LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

T’has parat a pensar mai si vius les coses com si fossin l’últim dia? Què faries si demà s’acabés el món? Doncs pensa-ho. Abans de seguir llegint, agafa un boli i un paper. Pensa que ha sortit per la televisó un avís que diu que en 2 setmanes el món s’acaba per un meteorit inevitable, on tothom mor i no hi ha cap solució per evitar-ho. Seguidament, apunta al paper quines coses faries abans de morir. Un cop ho hagis apuntat, torna a la vida real. Ja no hi ha cap avís de meteorit i pots seguir com sempre. Mira el paper i les coses que has apuntat; per què no les fas? Pensa que tot pot acabar en qualsevol moment i no ens adonem de la situació. Seguim vivint cada dia normal, sense aprofitar-ho al màxim, deixant passar els moments. Per què no fas les coses que has apuntat? Hi ha alguna cosa que t’ho impedeixi? Si ningú et pot aturar, fes-ho. Pensa que en qualsevol moment pot acabar la nostra etapa i haurem desaprofitat moltes coses.

Àlex.

Aquest any, els alumnes de quart d’ESO ens veiem en l’obligació de recaudar diners per al viatge de fi de curs.

Una de les coses que hem fet ha sigut montar una paradeta a la fira de Santa Llúcia amb pastissos, ponsèties, cafè, xocolata desfeta, tombola i un sorteig. Cada alumne tenia un torn per anar a atendre la paradeta, i a mi em va tocar diumenge de dos a quatre del migdia, però com que m’ho estava passant bé amb els meus companys m’hi vaig quedar fins les vuit.

La meva feina a la parada era donar el canvi als clients i per no fer tota la estona el mateix també anava a vendre números pel sorteig amb algú altre, res de l’altre món.

De tota aquesta experiència, n’he tret dues conclusions:
Per una banda, m’he pogut posar a la pell de tota aquella gent que va pel carrer intentant vendre’t coses que no t’interessen i si tens un mal dia ja els hi poses mala cara i tot… Doncs em va passar, vaig poder sentir el que és que vagis a vendre-li coses a la gent i et desprecin, per això, demano perdó a tots els venedors i venedores del carrer si algun cop els hi he posat mala cara.
I d’altra banda, també vull agraïr a la gent que ens va comprar coses i va ser amable amb nosaltres Com per exemple el senyor gran que vivia davant de la nostra parada i va fer donacions sense demanar res a canvi. Cal dir, que en alguns moments ens va fer una mica de por ja que deia que coneixia a les nostres famílies i nosaltres no en teniem ni idea de qui era, però de totes formes va ser molt amable!

Núria

A finals del curs passat ens van explicar a la classe que a quart havíem de triar si volíem fer quart científic, tecnològic o humanístic i que podia ser el batxillerat que triéssim o no. Jo vaig tenir molt clar que volia fer el científic, des de feia un temps ja sabia més o menys què volia estudiar i que per fer allò havia d’estudiar aquest batxillerat.
Ara que ha passat el primer trimestre de 4t ja no tinc tan clar el que vull fer, ja que veient com em va física no crec que faci el batxillerat científic, encara que pel que vull estudiar el segueixo necessitant. Fa poc em van explicar que tenia una altra opció, que és estudiar una cosa molt semblant i que no es necessita el científic per fer-ho sino que es pot fer amb qualsevol batxillerat, he pensat que segurament faré això però tampoc estic del tot segura, ja que acostumo a canviar d’opinió sobre el que vull estudiar cada dos per tres. Sort que encara queda temps per triar.

Marta

Ahir em vaig aixecar i vaig mirar per  la finestra, però vaig desitjar no haver-ho fet.

Amb 2 anys vaig venir a viure a Cabrils, a una comunitat on guardo molts records. Casa meva, en concret, està a 20 passes de  l’Escola l’Olivera on jo he fet des de P3 fins a 6è de primària. Cada dia, abans de preparar-me per anar a l’escola, mirava per la finestra. Des de la meva habitació veia la platja de Vilassar de mar, com el mar es tornava taronja per la sortida de el sol, veia creuers i petits vaixells que navegaven tranquils i com la foscor de la nit es tornava en la claror de el dia però no vaig comptar en que un dia aixó desapareixeria.

Fa un any van decidir construir el poliesportiu de Cabrils i van tenir la brillant idea de fer-ho just al costat de l’Escola l’Olivera, i per tant, molt a prop de casa meva. Jo pensava que això a mi no em treuria res fins que al llarg de la construcció vaig veure que m’equivocava. Aquell poliesportiu  gran de color gris amb unes bigues gegants i gens bonic em tapa totes les vistes que des que era petita havia vist de Vilassar. Jo sabia que no podia fer res per moure’l de lloc.  Ara, si vull mirar el  mar, he d’anar a les golfes i sortir a un replà però això ja implica pujar unes escales que de bon matí a tothom li semblen eternes. Es veu el mateix, potser encara millor, però mai serà com abans quan jo només havia mirar per la finestra de l’ habitació i gaudir d’aquell paisatge que m’agradava tant.

