LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Los adolescentes hacemos muchas tonterías, ya que estamos en “la edad del pavo” y en lugar de estudiar tanto como deberíamos y ayudar en casa, nos dedicamos a sufrir adrede y hacer y decir nuestras tonterías diarias. Normalmente no nos solemos dar cuenta de las tonterías hechas y, evidentemente, cada adolescente hace unas tonterías diferentes. Personalmente, me llama mucho la atención las tonterías de algunos, relacionados con el amor.

El otro día, mientras cotilleaba las novedades de “facebook”, vi fotos de distintas parejas adolescentes. Éstas tienen unas mil fotos juntos, solo se hacen fotos y procuran que todo el mundo se entere de “lo mucho que se quieren”. Pero, ¿realmente son felices? O solo se preocupan por salir bien en las fotos para que todos vean lo guapos que son juntos? Quiero aclarar que estoy totalmente a favor de inmortalizar los momentos bonitos, pero no creo que sea necesario tomar fotos de cada minuto, si no, éstos se pierden y pasan a ser fotos de dos individuos juntos y nada más, dejan de vivir situaciones para hacerse  fotos. No olvidemos los comentarios, por supuesto. He visto algunos como: “¡te amaré siempre, eres el amor de mi vida, no puedo vivir sin ti!” en fotos con el siguiente pie de imagen: “¡Dos meses contigo!”. Hay muchísimas parejas que hacen lo mismo, no hablo solo del otro día, puesto que esto lo he visto siempre. Y yo me pregunto: ¿cómo se pueden amar como si no hubiese nada mas en este mundo y decir que darían sus vidas por el otro, cuando solo llevan juntos dos meses? No sé si pensar que eso es falsedad o es otra tontería adolescente más. Lo más sorprendente de todo es que a los tres meses cortan y se odian a muerte y la razón de esa ruptura suele ser alguna tontería del tamaño de una casa. Como por ejemplo: A él no le gustan los ponys rosas y a ella sí.

Parece que hoy en día los adolescentes, si no tenemos pareja y no lo “publicamos a los cuatro vientos”, ya no eres “guay” y por lo tanto estas fuera de este rol social. Lo importante no es “parecer” ser feliz, si no “ser” realmente feliz y no sobre-actuar para que lo parezca.

Carla

Ahir per la nit mirava un programa de tv3 on surtia una nena d’uns 10 anys que deia que només pots aconseguir la felicitat si tens diners.

Aquesta frase em va fer reflexionar bastant. El primer que se’m va passar pel cap va ser que quan una persona té diners pot aconseguir tot el que desitja i sens dubte és feliç, o almenys ho aparenta. Però el principal problema que aquesta gent té és que no sap valorar gens les coses. I d’altra banda, hi ha les persones que no poden obtenir tot allò que volen o que voldrien tenir, i que per aconseguir qualsevol cosa: estudis universitàris, béns materials, etc, s´han d´esforçar per poder obternir-ho. Sincerament crec que són aquestes persones les que realment saben valorar cada persona, somriure, objecte…, que els envolta i que segurament són persones tan o més felices que els que ho tenen tot sense cap mena d´esforç personal.

Penso que els diners són molt importants i que excepte en comptades excepcions, viu millor una persona amb diners que no sense, però que cal alguna cosa més per ser feliç, com sentir-te estimat per les persones que t´envolten.

Eva

Molts pensareu que el que estic a punt de dir són tonteries, i que el moodle facilita molt la feina. Però segur que també hi haurà gent que pensi com jo, gent que cregui que estàvem millor sense el moodle. Entre altres coses serveix per penjar treballs i feines i que el professor les pugui avaluar d’una manera més senzilla. Fins aquí tot bé, els problemes venen quan estàs a casa i has d’enviar un treball, però pel que sigui el magnific moodle decideix que no te’l deixarà enviar. Els primers dies si et passava això no hi havia problema, però ara que se suposa que ja el sabem utilitzar a la “perfecció” ja no hi ha “excusa”.

Un dels altres problemes es que els professors et poden posar deures per dissabte o diumenge (això ens ha passat a la classe d’informàtica), una cosa que abans del moodle era impensable.

De tota manera ens hem d’adaptar a les noves eines i metodologies, en el fons si funciona no està tan malament.

Marc

Jo em pregunto, de què treballaré quan sigui gran?

Aquest any, estic a 4t, i he triat el científic. Estic fent física i química, i no se’m dona gaire bé, per no dir gens.

Fa 3 setmanes, li vaig demanar a la meva tutora que em canviés al social, on s’està fent llatí. En aquests instants, estic decidint que fer, si batxillerat científic, o batxillerat social. Per una part, prefereixo fer el científic, ja que tinc més sortides que el social. Si em pogués treure el científic, faria el curs d’INEF, que és un títol per poder treballar sobre els esports (un d’ells el futbol).

Per altra part, si faig el batxillerat social, és més fàcil per aprovar, ja que no sóc una persona molt treballadora, ni tampoc trec bones notes.

L’única opció que tinc al cap per veure què puc fer, és l’INEF; ja que m’haig de treure el científic clar. Una altra opció, és deixar la física i la química, i anar al llatí. Per tant, el que vull fer és treure’m la ESO i anar a un mòdul d’esports.

Estic dubitatiu, no sé que fer!

Sergi Sánchez Jurado

Tinc un embolic massa gran al cap, moltes coses de les quals preucupar-me, moltes coses en les quals pensar, moltes coses sense importància i alhora masses qüestions sense respondre.

