LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ara estem a Desembre, tenim les festes a menys d’una setmanes vista, però ja fa temps que el nostre voltant ens està avisant. Són petits -i no tan petits- indicis que ens volen anar preparant, que ens avisen de que el Nadal és a prop. Però en molts casos els ignorem i pensem per dintre: “Uf.. encara falta molt”.

Subtilment, els anuncis a la televisió és tornen monotemàtics: joguines i perfums. Però no ho notem fins que veiem l’anunci de la loteria de Nadal de l’estat, allà ja ens ho comencem a ensumar… Al poble, els carrers es van omplint de llums, les botigues estan a petar de gent, se celebren les fires de Santa Llúcia i per últim, et comencen a arribar les felicitacions de Nadal. Jo sempre intento ignorar tots aquest indicis perquè el compte enrere no se’m faci més cansat del que ja és, però hi ha coses que no pots obviar, i l’altre dia em va passar una cosa ben curiosa.

Vaig sortir de casa disposada a anar amb la meva mare a comprar coses de decoració per la casa. Quan vaig entrar a la botiga, em vaig aturar un moment per observar tot el que m’envoltava. Hi havia llums de colors, arbres de Nadal, plantes i flors, tot tipus d’objectes de decoració i molta gent, però de tot allò només hi va haver una cosa que em cridar l’atenció, va ser aquella olor a Nadal. No sabria definir-la, és una olor indescriptible i alhora inconfusible, et recorda en una sola fragància tot el Nadal. Durant uns segons en vaig quedar quieta, sense saber ben bé què fer, aquella olor m’havia fet adonar-me d’alguna cosa: el Nadal ja és aquí…

Àurea

Aquest cap de setmana vaig jugar un torneig amb amics. Sí, no era de futbol ni de bàsquet ni res, era d’un joc d’ordinador. Al principi pot semblar estrany un torneig d’un joc d’ordinador però sí, existeixen. L’objectiu pot variar, per exemple, un objectiu és anar a la base de l’enemic contrari, agafar una bandera i tornar, un altre és trencar una peça d’un monument de l’equip rival, també està un que és matar-se uns els altres, etc. És la primera vegada que hi participo en un torneig així i és una gran experiència. Sobretot has de treballar en equip, ajudant als amics i quan aconsegueixes guanyar, és una recompensa gratificant. El treball en equip és bo, ajudes a altres persones per aconseguir un bé comú i tothom es sent bé. S’ha de pensar en els demés, per exemple, una persona en solitari no és gaire bona però quan estàs en grup sí. En definitiva, ens hem d’ajudar entre tots per sortir endavant.

Àlex

Tot va començar a finals de juny, quan vaig anar a un concert a Vilassar de Mar amb unes amigues. Actuaven Els Catarres, un grup català que es va donar a conèixer gràcies a la cançó Jenifer i que ara és molt famós a la nostra terra.

En aquell moment només em sabia una o dues cançons seves però a l’hora del concert, vaig disfrutar tant que me les vaig aprendre totes. Aquell concert va ser el començament d’una gran afició: escoltar Els Catarres en tot moment.

Mesos més tard, a les Santes de Mataró, també hi actuaven. Com era d’esperar, hi vaig anar amb les amigues. El concert va ser irrepetible i, a més a més, vam tenir la sort de poder-nos fer fotos amb els membres del grup: el Jan, l’Éric i la Roser. Aquest moment va ser màgic per mi; poder parlar amb unes persones genials i les quals admiro. Mai ho oblidaré.

Dies més tard del concert a Mataró, ens vam assabentar que Els Catarres feien un concert el 6 de desembre a Aiguafreda, el seu poble, i que seria especial. Ens moríem de ganes d’anar-hi i vam fer tot el que vam poder per ser-hi, i així va ser. Els dies passaven volant i cada dia teníem més ganes de que arribés l’esperat dia. Per fi va arribar. Quan vam arribar al poble vam anar al pavelló on es feia el concert, i ens vam posar a primera fila i vam cantar totes les cançons amb moltes ganes. Va ser màgic. Un cop acabada l’actuació, ens vam poder fer fotos de nou amb els membres i, a més a més, ens van firmar autògrafs. Aquest moment va ser inoblidable per a mi.

