LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradaria comentar un tema que moltes vegades passa desapercebut per tots nosaltres: les valoracions o crítiques positives. Quan jo era petit i anava a l’escola, a classe, quan no portava el material, em portava malament o no feia els deures els professors em posaven una nota a l’agenda per informar-ne els meus pares. Això era com un càstig i penso que estava ben fet, perquè la intenció de la nota era que no repetís una altra vegada el mal comportament o que fes la feina o que dugués sempre el material. En canvi, quan m’esforçava i treballava molt i no m’oblidava res, mai m’escrivien una nota de felicitació a l’agenda.

A la nostra vida diària hi ha moltíssim exemples d’aquests tipus. No entenc per què quan una persona fa qualsevol cosa malament se la renya o castiga i quan fa qualsevol cosa bé, molt poques vegades se la felicita.

En la meva opinió, jo crec que s’hauria de mirar de fer un bon gest i intentar que aquella persona sigui feliç. Quan algú felicita a un altre per qualsevol fet, la persona se sent orgullosa i feliç pel que ha fet i així probablement intentarà fer les coses millor per tornar a sentir-se així. D’altra banda, si a una persona se la renya, se sent malament, desanimada i sense ganes de res.

Valorar està molt bé, però hem de ser conscients que existeixen valoracions negatives i també positives i que aquestes últimes són necessàries perquè reconeixen la bona feina o actitud de l’individu.

Àlex

Jo crec que la moda és molt divertida. Segurament al sentir la paraula ‘moda’, directament penseu en roba, models, etc. Les modes no només tracten de roba, també ho són els videojocs, les joguines, complements, un color en especial, algun pentinat, maneres de ser i de pensar, etc. Hi ha moltíssima gent pendent de les coses que es posen de moda, sempre volen estar ‘a la última’ per destacar i ser el centre d’atenció. Personalment, crec que les úniques persones que aconsegueixen el centre d’atenció són aquelles que van al contrari de les modes.

Ara anem al tema principal, les modes són divertides bàsicament perquè es van repetint al llarg del temps. Modes que estaven totalment desfasades tornen a ser ‘guays’. D’alguna manera és com si tornéssim al passat, uns anys enrere, quan els nostres pares eren adolescents com nosaltres.

Per aquest motiu crec que les modes són absurdes i divertides, són quelcom passatger i que pot durar dos o tres dies. La meva conclusió és que no s’haurien de seguir modes i ser tal i com un és en realitat.

Sara

Fa uns mesos a francès la Monica ens va dir que, si volíem, els que fèiem aquesta assignatura podíem fer un intercanvi amb una escola francesa. Jo vaig tenir moltes ganes de fer-lo des del moment en que ens ho va dir, encara que pensava que els meus pares no em deixarien fer-lo.

Aquell dia quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser explicar-li a la meva mare i em va dir el que m’esperava, que no, però jo no em vaig rendir tan fàcilment i em vaig passar tota la tarda intentant convèncer-la i al final ho vaig aconseguir, encara que jo no aniré a França (ara em penedeixo d’haver dit que no).

Fa unes setmanes la Monica, ens va dir el nom del francesos que vindrien a passar els cinc dies a casa nostra, la francesa que vindrà a la casa meva es diu Madissone, ja he parlat amb ella pel mail i també em va escriure una carta descrivint-se. Ja falta molt poc i estic molt nerviosa perquè arribi. Espero aprendre alguna cosa més de francès.

Marta

Tot just fa dos anys vaig començar a fer classes de guitarra amb l’Helena, guitarrista del grup maresmenc “El Veïnat”. Mai havia tocat cap instrument seriosament, i vaig decidir posar-hi totes les meves ganes. A l’inici em costava molt: haver de coordinar la mà esquerra, posant els acords en la seva posició correcta, i la mà dreta, tocant el ritme o puntejat adequat, se’m feia difícil. Ara, ja sé tocar una gran diversitat d’estils musicals, des de ska fins a folk.

Amb el temps vaig anar adquirint pràctica, seguretat i confiança. Aquesta confiança es va traspassar a la relació entre la meva professora i jo. Al començament era una relació simple, però amb el temps ha anat evolucionant i l’Helena s’ha convertit en una persona molt important per a mi.

