-me una vegada i una altra la roba, el pentinat i el maquillatge. Escolto els diàlegs, la música i com el públic riu. Escena rere escena l’obra va avançant, cada cop falta menys perquè surti. Tot i que ja és el meu tercer any que tinc paper, em sento com si fos la meva primera vegada. Intento distreure’m parlant amb els meus companys, però crec que ells estan més nerviosos que jo i els deixo tranquils. Gairebé sense adonar-me’n estic sobre l’escenari, veig tot el teatre ple però no sóc capaç de reconèixer gairebé ningú. Noto una sensació d’alleujament, per alguna raó estar a l’escenari em tranquil·litza.

En un tancar i obrir d’ulls veig com cau el taló davant meu, s’ha acabat l’obra. Un any més Els Pastorets de Vilassar de Dalt han sigut un èxit. La gent en surt contenta i els que em coneixen em feliciten per l’actuació. Però em falla alguna cosa, sembla que no n’hi hagi prou. Portem quasi dos mesos assajant-la i en menys de tres hores tot s’ha acabat fins a l’any que ve. Sento que tant d’esforç i sacrifici no em recompensen. M’aturo i penso en tots els assajos, en totes les bromes entre camerinos, en totes les pífies que el públic no veu i de cop i volta se’m dibuixa un somriure. Perquè el més important no és el destí, sinó el camí que agafem per arribar-hi, i aquest ha valgut molt la pena.

Gràcies companys!

Àurea