LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Surto de l’institut i em dirigeixo cap a casa. És un dia plujós i m’estic mullant, així que accelero el pas. Com sempre, passo pel costat del cementiri i baixo per les 250 escales que baixen la muntanya. Al finalitzar-les veig un llibre tirat a la carretera, m’apropo i llegeixo unes lletres grans i vermelles que diuen: “Matar por matar el tiempo” i, a baix a la dreta en el subtítol posa: El temblor de saber que entre nosotros hay hombres que asesinan por placer. Un calfred em recorre el cos, faig un pas enrere, de cop i volta em sento observada, però per més que miro al meu voltant no hi ha ningú.

Passen els dies i el llibre segueix al mateix lloc a diferència que està col·locat sobre l’entrant que fa una paret. Durant els següents dies el llibre s’esfuma i en el seu lloc apareix un “Diccionari de la Llengua espanyola” que després d’un temps torna a ser canviat per un altre que és una novel·la i es titula: “Una dama vidua jove i bella cerca refugi en un amor incert”.

La veritat és que tot plegat és força estrany. Primer de tot, perquè sempre que desapereix un llibre, al mateix lloc n’apàreix un de nou, i després, perquè els estils no tenen cap mena de relació entre ells. Aquí ve quan jo em pregunto, ha estat una coincidència o realment algú pot haver deixat els llibres expressament perquè siguin agafats? I si és així, amb quin propòsit?

Marta

Els assajos del festival de Ballet que duren 5 dies, sempre es fan en el mes de Juny, però aquest any en aquestes mateixes dates tinc el viatge de final de curs. Això fa ràbia perquè has de decidir-te per una de les dues coses quan, en realitat, vols fer-ho tot. Però no pot ser. Aquest any és l’últim festival que faig i, a més a més de ballar, hauria de cantar, però degut a aquest inconvenient no sé si podré.

La solució ideal, malgrat que no es podrà realitzar, seria moure el dia del festival. Potser si les ballarines afectades ens organitzéssim es podria demanar un canvi a l’Ajuntament.

Encara no sé com ho arreglaré, ja que les persones no ens podem partir en dos. Suposo que, al final, com sempre, hauré de triar.

Laia

Quan a la primera classe d’Ètica o taller d’escriptura em van dir que fariem escrits per la web, em vaig alegrar molt. Pensava que podia expresar tot el que em passés. Estava bastant entusiasmat però a mesura que va passant el temps no tinc idees, no sé que escriure i al final acabo no penjant escrits.

Avui a classe el profesor ens ha dit que fem un petit exercici: hem de enregistrar tot el que ens ha passat a les últimes 24 hores, fixar-nos en petits detalls. Crec que pot ser un bon mètode per començar a escriure amb més freqüència i agafar entusiasme per aquesta part de l’assignatura.

Àlex.

Càncer, una paraula que per a mi és horrorosa. El càncer, segons el diccionari és: ”un tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat, invasiu i a vegades amb metàstasi que s’estenen a altres punts del cos”. Tinc un familiar amb càncer, és greu, però això no vol dir que no acabi recuperant-se. Personalment crec que aquesta malaltia ja s’ha endut a moltes persones i sé que no és fàcil de  combatre, però jo faré el possible per a què no se l’endugui a ella.

Quan veus algú amb càncer però no és ningú a qui li tens apreci o no és important per a tu, pot fer-te pena, però quan es tracta d’una de les persones que més estimes,no saps com reaccionar. Al principi et cau el món a sobre, després, quan van passant les setmanes, t’adones que per a ella, només per a ella s’ha de ser fort.

Ella és la persona més lluitadora que conec, tot un exemple a seguir, la persona més forta del món, amb ganes de seguir endavant. Sempre ens repeteix:”-ei! no us preocupeu, jo donaré guerra molts anys més!-”. Sé que aquestes situacions són difícils però de veritat que el millor que podeu fer és lluitar, perquè hi ha miracles i val la pena intentar-ho.

Blanca

Ja arriba l’època dels regals, dels reis i en Pare Noel, el nadal ja és aquí!

Recordo que quan era petita, acabava el col·legi i no veia l’hora de què vingués el Pare Noel a portar-me els regals que dies abans li havia demanat. L’altre dia, mirant els objectes i records de quan era innocent, vaig trobar les llargues llistes de coses que li demanava: nines, cotxets, maquillatge i moltes més coses.

Recordo el feliç que era en el moment de trobar-me els regals a l’arbre i despertar als meus pares dient: Ha vingut en Pare Noel!

Ara ja sóc ”gran” i veig a les meves cosines petites adorar als reis, fer la carta, preparar el pessebre, cantar nadales i recitar poemes. El millor és veure-les felices amb la il·lusió que tenen i això em fa feliç. Jo crec que l’esperit nadalenc fa que la meva família se segueixi reunint cada any per a celebrar el nadal.