L’Helena ha tingut molta paciència amb mi a l’hora de tocar i a fora, també. Sempre es preocupa per mi, m’ajuda en els moment difícils, em dóna consells i moltes coses més. L’energia i la bogeria que té me la transmet en cada moment i, per tot això, ha esdevingut una persona molt especial per a mi. A més a més, he pogut conèixer moltes coses relacionades amb la música, com ara la formació dels acords, i persones vinculades a aquest món, des de grups, cançons i membres de grups catalans, com l’Edu, saxofonista del grup Acció.

Des de que faig classes amb ella he après a valorar més les coses i a viure la vida, tal i com ella m’ha ensenyat. Per tot això i més, li vull donar les gràcies. Gràcies Helena!

Mireia

Fa pocs dies vam anar al Saló de l’Ensenyament per aclarir-nos més i resoldre alguns dubtes sobre què estudiar en un futur. Jo sempre he volgut ser psicòloga, ja que m’agrada això d’ajudar a persones que ho necessiten, estudiar cada cas com és, etc. Però mai sabia quin batxillerat s’havia de fer, després què s’havia d’estudiar, i totes aquestes coses.

Quan vam arribar al Saló de l’Ensenyament, vaig anar a llocs relacionats amb Psicologia. Vaig trobar una universitat on una psicòloga ens va començar a explicar tot sobre el tema que vaig preguntar. Ens va explicar que per entrar a aquella universitat i estudiar psicologia, no feia falta triar el batxillerat científic, podies triar el que volguessis, ja que allà és com si et formessin de zero. A mi això em va alegrar, ja que en realitat, m’agrada la psicologia, però biologia, química, i física no se’m donen gaire bé pel fet d’estudiar. Jo sóc més de llengües, encara que no vulgui estudiar res relacionat amb això. Així que el batxillerat humanístic seria millor ja que gràcies a llatí, anglès i francès, considero que per mi seria fàcil aprovar-ho.

El dia següent d’anar al Saló, el Joan Bartra, director de l’institut, ens va fer una xerrada sobre el batxillerat. Vaig preguntar que quin batxillerat s’havia de fer per estudiar psicologia, i em va dir que només podies triar el científic. Això em va xocar, ja que jo sé que si trio el científic, pel simple fet d’estudiar el que m’agrada més endavant, no l’aprovaré i no podré dedicar-me al que sempre he volgut.

Ara mateix, després d’aquest crèdit de síntesi, estic molt perduda. Perquè no sé si triar el batxillerat humanístic i arriscar-me a no poder entrar a la universitat que vull, o triar el batxillerat científic i acabar suspenent perquè no tindré cap tipus de motivació, ja que aquelles matèries no se’m donen bé.

Alba

Últimament a l’institut portem uns dies bastant durs perquè tenim molts exàmens. És bastant difícil compaginar els estudis amb les extraescolars de la tarda.

Recordo que dijous passat em vaig agobiar molt perquè l’endemà tenia un examen de castellà i un altre d’història. Però a part d’això, també tenia deures d’altres assignatures, així que no va ser gens fàcil aquella situació.

En principi, dijous a la tarda tenia classe d’anglès, però finalment me la vaig saltar perquè era impossible fer totes aquelles tasques en tan poques hores. Ja que dies anteriors havia tingut altres exàmens, no vaig poder estudiar gaire per als de divendres, fet que va multiplicar per dos el meu esforç.

Un d’aquests exàmens era d’història, una assignatura que no suporto, ja que no se’m dóna gens bé i tampoc m’agrada. L’hora d’estudiar va ser horrorosa perquè no entenia res i en aquell moment tot em superava, no podia més. Però finalment alguns companys em van donar un cop de mà i em van fer veure la història d’una manera més fàcil.

Però el cas és que, amb la nota d’aquest examen em jugo la nota final de l’avaluació, tot depèn d’aquest maleït examen de cinc exercicis. Sincerament, l’examen no és que m’anés d’allò més bé, així que crec que per primer cop suspendré el segon trimestre d’història, però bé de moment s’ha de ser positiva.

