LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea

La setmana passada, vaig anar a Barcelona amb uns amics. Vam arribar a l’estació, vam saltar i ens vam esperar a l’andana a què arribes el tren. Va arribar, vam pujar i vam anar fins a Barcelona. Vam estar tota la tarda allà. Quan tornàvem, vam saltar per les escales, desprès d’haver passat, una senyora molt empipada es va apropar i ens va començar a dir que érem uns sense vergonyes perquè ella havia pagat i nosaltres no. Nosaltres no li vam fer cas, vam baixar a l’andana i vam esperar al tren. Mentre estàvem abaix vam veure com la senyora es va apropar a parlar amb els “segurates” i ens assenyalava. Els segurates es van apropar a nosaltres i ens van dir ” Si us plau si us heu de colar coleu-vos per l’altra zona que no hi ha gent” i l’altre segurata somrient va dir “No passa res, per colar-se, si nosaltres també ens colem”. Nosaltres els hi vam agrair.

De fet, és normal que la gent no pagui el tren, perquè des de fa un temps el preu del transport públic està desorbitat.

Zakaria

Una escena del món del cinema que realment m’ha fet enraonar, ha sigut de la pel·lícula Matrix, on un personatge fa una revelació sobre la classificació dels humans com a éssers vius.

Ve a dir el següent: els humans no són mamífers; tots els mamífers del planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l’hàbitat natural que els rodeja, però els humans no ho fan. Els humans es traslladen a una zona, es multipliquen, i segueixen multiplicant-se fins que tots els recursos de la zona s’esgoten. Així que la única manera de sobreviure és expandir-se fins a una altra zona. Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix aquest mateix patró: un virus. Els humans són una malaltia, el càncer d’aquest planeta, són una plaga.

La comparació que fa amb un virus ens pot semblar una mica exagerada, però no s’allunya tant de la realitat. Ens considerem la espècie més avançada i més intel·ligent però no és del tot així. Hem evolucionat però no cap a millor precisament, ens hem donat comoditats i facilitats per nosaltres mateixos, però sense pensar en que repercutia a la natura. Això no és una evolució intel·ligent.

Certament la Terra ens ho dona tot i nosaltres no sabem agrair-ho adequadament. Potser va sent hora de tornar-li aquest favor i conscienciar-nos de lo que és la Terra per a nosaltres realment.

Marcel

L’altre dia vam anar al poble veí, a Premià de Dalt, a jugar un partit de futbol. Vam arribar de bon dematí i no és que fóssim molts jugadors, érem 7 persones… Sabíem que no anava a ser fàcil, nosaltres anem a la classificació de mitja taula cap a baix i ells van per la zona alta. Van començar marcant ells i no ens va agradar gaire… Vam donar el màxim que podíem i en una jugada  vaig marcar. Vam empatar el partit i pensàvem que res era impossible. Aleshores, per dos jugades inútils ens van fer dos gols… Ara sí que sí que ho teníem complicat. Vam aguantar-los bastant bé i després de passar el temps, en pocs minuts vam empatar el partit. Vam quedar 3-3.

No va ser pas un partit fàcil pero tothom sap que res és impossible i tot s’ha d’intentar. Esperem seguir així a la lliga i intentar quedar en una bona posició.

Àlex.

L’altre dia em vaig assabentar de que corre per les xarxes socials un vídeo de cinc segons, en el qual es veu un pollet piulant dins a una espècie de liquadora. De cop engeguen la liquadora i el pollet queda triturat. I la gent que ho veu riu al veure el tràgic final del animal fet puré, i després ho envia a tots els seus amics. Sorprenent, oi? Quina espècie de gent pot arribar a trobar graciós el fet de matar un animal d’aquesta forma tan inhumana (encara que els únics animals capaços de fer una barbàrie així són els humans…). Un altra acció “inhumana” que han dut a terme els humans fa poc és la mort de la girafa Marius, un mascle sa de 18 mesos del zoo de Copenhaguen. La van matar disparant-li una bala al cap, només perquè deien que al zoo ja hi havien suficients girafes i que aquesta no tenia un patrimoni genètic prou interessant.  La gent amb els seus fills van acudir a veure com la mataven i esquarteraven a trossos per donar-la de menjar als lleons del mateix zoològic. I els que no hi van poder acudir, ho van veure per la televisió. No obstant que s’havien reunit unes 27.000 firmes i tenia milers de seguidors al Facebook, a més de habitatges alternatius, la cria va ser assassinada.