Cristina

Antes o después las cosas se terminan, todo siempre tiene su fin.

En una relación, por ejemplo, al principio todo es muy bonito y feliz; pero luego, a medida que pasa el tiempo, las cosas se complican: distancias, discusiones, desconfianzas, otras personas… Demasiadas cosas que hacen que algo acabe.

Por eso, pase lo que pase, tenemos que vivirlo todo al máximo, aprovechar cada segundo porque en cualquier momento se puede acabar. Algo que pensábamos que duraría para siempre se va para no volver nunca más.

Y digo todo esto porque ahora es a mí a quien le toca empezar todo de cero. Toda una vida que pensaba que tendría se ha ido. Pensar que todo lo que hemos vivido no ha servido, porque en un futuro ya no estaremos juntos. Llegar a tenerlo todo y ahora, no tener nada.

Muchas noches me despierto buscando tu calor y me acuerdo de que ya no lo volveré a sentir nunca más, de que nunca volveré a ver esos mensajes que me sacaban una sonrisa, ni tus llamadas después de vernos para darme las buenas noches. Lo único que tendré serán lágrimas hasta que se me sequen los ojos porque todo se ha acabado y nunca nada volverá a ser como era antes.

Judith

Per mi, com per alguns altres, la música és una font d’inspiració, però el que l’assignatura de l’institut o col·legi no m’agrada gens no se per què, però mai li he trobat el gust.
Amb la música (depèn del tipus és clar) fa que la gent estigui més contenta encara que no tingui un dia bo, per això jo sempre que faig deures o estigui per casa o amb els amics la poso, ja que amb trobo més feliç del normal.

Crec, (tornem a la idea de la música a l’institut) que a les aules s’hi hauria de canviar el mètode d’estudi de la música, ja que si el fessin d’una altra manera, segurament m’hi apuntaria sese pensar-m’ho, és clar, també depèn del professor, ja que si fa una assignatura el més entretinguda possible, farà que els seus alumnes l’escoltin i fins i tot traurien millors notes.

En conclusió, crec que la musica és essencial per la vida, ja que pot canviar-nos el dia i passar d’estar trist a ser feliç.

Pablo

Només queda una setmana per les vacances de nadal i comença a aparèixer l’esperit nadalenc que tots portem a dins. Al carrer, sota els llums de nadal es comencen a il·luminar les paradetes de Santa Llúcia, a Barcelona les pistes de patinatge sobre gel ja estan obertes i cada cap de setmana ens passegem pels centres comercials pensant què podem comprar a la nostra família.

Les famílies a casa seva comencen a posar el meravellós arbre de nadal, el pessebre i els nens petits donen de menjar cada nit al tió. Els nens i nenes, entussiasmats i molt il·lusionats, comencen a escriure la carta dels reis, amb ple de joguines que desitgen, per després donar-li al seu rei preferit. Aquests dies de vacances són fantàstics moments per passar amb la família; rient, cantant, ballant, obrint regals, menjant torrons…

Tot això que acabo d’explicar és un nadal perfecte per tothom, però, i la gent què no s’ho pot permetre perquè s’han quedat sense feina, casa… Aquesta gent que fins no fa gaire tenien un nadal com el nostre i de cop i volta han entrat en un espiral de decadència fins a perdre-ho tot, com creieu que passaran el nadal?

Seria bo reflexionar i dedicar una petita part de la nostra felicitat a tots aquells que es troben en situacions desafavorides i no oblidar la nostra solidaritat envers els altres.

Eva

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

Quina mania li teniu al futur? Veig que us fa molta gràcia parlar del tema i filosofar sobre el futur. Suposo que deu ser perquè ja teniu les idees clares, o simplement us uniu al corrent migratori per no desvariar. Bé, el cas és que, per què parlar d’un temps que no coneixem ni podem controlar, podent seure, agafar unes crispetes i rebobinar la nostra pròpia i edulcorada pel·lícula?

El passat, amics meus, aquells moments viscuts, bons o dolents que ens defineixen com som… Cada moment és una pinzellada en l’autoretrat de la nostra vida, una pinzellada inesborrable. Tot i així, la meravellosa ment humana s’encarrega de ensucrar els bons moments i de gravar a foc els dolents. Per tant, quan pensem en el passat, no estem fent res més que veure una pel·lícula que no és fidel a la novel·la original, això sí, té uns efectes especials boníssims.

I doncs amb què em quedo? Amb el present senyores i senyors. Perquè el qui té la vista fixada en el futur, no fa res més que perseguir un diamant penjat de la seva pròpia esquena, i qui només mira enrere té moltes possibilitats de donar-se un bon cop contra un fanal, així que oblida el passat, fixa un ull cap al futur i amb l’altre mira i gaudeix de la teva vida. Carpe diem.

Narcís