LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En enero hará un par de años que mis padres se divorciaron. No me parece un hecho extraño porque se ve que se ha puesto muy de moda en los últimos años. Los divorcios en muchos casos sorprenden a la gente porque las parejas parecen felices y llevan muchos años juntos pero eso solo es una falsa ilusión. En el caso de mis padres la gente se sorprendía, pero eso pasaba porque el punto de vista desde fuera es distinto al de dentro. Yo veía que tarde o temprano pasaría pero no acababa de llegar el momento hasta que un día, de la noche a la mañana, sucedió.

Las cosas desde entonces han cambiado mucho. Yo nunca lo he llevado del todo bien pero voy acostumbrándome a la situación aunque de vez en cuando me paro a pensar en momentos que estábamos toda la familia riéndonos o haciendo cualquier cosa y siento nostalgia porque me gustaría volver a vivir esa clase de momentos pero sé que eso no ocurrirá.

Carla

Tot és culpa meva, he suspès tres assignatures i és culpa meva.

Estic molt frustrat perquè no he tingut la voluntat d’estudiar des del començament del curs i, com a conseqüència, tinc unes notes penoses. He decepcionat la família i a mi mateix, i ja no hi puc fer res.

Què pot fer un quan falla, quan no surt bé el que hauria de fer-ho? Què pot fer una persona si fracassa en la seva missió? Fugir? Enfadar-se i abandonar? Jo he decidit l’opció més difícil, tornar a intentar-ho.

Aquest trimestre no he treballat gens, els primers dos mesos no vaig moure ni un dit, i això ha repercutit en les notes, es clar, però les últimes quatre setmanes vaig estudiar i vaig recuperar varies assignatures del temible suspens, però no va ser suficient per salvar-les totes. Matemàtiques, castellà i ètica van caure.

Però ja sé per què vaig fallar, i ara puc reparar el mal que vaig fer-me a mi mateix gandulejant i deixant les coses per últim moment. És un camí sacrificat i difícil, però així es el camí de tothom.

Es farà el que s’hagi de fer, pels meus i per mi.

Ferran.

No tenia pensat escriure sobre el Nadal, però son uns dies massa especials. Quan penso en el Nadal, se’m venen al cap diverses imatges, nens obrint els esperats regals al costat de l’arbre decorat, famílies menjant al voltant de la taula, les nadales, gent carregada amb els regals pels carrers il·luminats… També em venen records de quan era petita i celebrava el Nadal igual que ara però amb una màgia i entusiasme diferents.

El Nadal, ens proporciona petits detalls que ens fan sentir bé, o això crec, a tots. L’alegria de trobar-te amb aquelles persones que feia temps que no veies, la fe dels nens, la seva mirada brillant als Reis, estar acompanyat de persones que estimes, l’il·lusió que el dia 22 toqui la loteria a la gent que realment ho necessita, perquè malauradament hi ha persones que no viuen el Nadal com nosaltres. Hi ha famílies en les que els nens no tenen regals per Nadal, perquè no tenen suficients ingressos econòmics; d’altres que tenen a algun familiar a l’hospital, malalt, o simplement no hi és i en aquesta època d’estar acompanyat de les persones que estimes, se’ls deu trobar encara més a faltar.

Aina

Ja queden pocs dies per a les festes de nadal, vacances, familia, estar calentet a casa i encara que quedi una mica materialista, els regals, que no s’en reben cada dia. Bé, ja sabeu com és el nadal, temps de pau i tranquilitat, de descans, de desconectar, gaudir, etc. El Nadal ha sigut sempre la meva festa preferida, podria dir que prefereixo el nadal a les vacances d’estiu i a qualsevol altra.

Però aquest cop, hauré d’esperar al pròxim any per poder tenir un bon nadal dels que tant m’agraden, ja que suspendré quatre asignatures aquest trimestre, i això ha estat molt frustrant, perqué aquest últim mes, havia intentat aprovar-ho tot i, de fet, fins a aquesta última setmana estava convençudíssim de les meves possiblitats d’aconseguir tenir un bon nadal. Bé, el cas és que a casa meva unes notes així acaben en bronques i càstigs, molts. Ara mateix degut al meu rendiment a escola, estic castigat sense mòbil, sense videojocs i sense poder sortir els caps de setmana, és més he d’anar a dormir d’hora, i això sense tenir en compte les consequències que podrien arribar a tenir aquestes pròximes notes.

Sovint ho parlo amb els meus amics, els quals la majoria estan en la mateixa situació que jo, a nivell acadèmic, i encara no he topat amb cap que no m’hagi fet algún comentari com: “Però que has fet per estar castigat així!?”. Sempre que sento aquest tipus de comentaris, penso que és normal, entenc la decisió que han pres els meus pares al castigar-me tant. El que aconsegueixen així és que em faci por suspendre i tornar a sentir-me la causa de tots els maldecaps que hi ha casa.