I jo em pregunto com pot existir gent tan cruel que pugui arribar a fer mal a un animal sense motiu. Potser és perquè des de ben petits veuen els seus pares matant una aranya que es menjava els mosquits de casa, amb la excusa de que et pot picar. Si no les molestes no piquen. A aquests nens els ensenyen a no valorar la vida, per minúscula que sigui. Amb pocs anys ja riuen trepitjant a les enfeinades formigues del parc. De més grans a classe caçaran les mosques que volen per sobre els seus caps i els arrencaran les ales o les potes, i gaudiran veient com la pobre mosca no pot volar, i al cansar-se d’ella l’aixafaran amb el llibre. La gent aixafa cargols pel carrer. Per què? Perquè sí.

Hi ha persones que van a matar ànecs i conills per diversió. Altres amb més diners van fins a Àfrica per matar els grans i meravellosos elefants, mentre que els que es creuen més bona gent no els mataran, però compraran al mercat negre els seus ullals. Quin atractiu té un penja-robes fet de les potes d’un cérvol? I els abrics o botes de pell fan fàstic. I quina espècie de persona és capaç de maltractar un gos? La mateixa que després és capaç de maltractar la seva dona o els seus fills.  Altres “éssers humans” paguen per veure com maten cruelment a un toro. I alguns pobles tenen com a tradició un concurs sobre qui és capaç d’arrencar-li a la força el cap a un ànec.

Sincerament no entenc com hi pot haver gent així de dolenta, però afortunadament cada vegada hi ha més persones que defensen els drets dels animals i que lluiten per ells. Només ensenyant als teus fills a respectar la vida, fas molt per canviar les coses.  És vergonyós que existeixi gent tan cínica que trobi plaer al fer mal a un animal, per molt inferior que pugui ser. Els humans, com a éssers superiors i racionals que som hauriem de saber respectar totes les altres formes de vida que comparteixen amb nosaltres el planeta (i si n’hi ha a fora el planeta també), sempre i quan no sigui per defensa pròpia. Mentrestant, jo sempre continuaré seguint els meus principis cuidant els animals i respectant-los. Només us vull fer saber, que si s’extingeixen masses espècies, l’equilibri en el qual es basa la vida es trenca, i així només ens portaríem cap a l’autodestrucció.

Aina Ros Alsina

Tot va començar gairebé una setmana abans del partit quan ens van dir que el dissabte aniríem a jugar només amb cinc persones, i per tant haurien de pujar nenes d’una categoria anterior a la nostra per ajudar-nos. Tot això ja no em pintava gens bé, ja que contra qui jugàvem (Valldemia) era un equip molt dur.

Ja em podia imaginar el dia del partit, un dia molt desastrós. Cada vegada quedava menys i cada cop veia més clar que aquell partit seria per oblidar. Les jugadores anaven molt tranquil·les, com un partit més, i la veritat és que n’era un de més, no es jugàvem res, simplement anàvem a jugar com cada dissabte, com si fos la rutina de cada dia. Jo la veritat és que estava molt nerviosa, m’agrada jugar bé, fer un bon partit, i que quan sigui a la pista tot funcioni, però aquell equip era més fort i competitiu, les nenes eren més grans que nosaltres, tenien més físic i eren més bones per descomptat. Una frase que sempre recordo quan sóc a pista, i que va dir uns dels grans jugadors de la NBA, Michael Jordan és: el talent guanya jocs, però el treball en equip guanya campionats, és una frase del tot certa, i com ja he dit, vaig entrar a pista i vaig posar-me la frase en ment, estava disposada a jugar amb el meu equip, fer un treball col·lectiu, que a totes ens anés bé, que totes estiguem satisfetes d’haver competit. Però aquell dia el treball en equip no ens va servir de res, ja que vam acabar perdent el partit. Va ser un joc poc competitiu, vam sortir a pista sense ganes. Però en fi, tothom té dies i dies, potser uns de més bons uns altres de més dolents, i el nostre precisament va ser un dia molt dolent, per això és millor no recordar-ho.

Mariona

El meu postre preferit són les maduixes. M’encanten. En menjaria cada dia, però els meus pares em diuen que he de variar. A més a més, són cares. És una fruita saludable ja que porta moltes vitamines.

Les més típiques són les del Maresme i les de Huelva. Jo prefereixo les d’aquí perquè les trobo més gustoses, encara que, les altres són més grans i vistoses.

Ara no és l’època d’aquest postre tan deliciós. Ara no són tan vermelles ni tan dolces com a la primavera.