La pregunta que segurament mes sem repeteix seria: el perquè de la meva existència, per què he nascut? per ser algú més? per ser un element més del sistema? per ser una peça més d’un món podrit? de veritat que si el motiu de la meva existència fos un d’aquest últims em deixaria més malament del que ja estic i em causaria greus problemes, ja que no hi ha cosa que em provoqui més rabia en aquest món i és el que em diguin les coses que he de fer.

El únic factor que m’agrada de plantejar-me dia darrera dia aquesta qüestió és pensar que he nascut per ser alguna cosa per dir-ho d’alguna manera important: un gran cuiner o un gran actor o simplement una gran persona. Però després d’això, arriba la realitat, com un cubell d’aigua freda, la qual com sempre em limita i em fa pols i jo ja no sé com sortir- me’n d’aquí. Sento que no tinc res pel que viure.

“No es el mateix voler morir que no tenit cap raó per viure” Marilyn Manson

Guillem

Al conservatori de música de Barcelona, on estudio violí, cada any faig una optativa i al llarg dels 6 anys que duren aquests estudis he de fer fins a 7 optatives. Aquest any he triat Educació Corporal. La veritat és que el primer dia que vaig anar-hi, no sabia molt bé el que m’esperava, però allà estava jo, asseguda a una cadira com la resta de companys tots col·locats en forma de lluna i escoltant aquella amable professora d’uns 60 anys que explicava amb tanta elegància i encant el seu saber, amb una energia tranquil·la que ens transmetia.

Segons ens va explicar, aquesta optativa d’Educació Corporal consistiria en la reeducació del cos, per tal de que a l’hora de tocar l’instrument fóssim conscients del què estàvem fent  i poder tenir un autocontrol del nostre propi cos sense acumular tensions musculars, un autocontrol del cos que quan més hauríem d’utilitzar seria a la vida quotidiana. Es veu que quan som petits, tots sabem col·locar-nos correctament però que amb el pas del temps som influenciats pels que ens envolten i les persones anem adoptant males postures degudes a costums i hàbits que amb els anys poden acabar portant-nos a problemes de lumbàlgia, discos atrofiats o lumbars aixafades i un dia sense adonar-nos, dir la frase: “M’he quedat clavat/ada”.

Per ensenyar-nos a reeducar el nostre cos ens va explicar la Tècnica Alexander i com va ser descoberta. El creador va ser Frederik Mathias Alexander, un actor amb molt bona reputació que quan començava a ser reconegut va començar a sofrir afonia fins que es va quedar totalment sense veu. Després de visitar diversos metges buscant remei i no trobar-ne cap, va adonar-se que el problema succeïa quan parlava en escena i que no era un problema de les cordes vocals sinó de la manera en que col·locava el cos. Al final d’un llarg procés d’auto-observació amb uns miralls, va descobrir que la importància requeia en la relació del cap, el coll i l’esquena i, per tant,  el cap havia d’estar lliure, perquè el cap pogués anar cap endavant i així l’esquena es pogués allargar i eixamplar. Al llarg de totes les classes aquesta ha estat la idea, mitjançant diferents explicacions, de com ens ha ensenyat aquesta anomenada Tècnica Alexander amb la que tantes vegades dono la tabarra als que m’envolten. La veritat és que al entrar per aquella porta no vaig esperar mai que aquella assignatura amb nom d’Educació Corporal m’arribes a interessar tant, inclús penso que almenys una vegada a la vida tothom hauria de fer-la.

Marta

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina

L’altre dia vaig veure un reportatge que parlava sobre la gana,i els desequilibris alimentaris que hi ha a la terra.6  .Ja que estem a festes de Nadal he pensat que ho podria relacionar i fer-ne un escrit. El Nadal és una època de la qual podríem destacar tres coses: la família, els regals i el menjar. Durant aquesta festivitat és costum menjar molt ja que durant tota la seva durada es fan diversos àpats molt complets, des de l’escudella i el pollastre fins als torrons i les neules, i per reis un bon tortell.

Certament la nostra societat menja molt més del que el seu cos li demana i molt més del que pot cremar, és així com apareixen els problemes com l’obesitat i les malalties que en deriven.

Però així com els països més rics llencen i desaprofiten els aliments, hi ha zones no massa llunyanes on els infants encara moren per inanició.

També hi ha zones on els conflictes bèlics han propiciat la manca d’aliments i dels recursos mínims per poder sobreviure.

Aquest dos mons són antagònics i contradictoris, vivim en un món desigual i injust.

Marc

A mí, personalment, m’agrada molt viatjar, però hi ha un destí que em crida especialment l’atenció. Aquest lloc, són els Estats Units. És el meu somni des de fa temps i m’agradaría poder anar-hi algún dia. Ara són temps difícils, però en un futur, no perdo l’esperança. És un país molt gran i on hi ha moltes coses per visitar. No vull anar a un lloc en concret, sinó que m’agradaría visitar-ho tot. Quan ho veig per la tele i surt, per exemple, Nova York amb els seus cartells lluminosos, el Times Square, l’Estàtua de la llibertat…, pensó: quina enveja la gent que hi viu allà. Però bueno, espero poder anar algún dia amb la meva familia i poder disfrutar també, de les platjes paradasíaques de Miami. Espero poder fer el meu somni realitat, però mentrestant, disfrutaré del lloc on visc que tampoc està tan malament.

Marta