Blanca

L’altre dia mentre caminava cap a repàs de matemàtiques, tenia al davant dues noies que parlaven d’un tema interessant per mi. Parlaven d’Amsterdam, una d’elles li explicava la seva experiència d’aquell viatge a l’altre. Era un tema el qual a mi em va agradar escoltar ja que és on aniré de viatge de final de curs. Tot el que explicava em semblava interessant i em va agradar també amb l’alegria que ho explicava la noia, semblava que li va encantar aquell viatge, la poca estona que les vaig sentir parlar vaig assabentar-me de coses que no sabia d’aquell petit país que dintre de res hi estaré.

Quan definitivament vam saber on seria el viatge, el primer que vaig fer va ser buscar informació a Internet, per saber les coses mínimes d’allà. La veritat és que tot el que vaig llegir i mirar respecte Amsterdam em va agradar molt, tant com la cultura, com tot el paisatge en general. Tinc moltes ganes d’anar-hi i veure les coses en persona i poder-les disfrutar que segur que m’agradaran molt més que vistes per Internet. Estic segura que serà un viatge que cap dels alumnes de 4 d’Eso oblidarà mai, no només perquè es el de final d’etapa, sinó perquè aquest país en especial, serà diferent.

Carla

La Marató és una gala solidària realitzada anualment per TV3 el diumenge abans de Nadal i impulsada per Televisió de Catalunya i la “Fundació La Marató de TV3”. La primera edició es va fer el 1992 i cada any el tipus de malaltia és diferent. En cada Marató es recapta una mitjana de set milions d’euros.

Aquesta iniciativa serveix per recol·lectar diners i dedicar-los a la recerca de malalties tant conegudes com desconegudes. Per aconseguir diners s’organitzen un miler d’actes arreu dels Països Catalans.

Al 2013 s’han recollit per la investigació de les malalties degeneratives, s’ha aconseguit una recaptació de 9.550.109 euros. Això demostra la solidaritat de les persones a Catalunya. La majoria de gent, encara que sigui poc o molt s’implica a donar una ajuda ja que és important col·laborar per aquelles persones que estan malaltes. Tant de bo amb aquests diners es puguin trobar medicaments per ajudar a curar o a millorar la salut de milers de persones.

Maria

Ja fa uns mesos, hauria d’haver començat a escriure i penjar escrits en aquest bloc. He tingut l’obligació de penjar-ne com a mínim un, ja que la resta dels meus companys i companyes n’han escrit sis fins la data d’avui. No tinc cap tema en ment sobre el qual pugui explicar qualsevol cosa, ni molt menys un text ben escrit, que és el que hauria de ser, com m’haurà repetit el meu professor suposo que unes sis vegades i m’ha ajuda’t a fer una pluja d’idees del que podria parlar.

Només faig que escriure lletres, paraules i en definitiva frases sense sentit, com si anés perdut pel món on hi vivim tots. Crec, i estic ben segur que a tots ens ha passat en algun instant de la nostra vida la sensació d’estar tan perdut, però tant, que no saps ni què fer per retrobar-te.

De moment ho deixaré aquí i mica en mica penjaré més dels meus escrits i aniran millorant, tant en el escrit en si mateix com les meves idees penoses.

Luca

Edison , va somniar amb crear grans invents, avui , aquest somni és la realitat que il.lumina la humanitat .

Rodolfo Neri Vela , va somniar de nen viatjar a l’espai, es va elevar  fins allà on els més somiadors s’atreveixen .

Verne va dir: “Qui serà en un futur no llunyà, el Cristobal descobridor d’algun planeta?

I potser aquest somni pugui veure’s cristal·litzat per algun de nosaltres o dels nostres fills.

Felix Baumgartner va somiar en superar els límits humans i superar-se ha si mateix, demostrar que els humans no tenim límits i que sempre estarem aconseguint èxits. Va executar un salt de 36.600 metres des d’una càpsula suspesa d’un globus estratosfèric inflat amb heli i de parets de tot just 0,02 mm de gruix.

Somiar no és per la gent que no viu la vida, somiar és posar-te reptes per aconseguir o superer els teus límits.

Pau

Si un dia aneu pel carrer i a unes quantes persones els pregunteu si els agrada ballar, estic segura que la gran majoria us dirà que sí. Potser no els agrada un estil en concret ( ja sigui ballet, hip-hop, etc), simplement els agrada per passar-s’ho bé a una festa, una discoteca o amb els amics. Si us hi poseu a pensar, el ball és una cosa quotidiana, que la fas sense adonar-te’n. Sobre tot si estàs content. Simplement amb el moviment del peu quan escoltes musica, ja sé que a això no se li pot dir ballar però estàs marcant un ritme.

Un cop dit això, vull parlar dels ballarins professionals o no tan professionals. Potser per a algunes persones és una tonteria però cada ball significa alguna cosa, cada pas, cada moviment, gest o mirada. Depèn de la cançó el sentiment del ball serà diferent, però això és bastant obvi. Un ballarí podria enamorar-te sense tocar-te o parlar-te. El propi ball et dirà el que necessites saber, no tot, però suficient.

Per aquest motiu crec que el ball no és nomes un moviment, també és un sentiment.

Sara