Els dies anteriors al concert van ser tot nervis i, fins i tot desil·lusions perquè en certs moment pensàvem que no hi podríem anar, però tot patiment té la seva recompensa.

El pròxim estiu faran més concerts als quals segur que aniré, i amb moltes ganes!

Mireia

Ara farà un mes que sóc voluntària a una protectora ja que vull col·laborar i ajudar els animals perquè m’agraden molt, i els caps de setmana vaig a passejar gossos.
El que vull dir amb això és que hi ha gossos que segurament ho han passat molt malament abans de estar abandonats. Ho dic perquè avui m’ha tocat passejar un gos que tenia molta por a les persones. Al principi no el podia tocar, a la mínima que apropava la mà abaixava les orelles i amagava la cua entre les potes i no es deixava apropar. Per a mi, que aquest gos l’han maltractat i pegat abans de ser abandonat. Després de passejar-lo una estona, ja s’havia fet a la idea que no li faria cap mal, però quan passava una persona pel costat seu s’espantava i no volia avançar.
No entenc com la gent pot ser tan cruel amb els animals, si tens una animal és perquè el vols i te l’estimes, ho faries tot perquè estigués feliç, no l’abandonaries. Em fa molta ràbia que cada setmana hi hagi com a mínim deu animals nous a la protectora, però sort que hi ha gent que adopta, com ha sigut el meu cas que, farà també un mes, tinc una gateta nova a casa i espero que s’estigui el millor possible.

Salome

Fa cosa de dos mesos, concretament el dia 30 d’octubre (el dia abans de la castanyada) estava al pati amb els meus companys, i vaig decidir treure el tema de Halloween. Els vaig preguntar si farien quelcom especial per celebrar-lo, i em van contestar que no. Deien que aquesta festa no és típica d’aquí i que per aquest motiu no la celebraven. Jo amb ganes de posar emoció a la conversa, vaig respondre que antigament la festa de nadal i dels reis també havia estat portada de fora (establerta aquí pels catòlics), però que ara tots l’havíem adoptat com a tradicional. I la resposta que vaig obtenir va ser: “sí, però per Nadal hi ha regals, al contrari que per Halloween. Per això no cal posar-ho en dubte”. I aquesta frase em va quedar gravada, ja que descriu clarament el vici consumista de la humanitat d’avui en dia.

La societat està sent enredada a fi que se li pugui treure els diners de la butxaca fàcilment. Quatre colors lluents, una persona important que digui les meravelles del producte i tothom ja està fent cua per comprar-ho. I jo no m’hi excloc. Sovint tinc conflictes interiors, ja que quan vull una cosa, penso que és necessària i la compro. Després me’n adono que m’he equivocat pensant així i que he estat estafada. I aquí està el problema, ens fan pensar que els objectes del mercat són necessaris, que sense ells no ets res. Mentida, tot és una gran mentida. Ens controlen sense que nosaltres ens en adonem.

Tot aquest consumisme excessiu es veu clarament per les festes de Nadal, quan la gent agafa la mania de comprar objectes i objectes fomentats per aquest “generós” esperit nadalenc. No ens enganyem, potser és generós per nosaltres, però pel planeta Terra gens. Això és egoista per part nostre. És una paradoxa que el que ens pot semblar generós realment sigui una acció egoista, però és així. Hauriem de ser capaços de veure que és millor col·leccionar moments en lloc d’objectes. Com diu l’anunci de Nadal de TV3, regala petons. Millor per nosaltres i pel nostre món.

Amb aquest vici només fem malbé el planeta, que és el que ens permet viure. Si el destruïm, que serà de nosaltres? És trist que la gent prefereixi tancar els ulls i fer com si no veiés el mal que li fem en lloc de buscar solucions.

