LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El tipus de música que més m’agrada és l’electrònica: música contemporània que utilitza noves tecnologies com ara sintetitzadors, “samplers”, caixes de ritmes, seqüenciadors i ordinadors, per tal de crear uns sons específics. El ritme és molt marcat, fort, contundent i amb distorsions i repeticions, sempre dins d’una melodia que es reconeix fàcilment. Els gèneres amb els quals més m’hi identifico són l’”electro” i el “dubstep”. Entre els meus artistes i grups preferits hi ha “DVBBS”, “Dimitri Vegas & Like Mike”, “Knife Party”, “Marsal Ventura” i “Skrillex”. Tots són discjòqueis (DJ’s) i els admiro perquè són creadors que experimenten tecnològicament a cada cançó que composen.

Escolto aquesta música cada dia una estona. Em distreu i em convida a seguir el ritme amb tot el cos. Ara bé, amb cascs, per no molestar a la gent del voltant. De totes maneres el que més m’agradaria seria anar a un concert per gaudir-la en directe i a tot volum, i veure com l’artista improvisa mesclant i masteritzant sons i fins i tot versionant cançons antigues; a més a més, l’ambient va acompanyat d’imatges virtuals, làsers i efectes especials a dojo. És espectacular!

No és, però, l’únic tipus de música que m’agrada. De tant en tant escolto New Age, Hip  Hop, Pop, Heavy… i aprecio molt la música clàssica. Jo mateix l’havia practicat al piano durant sis anys!

Per tant, si a mi m’agraden tots els estils i gèneres musicals, no entenc per què a la majoria de gent adulta no els agrada la música electrònica. Diuen que els perfora les orelles, els posa nerviosos i que no val res. A mi em sembla que el que passa és que no l’entenen. Haurien de saber que aquesta música tan “moderna” recorda la música ancestral i primitiva dels primers instruments de percussió. Si l’escoltessin bé, reconeixerien que no és gens fàcil compondre-la. I que fins i tot hi ha metges que diuen que podria ser “curativa”, si es receptés contra la depressió i els estats d’ànim baixos…

Abel

Cada dilluns, dimarts i dimecres vaig a Barcelona amb autobús, ja que faig música al Conservatori del Liceu. Baixo a la parada de Ronda Universitat, final del trajecte, després de tres quarts d’hora de camí. Com que l’edifici del conservatori es troba a la Plaça Urquinaona, he de travessar Plaça Catalunya i un tros de carrer. Faig aquest petit viatge sola, així que moltes vegades, per tenir companyia, em poso els auriculars, una bona cançó i camino al ritme de la música.

Des de que a classe ens van encarregar escriure aquest, jo sabia que el meu, d’una manera o altra, acabaria parlant de música. La gent que em coneix, sobretot la més propera a mi, sap com m’encanta la música, com m’emociona una bona harmonia (que és el conjunt d’acords que formen una peça). Ser pianista – el piano és un dels tres instruments que toco- és una paraula que em descriu perquè toco el piano des de molt petita i tocar és la meva forma d’expressar-me. Molts dels meus records estan envoltats de música i espero que també ho estiguin les meves futures vivències. Per això és tan important la música per a mi.

Però també ho és per a moltes altres persones. Per més que no ens n’adonem, la música ens acompanya cada dia. Podem trobar una cançó per a cada sentiment, per a cada estat d’ànim. Moltes vegades, les nostres cançons preferides es converteixen en himnes per nosaltres: ens ajuden a desconnectar i ens fan passar una bona estona, fins i tot en els moments més difícils. Totes aquestes cançons formen la banda sonora de les nostres vides.

Així que, quan vaig caminant per Barcelona amb la motxilla a l’esquena plena de partitures, encenc l’mp3 i busco entre totes aquelles cançons que tant m’agraden i en trio una, una diferent cada dia. Serà la cançó d’aquell record i així, a poc a poc, vaig creant la meva pròpia banda sonora.