Lluís

Fa molt poc que ja hem acabat els exàmens i ja estic una mica menys estressat, però durant l’època d’exàmens vaig arribar a estar molt estressat i poc valorat. A ser poc valorat em refereixo a que, per exemple, t’esforcis molt en un examen i no trobis una recompensa. Però fa poc un amic meu em va ensenyar una historia que ell va trobar per Internet, i que realment vaig trobar força interessant:
“Un home se sent abatut i desanimat per les incerteses que aguaiten la seva vida. Una amiga, tracta d’aixecar-li l’ànim:
– Et dono aquest bitllet de 500€, li diu ella. Què et sembla? Ho agafaries?
– Clar!, respon ell sorprès.
Abans de donar-li-ho, ella ho arruga, ho tira al sòl, ho trepitja, li dóna una puntada, ho torna a trepitjar. Per fi ho agafa i l’hi lliura.
– Ho agafaries ara, brut i trepitjat?
– Per descomptat! Afirma ell.
– Bé, doncs l’important és que sàpigues quant vals en realitat, i no el copejat per la vida que puguis estar en un moment determinat.”
En realitat vals el que tu mateix vols valer, i si et sents trepitjat i colpejat per la vida, pots fer dues coses: pensar que no vals res, o pots decidir creure en tu mateix. El teu gran potencial està dintre teu i només has de saber com treure-ho. Però si decideixes creure en un mateix sabràs que aquells cops només eren trampolins que t’han servit per millorar, aprendre i entendre realment el que significa ser una gran persona.
En definitiva, aquells cops significaven un impuls a la vida i a l’acció. Un nou aprenentatge per a la teva evolució com a ésser humà.
Ara digues, quant creus realment quant vals? O, per tant, quant decideixes realment quant vals?

Guillem

Des de fa temps, tinc una (estranya) fixació amb el ocells, recordo que quan em van regalar un reclam fa dos anys vaig estar-me 3 hores al jardí tocant-lo només per veure el meu ocell preferit: el falciot.

Però, entre tots els ocells que hi ha, per què el falciot, un ocell tan comú i amb tants pocs trets característics és el meu preferit? Bé, un explicaré la història.

Fa tres anys, caminant pel meu jardí, vaig trobar un falciot que tenia la pota enganxada a la seva ala i que, evidentment, no podia volar.

Vaig fer-me carreg del meu amic plumífer fins que va arribar el pare, que li va desenganxar la pota de l’ala. El pare em va explicar que aquesta espècie d’ocell es passa TOTA la vida volant, i que només es para de tant en tant per descansar (les seves ales són tan llargues que un cop a terra li es impossible remuntar el vol).

Al cap d’una setmana de cuidar el falciot vam començar a fer proves de vol, anàvem a un lloc elevat, posàvem el falciot sobre un dit i ell mateix saltava, però per desgracia es donava un cop contra una paret perquè estava tant defallit que no tenia esma ni per volar, això va passar set vegades, fins que a la vuitena ens va sorprendre el fet de que va aconseguir remuntar el vol i s’en va anar lluny per no frenar mai més el seu viatge.

Jo envejo aquest ocell, per començar, compleix la meva més gran fantasia: un vol inacabable, després tenim el fet de que no es rendia, cada cop que queia, tornava a intentar-ho, tornava a saltar, li era igual el dolent que li hagués passat anteriorment, ell ho intentava, i al final ho va aconseguir, va volar.

Aquesta espècie es la meva visió del que és la vida: un vol inacabable, sense rendir-se, puc mirar enrere però no per això he de deixar de volar, els teus amics et poden ajudar a remuntar el viatge, cap vol es igual a un altre i tots podrem tocar els núvols que representen la nostra felicitat, però hem de lluitar, hem de volar per aconseguir-ho.

I per mi és això el que representa el falciot: la lluita pel que és segurament el millor premi que pots trobar, la vida.

Nil, el vostre ocell preferit.