Només quan l’últim arbre hagi mort, l’últim riu hagi estat contaminat, i l’últim peix hagi estat capturat, ens adonarem que els diners no es poden menjar.

Aina Ros Alsina.

Tothom té els seus ídols: jugadors de bàsquet, futbolistes, nedadors, actors, actrius…. I jo també en tinc un.

Tot va començar farà cosa d’uns quants anys, quan em vaig començar a interessar per les motos, una cosa que sempre havia trobat de nens. Tot ve arrel de que el meu pare sempre mirava les carreres, i al final la cosa t’acaba agradant. Sempre m’havia fixa’t en els grans corredors de Moto Reina (categoria més alta en motos), com per exemple en Valentino Rossi, però ara, farà un any o dos vaig veure que no només les gran estrelles estaven a la categoria més alta, sinó, que també hi havia grans estrelles a les categories inferiors (Moto 2…). Aquí es quan va començar la meva afició per Marc Márquez.

Marc Márquez, és un jove pilot de Moto GP, campió de les tres categories de Moto amb tan sols 20 anys, i avui dia una gran persona, reconeguda per molta gent, guardonat per molts premis, aclamat per molta gent, per mi, un gran exemple a seguir. No tan sols pel fet de que sigui Campió del Món, o bé, perquè sigui guapo, sinó pel sol fet que es una persona amb uns reptes aconseguits, amb un esperit de superació impressionant, la persona que clarament ens transmet que: Quan es vol, es pot. Una persona amable amb la gent, un noi al que no se li pugen els fums el cap per ser el Campió del Món, algú a qui li agrada ser molt competitiu, en definitiva, una gran persona.

Mariona

L’altre dia mirant les notícies vaig veure que dèien que en el mes de desembre l’únic que es feia eren cues a les botigues, i és veritat. En aquest mes ja arriba Nadal, totes les botigues estan a explotar i et passes tot el dia pensant què regalar; si a la mare un collaret, si al pare un rellotge, a l’avi una colònia… Massa estrés!
El més pesat és sentir als pares dir que encara no tenen els regals, i que t’estiguin preguntant què poden regalar.
Ah… I no oblidem les trucades dels tiets o avis que et pregunten què vols de regal i tu no saps què demanar.
Jo, la majoria de vegades demano diners. Avui dia, si som sincers, els joves ja tenim de tot.

Laia

Jo de sempre he sigut massa bo i innocent però així ningú em respectava. I volia canviar però sempre que canviava ningú em creia. Molts cops vaig mentir per intentar qualsevol cosa però mai em veien com a dolent o qualsevol cosa que intentés. Una vegada vaig enganxar-me a un joc i em tornava molt violent i els meus amics em deien que no em reconeixien i un d’aquests em va començar a dir Jonatan (perquè volia) perquè no semblava jo.

Molts han sigut molt amics meus inclús com a germans bessons però jo sempre canviava, sempre s’acabaven allunyant perquè jo canviava constantment. Vaig provar a ser dolent i mentir i tot però ningú feia més que riure’s perquè jo no era dolent i jo d’això no m’adonava. En adonar-me, vaig anant canviant i vaig descobrir una web del yahoo on preguntaven i altres responien. Jo vaig estar mirant molt de temps la filosofia i sincerament va ajudar-me molt , encara que també em va fer molt mal. Vaig obrir els ulls i vaig veure com era el meu institut i vaig decidir canviar-me al de Vilassar de Dalt.

Com a tonto, vaig tornar sense adonar-me a fer el dolent pero això no se’m dona bé i ja vaig dir moltes tonteries i algunes mentides. Al cap d’uns mesos vaig veure que allò no funcionava i vaig posar-me a estudiar de nou i intentar fer les coses bé encara que vaig haver de fer recuperació a l’estiu perquè no m’arribava la mitja.