Blanca

Un dels meus somnis des de petit és ser futbolista, com tot nen petit de 5 anys. Jo veia a Ronaldinho i volia ser com ell, volia fer els seus driblings, les seves carreres, era un jugador que m’apassionava perquè jugava i gaudia del que feia, era feliç fent el que més li agradava, jugar a futbol.

Suposo que com sempre somreia, transmetia aquella sensació de bon rollo. Però el que més m’agradava d’ell eren les bicicletes que feia, jo l’intentava imitar però no em sortien i en aquell moment pensava que mai podria arribar a ser com ell.

Quan vaig anar creixent vaig anar millorant i gràcies a un noi del meu barri vaig aprendre moltíssim sobre aquest esport, en aquell moment era el meu ídol, era un noi molt bo, i quan dic molt bo vol dir que va estar a la masia durant uns anys, però per problemes familiars va haver de deixar-ho. Ell m’ensenyava els driblings que jo de petit veia fer a Ronaldinho, i aprendre a fer-ho va ser com deixar enrere una etapa, i va començar una de nova.

Simplement volia agrair-li tot el que em va ensenyar ell i els seus amics, sense aquells partidets i aquelles “paxangues” no seria el jugador que sóc ara mateix, moltes gràcies “Jowi”.

Sergio

El futbol és un esport que és viu amb molt sentiment i entusiasme, tant és així que als camps hi arriben a anar milers i milers de seguidors. Això és la vertadera bellesa d’aquest esport. El futbol és capaç de reunir gent de totes les races: negres, blanques…

En el món del futbol a cada equip se l’identifica amb uns colors, els seus colors. El blau-grana amb el Barcelona, el blanc amb el Madrid i les ratlles blanc i vermelles amb el guanyador de la passada lliga, l’Atlètic de Madrid. Aquesta circumstància provoca que els estadis es converteixin en vertaderes obres d’art. La qualificació d’obra d’art és opinió meva, ja que penso que és molt bonic veure milers i milers de persones vestides amb els mateixos colors. Això si que és passió per l’esport.

Per mi l’esport és emoció i sentiment, la frase “jo sento els colors” vol dir que quan guanya el meu equip ho celebro com si hagués guanyat jo i quan va perdent pateixo com si participés en el partit . Per posar dos exemples clars: el passat 17 de maig jo era l’home més feliç del món quan el meu equip va guanyar la lliga; el cas oposat va ser quan va perdre la final de la copa d’Europa envers el Reial Madrid, amb aquell gol de Sergio Ramos.

Amb aquest text vull fer veure a la gent que el futbol no és xutar i marcar solament, sinó que el futbol és un sentiment més com l’amor o l’odi.

Víctor

Al Projecte de Recerca, a fi d’orientar-nos, se’ns ha demanat que planifiquem el que ens agradaria estudiar en el futur, per averiguar si realment sabem el que estudiarem, o simplement per a fer-nos una idea. Com a estudis a explorar aquest crèdit he escollit la comunicació Audiovisual, ja que al meu grup se li ha assignat com a tema la Tecnologia, i aquesta és l’àrea que més curiositat m’ha despertat. Bé, una de les activitats que més m’ha servit per entendre millor en que consisteix aquesta feina ha sigut l’entrevista.

L’entrevista ha estat una de les activitats més interessants, amb en David Naudín (l’entrevistat) no tenia una relació familiar molt pròxima (tot i que es cosí de la meva mare). Tot i així, no va tenir cap tipus de problema per explicar-me en què consisteix la seva feina, és més, diria que li va entusiasmar la idea de que un jove, bé un adolescent, s’interessés per la seva feina tant com ell mateix ho fa.