En conclusió, només dir que aquella setmana va ser molt estressant amb tants exàmens i deures, etc., però tot això em va passar perquè em vaig deixar les coses per l’últim moment, com sempre. Espero que a partir d’aquí sigui conscient que les coses s’han de fer amb temps perquè si les deixes per l’última hora poden sortir malament.

Alba

Hi ha moments que només recordes les coses dolentes i no aprecies les bones. Jo per exemple, sóc una d’aquelles persones que només recorda les dolentes i es menja el cap contínuament. Però crec que això no em fa cap bé, perquè aleshores amb les coses bones que passa? No li dono cap importància i això és el que em fa estar malament. Per a aquests moments de confusió estan les meves amigues, les meves “arantxes”.

M’he adonat de que tinc uns amics fantàstics i això és el que em fa seguir endavant, perquè em donen suport i em fan veure les coses d’una altra manera quan les faig malament. En aquests casos sempre em recomanen el que hauria de fer, o simplement em diuen la seva opinió sense cap mena de por.

Amb els amics i amigues es passen moments inoblidables, divertits, tristos…, però aquests moments són els que et fan unir-te més a ells, siguin positius o negatius.

Com a mínim, sempre hi ha una etapa en què la relació tambaleja una mica i no acaba sent la mateixa. Però si acabes plantant-hi cara, entre els dos podeu fer que aquella relació millori, sigui al moment o al cap d’un temps. Jo ho vaig fer i m’alegro molt, així que recomano a tothom que hi planti cara i no tingui por de res.

Em sento molt orgullosa de tenir aquests amics en el meu món, i per això els dono les gràcies per haver estat allà quan els necessitava. Espero que tot segueixi igual.

Alba

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

Una de les activitats d’orientació que hem fet durant el crèdit de síntesi ha estat la taula rodona, que consisteix en convidar a un grup d’ex-alumnes de l’institut a fer una xerrada per tots els actuals alumnes de quart en la que ens han explicat com van afrontar la nostra situació d’haver de triar uns estudis, en el seu moment, i com els ha anat la vida en l’àmbit professional des de llavors.

Primerament cada un d’ells ha explicat la seva experiència, i després hem passat a la ronda de preguntes, ha sigut llavors quan han sorgit molts consells interessants. Alguns d’aquests han estat: No hem de tenir por de fer una elecció equivocada, perquè si ens equivoquem ens servirà per conèixer millor els nostres gustos i inquietuds, i per orientar-nos més. O que no només ens hem de fixar en el sou d’una feina sinó que també hem de considerar altres aspectes que també tenen importància com el contacte amb altres persones, o la disponibilitat de temps lliure. O que hem de tenir sempre la ment oberta a adquirir qualsevol tipus de coneixements, o aprofitar totes les oportunitats. Bé, aquests són algunes de les coses que hem aprés en aquest taller.

Així doncs parlant-ho amb els meus companys, coincidim tots en que aquest taller ens ha servit de gran ajuda sobretot per afrontar amb més normalitat i tranquil·litat aquesta etapa on hem de començar a decidir realment cap on volem orientar la nostra vida professional, ja que molts de nosaltres reconeixíem que ens hem sentit bastant pressionats últimament.

Lluís

Avui, amb l’ institut hem anat al saló del ensenyament per orientar-nos respecte als batxillerats i universitats. Ha estat molt interessant i productiu. Hi havia molta gent que t’ajudava en els teus dubtes, algunes universitats i instituts estaven allà fent publicitat del centre i de les assignatures, etc.

Personalment, ara mateix no tinc gaire clar el que vull estudiar. Més o menys sé el que m’agrada i al saló ja hi vaig anar amb una varietat d’ idees però concretes. Ara he descobert nous estudis que també m’han agradat molt i torno a estar bastant confosa.

Tothom ens diu que no ens preocupem, que simplement triem el que més ens agrada i que tot té sortides. Realment és difícil no preguntar-te que faràs mes endavant, si el batxillerat que has agafat et deixarà estudiar la carrera que voldràs, etc. Finalment, trobo que qualsevol decisió podria ser la correcta. Ens podem equivocar però sempre rectificar. No importa què, hem de triar el que ens agradi i aprendre sobre el que més en motiva.

Sara