I finalment m’he adonat que jo estic fet per a ser bo encara que vulgui tornar a canviar perquè no m’agradi que no em respectin. Però aquesta vegada és diferent, ja he entès que haig d’estudiar i haig de fer el que se’m dona bé encara que no m’agradi. I això és tant un resum de la meva vida com un treball, com una disculpa per aquell comportament que vaig tenir l’any passat.

Jordi

Tenia 10 anys, i per fi, van començar les vacances.

Eren les vacances del 2008, i a mi m’encantava un esport, el futbol. Quan va acabar el cole, m’hi vaig apuntar a un campus de futbol anomenat “Lluna Esports”.

Tenia moltes ganes, ja que a part de fer el meu esport preferit, anava amb una colla d’amics. Quan vaig arribar, el primer era agafar la llitera (em va tocar la pitjor), i després, anar a dinar. El primer dia, no hi vam fer gaire, un par d’activitats i a dormir.

Cada dia pel mati, tractava de jugar a futbol fins que arribés l’hora de dinar. Després de dinar, ens anàvem a banyar-nos a una piscina, per refrescar-nos; i ens passàvem tota la tarda entrenant, i jugant a futbol. Quan arribava la nit, sortíem a passar-nos-ho bé. Anaven passant els dies, fins que va arribar l’últim. Eren les 8, i com cada dia fèiem, anàvem al camp de futbol. Aquell mateix dia, tenia una sensació rara, però ho vaig deixar córrer. De sobte, vaig saltar i al caure, plas! Em vaig trencar el braç. Ràpidament, em van portar al metge i em van operar.

Quan em vaig despertar, estava content perquè pensava que havia acabat tot; però no va ser així. Tenia que anar cada dia a rehabilitació, i lo pitjor va ser, que vaig estar 2 anys sense poder jugar a futbol.

Sergi Sánchez Jurado

Cada dia, quan em desperto, em costa molt sortir del llit. penso en la rutina diaria i no m’ajuda, se’m fa una muntanya d’un granet de sorra, però si hi ha alguna raó per la qual em llevo, és perquè hi ha un sentiment, una força o, fins i tot podem dir-ne consciència que fa que em miri el dia amb una altra cara.

Què faria jo sense la meva consciència? Per la gent la consciència és una cosa abstracta que ens fa reflexionar, o una veu dins del cap que et diu que està o no està bé el que fas, has fet, o faràs. En el meu cas és una persona, ho sap tot de mi, no puc enfadar-me amb ella i ella tampoc amb mi, tot i que li he donat raons. Abans de pendre qualsevol decisió li comento per veure què en pensa i quan em diu el que creu que he de fer i ho faig, sempre en surto ben parat. Hi ha cops que abans de dir-li jo el que li vull explicar li ha dit un altre individu i m’enfado, però ella procura que em tranquil·litzi, però què hi farem… cal que digui que si no fos per la meva consciència, ja hauria fet alguna bogeria de gran calibre.

Aquesta persona ho és tot per mi, és la força que fa que em llevi cada matí. Li he fet passar alguna molt mala estona, i per això vull demanar-li perdó i donar-li les gràcies per aparèixer a la meva vida, per aconsellar-me, per aguantar-me, per fer-me reflexionar, per alegrar-me, per fer-me obrir els ulle, per obligar-me a fer els deures, per preocupar-se per mi. Per ser com és.

Un cop m’he rellegit aquests paràgrafs, penso que a molta gent que llegeixi aquest escrit no li importarà el que he intentat explicar. amb aquest text jo no vull canviar el parer dels altres ni tampoc vull donar la tabarra amb els meus sentiments, ni amb l’importància que té per mi aquesta persona, sinó que vull que fem una petita reflexió mirant al nostre voltant i comprovem que tenim un sostre, un plat a taula i gent que t’estima; la meva àvia diu que amb això n’hi ha prou per ser feliç, crec que té totra la raó tot i que si m’ho hagués dit abans li hauri estalviat algun mal de cap a la meva consciència.

Consciència, no vull que m’abandonis mai! Gràcies, un altre cop, per tot el que fas per mi!

Gerard