Hace más o menos un mes fuí a Andorra a hacer una competición con la novia de mi hermano y unos amigos suyos. Tenía que pasar todo el fin de semana con ellos y solo conocía a la novia de mi hermano. Además, todos tenían alrededor de veinte años, cosa que me convertía en la pequeña del grupo. Para mi era toda una aventura ya que soy muy vergonzosa y tenía que convivir durante tres días con unos desconocidos.
Después de jugar un poco al tetris conseguimos cargarlo todo en el coche y empezamos el viaje. Dos calles más allá empecé a pensar que estaban todos un poco locos, pero unos minutos después lo pude confirmar. Se pasaron todo el camino gritando, sacando medio cuerpo por la ventana y pitando a otros conductores. En definitiva, todo un espectáculo. Al llegar nos fuimos a la cama enseguida, aunque casi no pude dormir porque hacían mucho ruido. La mañana siguiente montamos las bicicletas y fuimos hacía las pistas. Aproveché para bajar por todos los circuitos ya que estaban abiertos pero al final del día solo hice cuatro bajadas por el circuito de la carrera porque rompí la bicicleta, que ese fin de semana no llevaba la mía, pero me hicieron un apaño para que pudiera bajar el domingo. A la hora de cenar empezó a llover y no paró hasta la mañana siguiente. La lluvia convirtió el circuito en una pista de barro y llena de charcos, pero salió el sol y conforme bajaban los corredores y pasaban las horas se fue secando todo.
Se puede decir que fue un gran fin de semana: me lo pasé en grande con esos divertidos desconocidos, que ya no son tan desconocidos; ví a amigos que hacía tiempo que no veía y a pesar de problemas meteorológicos y técnicos terminé la carrera haciendo una tercera posición en la general femenina.

Carla

Avui com qualsevol altre dia m’ha sonat el despertador a les set en punt. Com sempre, he obert el llum amb un gest mecànic que faig cada matí, i m’he tornat a estirar al llit fent el mandra mitja hora. Quan finalment he decidit aixecar-me, he obert l’armari i mig adormida i repenjant el cap sobre una de les portes, he trigat uns deu minuts per escollir la roba que em posaria. Un cop ja estava vestida he anat al lavabo i com sempre, he agafat la tovallola i m’he rentat la cara, però avui tenia alguna cosa al front diferent. He començat observar-lo i a obrir tots els llums possibles per veure-hi amb precisió fins que he vist que tenia un bony petit vermell marronós que em feia mal. He estat una estona pensant amb què podia haver-me donat el cop, però no se m’ha acudit res. He intentat fer memòria però només recordo estar ahir a la nit posant bé la manta de color blau sobre els edredons gruixuts de color groc, i posar-me a dormir. Com que anava malament de temps, he baixat a esmorzar sense donar-hi gaire importància. He començat a preparar els meus cereals preferits i quan ja estava començant a menjar, ha baixat la meva germana. Hem estat uns cinc minuts en silenci davant del bol i menjant de pressa ja que quedaven deu minuts perquè sonés el timbre. Al cap d’una estona m’ha dit: “Ahir et vas donar un cop?” i jo me l’he quedat mirant i ha dit: “Es que ahir a la nit estava dormint i es va sentir un soroll molt fort contra la paret i em vaig despertar”.

Després que m’expliques això vaig lligar caps, i quan vaig pujar a dalt per rentar-me les dents vaig anar a mirar si hi havia algun senyal a la paret, ja que si hi dónes algun cop ja queda marcat, i efectivament, hi era. La veritat es que em vaig treure un gran pes de sobre, aquest bony em tenia molt encuriosida, però com pot ser que donant-me un cop tan fort i suposadament dolorós, hagués pogut continuar dormint tan tranquil·lament enlloc de despertar-me?

Anna

La millor solució que trobem quan ens encarem davant dels problemes és fugir, buscar i trobar la primera excusa possible que se’ns passi pel cap per marxar i evitar aquella situació incòmoda que ningú vol assolir, la qual ens persegueix diàriament sense sortir dels nostres pensaments. Però no tenim en compte que el mes probable és que no sigui la millor solució, no hauríem d’aïllar-nos de la negativitat del present i fer com si res, molts som partidaris d’aquesta manera de funcionar i ens equivoquem. No busquem alternatives i actuem sobre els impuls que de repent ens envaeixen el cervell ofegant-lo i deixant-lo sense sortides.
Potser intentem fer-nos creure que acceptem i respectem el problema, però, en realitat, cap de nosaltres no hi està d’acord amb ell. El més possible és que la millor solució sigui plantar-li cara i, sobretot, decidir abans d’actuar, tria el camí més adequat perquè tot millori i s’esvaeixi el problema.

Carla

Reconec que no sóc el alumne perfecte, i també sé que he de canviar moltes coses per poder millorar acadèmicament. D’altra banda no m’és fàcil, entre altres coses perquè per culpa del meu comportament i notes d’altres anys, alguns professors ja em prenen pel nen que no fa res. Aquesta actitud no només la veig en els professors, sinó també en alguns alumnes, que sense saber com treballo ja em prenen com si no fes res…
Jo, repeteixo, no sóc el millor alumne, però estic totalment segur de que si aquells professors canviessin una mica la seva actitud, jo em sentiria millor, i la meva actitud canviaria, i amb ella també les meves notes. Aquet escrit no és per posar les culpes de les meves notes als professors, sinó que és un escrit fet perquè els professors se’n adonin de que jo estic disposat a canviar, però que necessito una mica d’ajuda des de la seva part.
Moltes gràcies.

Pau