M’agrada tallar-me-les a rodanxes petites i afegir-hi algun complement, com per exemple, un quilo de sucre o xocolata desfeta. Quan la meva mare me’n compra em fa molta il·lusió. Disfruto menjant-me-les, sobretot si estan fresques i tenen el suquet que desprenen quan les deixes unes hores a la nevera.

Maria

L’altre dia, estressada pels deures; exàmens i treballs, el primer que vaig pensar va ser en la gimnàstica artística. Em vaig adonar de que cada vegada que estic baixa d’ànims, estressada, preocupada, nerviosa o no tinc ganes de fer res, un llarg entrenament sol arreglar-ho tot. La gimnàstica artística és el meu esport, encara que és dels més durs, és el que m’agrada. Els entrenadors t’ensenyen pràcticament a volar, per dir-ho d’alguna manera, t’ensenyen a fer coses increïbles, salts elaborats, piruetes de tot tipus… I per suposat, t’ensenyen a coordinar tots els músculs del teu cos i a utilitzar-los com tu vols exactament. A més a més, la gimnàstica ajuda a mantenir la flexibilitat (tots naixem amb 100% de flexibilitat i segons el que es treballa durant els primers anys de vida, quan ets gran tens més o menys flexibilitat) i per tant, ets molt més àgil (sí, quan més flexible, més àgil). També et deixa un cos esvelt i saludable, el qual es reconfortant i agradable quan te’n adones de tot el que ha servit tant d’esforç.
Els esports són saludables pel nostre cos. És sorprenent la diferència entre la salut d’ algú que fa esport i la d’algú que no en fa. Però el més important és l’efecte que causa mentalment. Quan descobreixes quin és el teu esport i el practiques, això et pot ajudar en molts moments.
M’he adonat de que no canviaria la gimnàstica per res!

Carla

El meu grup d’amics no és el que es diu molt extens, tinc els amics del pati, amb els quals passo l’estona i quedo, i després els amics amb els que m’agrada jugar però no comparteixo els interessos a l’hora de parlar.

Els primers, son molt bons amics i amb els que podria estar molta estona, la diferencia està en el nombre, ja que per suposat són menys. Els segons vindrien a ser els amics de la infància amb els que m’he anat distanciant de forma involuntària, però amb els que encara m’agrada quedar per jugar a la play alguna tarda. En canvi, sí que s’ha donat el cas de gent que va ser molt amiga meva uns anys enrere i amb els que ara o bé parlo poc o bé ni ens saludem.

És una llàstima veure com una forta amistat es pot trencar d’un dia a un altre per raons que poden ser tant insignificants com inexistents, perquè en el fons saps que podríeu haver sigut amics per molt més temps. Però també és veritat que, amb el pas dels anys, tots canviem i veiem les mateixes coses amb una òptica diferent, les nostres prioritats no són les mateixes avui que anys enrere i l’entorn pot semblar que ha canviat quan en realitat som nosaltres els que hem canviat.

Tot això ho entenc però el que em costa més d’acceptar són aquells que es van mostrar molt amables, al principi, i després la seva presència s’ha acabat fent insuportable. Aquell tipus de persones que, en realitat, no són com s’havien mostrat inicialment. Amb el pas del temps, han anat perdent aquella falsa màscara i ara la realitat em mostra el seu egoisme en tota la seva plenitud. És possible que només sigui una tècnica per a semblar mes “guay”, però que en el fons fa que els amics de facebook s’acabin confonent amb els reals.

Però qui sóc jo per a fer de jutge de ningú, quan moltes vegades dubto dels meus propis pensaments i no entenc les raons que em guien.  Hi ha una cosa que he après de tot això: s’han de cuidar les relacions que conformen el nostre present, per tal de conservar-les al futur.

Mark

Després de tot aquest temps sense aprovar vaig tindre un cop de sort.

Fa uns dies vam fer uns exàmens i per sorpresa meva els he aprovat, o si no, he tret un quatre amb poc. Ara puc tindre més oportunitats per aprovar les assignatures, de cop em trobo que estic més animat, encara que no m’haig de confiar, perquè he aprovat però just. De moment continuaré fent el que he fet en aquest trimestre per intentar aconseguir el meu objectiu, que exactament es treure’m l’ESO i fer el que realment m’agrada.

En conclusió, ara ja que queda ‘’poc’’ per acabar el curs he d’intentar esforçar-me al màxim per aconseguir el meu objectiu.

Pablo