Finalment segueixo sense saber si vull estudiar audiovisuals, com ell, ja que, tot i que segueix interessant-me, en aquest crèdit he descobert que tinc altres inquietuds. Aquesta és una de les coses que he après, però el més important que he après en aquesta activitat és que: tenir èxit laboral (que és el que en el fons jo, i tots busquem) , no es només cobrar un gran sou i dirigir unes quantes persones, sinó tenir una feina que t’ompli, que s’adeqüi a tu, i que t’apassioni com a ell. De fet no és cap cosa que no m’haguessin dit mai, però entrevistant a en David he pogut comprovar que és totalment cert. I encara que si em posés a concretar en què consisteix la seva feina molts pensarien que no val la pena, ja que en aspectes econòmics per exemple és molt irregular, o perquè s’ha de viatjar molt, jo puc assegurar a tots aquests que sí que la val, i només cal parlar uns minuts amb ell per adonar-te’n.

M’agradaria tindre una feina que signifiqués per a mi el mateix que significa la feina d’en David per a ell.

Lluís

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Des de ben petita i segurament una mica per influència dels meus pares, tinc una passió per les motos. Fa uns anys m’agradava allò que els hi agrada als meus pares que són les motos custom però des de fa ja un temps vaig desenvolupar aquesta passió. Vaig anar investigant en el món de les motos i vaig veure que em semblava molt interessant la modalitat del enduro en les motos.

Aquesta modalitat del motociclisme consisteix en realitzar uns recorreguts a l’aire lliure o en un espai tancat, en uns temps establerts. A més a més, cal destacar que enduro ve de l’anglès endurance que vol dir resistència.

Per aquest motiu és un esport generalment per nois ja que es requereix una gran força física i una mentalitat forta i dura. Però independentment d’aquest inconvenient per mi, el meu somni és poder-ho practicar algun dia i això no em farà canviar d’opinió.

Relacionat amb això, fa prop d’un mes vaig anar a veure el mundial de trial i enduro indoor al Palau Sant Jordi i la veritat és que això encara va fer que desitgés més poder arribar a practicar aquest esport i des de llavors estic buscant una moto i alguna persona que em pugui ajudar a complir aquest somni.

Laia

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

Tot va començar a finals de juny, quan vaig anar a un concert a Vilassar de Mar amb unes amigues. Actuaven Els Catarres, un grup català que es va donar a conèixer gràcies a la cançó Jenifer i que ara és molt famós a la nostra terra.

En aquell moment només em sabia una o dues cançons seves però a l’hora del concert, vaig disfrutar tant que me les vaig aprendre totes. Aquell concert va ser el començament d’una gran afició: escoltar Els Catarres en tot moment.

Mesos més tard, a les Santes de Mataró, també hi actuaven. Com era d’esperar, hi vaig anar amb les amigues. El concert va ser irrepetible i, a més a més, vam tenir la sort de poder-nos fer fotos amb els membres del grup: el Jan, l’Éric i la Roser. Aquest moment va ser màgic per mi; poder parlar amb unes persones genials i les quals admiro. Mai ho oblidaré.

Dies més tard del concert a Mataró, ens vam assabentar que Els Catarres feien un concert el 6 de desembre a Aiguafreda, el seu poble, i que seria especial. Ens moríem de ganes d’anar-hi i vam fer tot el que vam poder per ser-hi, i així va ser. Els dies passaven volant i cada dia teníem més ganes de que arribés l’esperat dia. Per fi va arribar. Quan vam arribar al poble vam anar al pavelló on es feia el concert, i ens vam posar a primera fila i vam cantar totes les cançons amb moltes ganes. Va ser màgic. Un cop acabada l’actuació, ens vam poder fer fotos de nou amb els membres i, a més a més, ens van firmar autògrafs. Aquest moment va ser inoblidable per a mi.

Els dies anteriors al concert van ser tot nervis i, fins i tot desil·lusions perquè en certs moment pensàvem que no hi podríem anar, però tot patiment té la seva recompensa.

El pròxim estiu faran més concerts als quals segur que aniré, i amb moltes ganes!

Mireia

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan